Tres-cents seixanta-cinc mots

   

Cent trenta dies més tard, a 365 contes.

Els cabells despentinats es mouen al ritme desassenyat dels meus passos, mentre se’m va eixamplant el cor a qui manca temps i espai per colpejar-me. Faig tard. M’inquieto cada cop que la busca del rellotge avança i encara m’entretinc esquivant rius de gent que flueixen en direcció contrària. Sóc a tres minuts del lloc de trobada, en passen tres més de l’hora acordada i encara m’exigeixo a mi mateixa tres segons d’intimitat, a la mateixa cantonada, per pentinar-me.

He comptat cent trenta dies des d'aquella nit en què en Gabriel va aparèixer al bar on, setmanalment, ingresso tot el que porto a la butxaca. Arribava esbufegant, amb la seva meitat de la promesa complerta i amb dues entrades pel Liceu, una a cada mà, humides i una mica arrugades. Em tremola la veu mentre assajo una i una altra vegada l’explicació que fa tantes hores que porto pensada; de fet, són les paraules que em repeteixo, en veu baixa, des que vaig tacar d’alcohol el vestit que em va fer prometre que estrenaria aquesta mateixa vesprada. Veig en Gabriel de lluny, em planxo la faldilla amb les mans i col·loco el somriure nerviós que també he assajat durant la tarda. Li brillen el ulls, fixa la mirada en el rellotge, perd la paciència, fa el cor fort, espera que pronunciï alguna paraula. I decidim entrar al vestíbul del teatre.

En sortir, hi haurà minuts en què les hores no seran sinó fragments d’espai en el temps, trossos d’un tu que ompliran un instant en el jo. Potser l’avui serà massa aviat perquè l’ahir va ser massa tard. En Gabriel em mirarà com si hagués vestit, expressament i per a ell, una brusa de brodats daurats i botons dels anys seixanta. Soparem, demanaré el de sempre i mantindré la mirada fixa i la copa intacta. Ell en demanarà una altra, i una altra. I assaborirà aquestes petiteses fins fer-les insípides, perquè, sense poder evitar un mig somriure, també voldrà fer seu aquell segon amarg. Jo trauré la llibreta i, sense deixar de mirar-nos, hi escriuré unes paraules. “Quan fa cent trenta dies que ell complí la promesa, i que jo vaig trencar-la”. Fins beure’m la nit.

Un segon de temps

El d’aleshores era un segon amarg. El precedent podria haver tingut arrels dubtoses, i el minut podria haver estat de perfil humit; però aquell només era un segon amarg. Hi havia minuts en què les hores no eren sinó fragments d’espai en el temps, trossos d’un tu que omplien un instant en el jo. Potser l’avui era massa aviat perquè l’ahir havia estat massa tard. Demanaria el de sempre i mantindria la copa intacta i la mirada fixa, fins beure’s la nit. Perquè també assaboria aquelles petiteses fins fer-les insípides, i perquè, sense poder evitar un mig somriure, també volia fer seu aquell segon amarg.

Bitllet d'anada

- Innsbruck -llegeix en Gabriel en veu alta. Som a poc més de 1800 quilòmetres de Kodyma. Tot això em remou les entranyes. No li passa, a vostè, de vegades, que no desitja res més que ser espectador, i que la finestra es converteix en la més subtil de les pantalles? I aleshores part del viscut pren vida i apareix escrit al peu de cada imatge, a manera de subtítols i seguint el ritme maldestre de les rodes d’un tren de càrrega. Viatja gaire sovint, vostè? De fet, li pregunto si construeix la seva història a partir de bitllets d’anada. Jo sempre he cregut que, de tantes destinacions, només l’origen esdevé punt d’inflexió irrevocable. Hi pensa, vostè, en aquestes coses? És per això que els trens m’agraden. Perquè penso en ahir, en enllà, en potser, en per què, en gent com vostè, en l’amor, en el cel... i també en l’etern. Sí, en l’etern també hi penso. S’ha enamorat mai de veritat, vostè? O potser preferiria que em digués si ha aconseguit desenamorar-se.

No sé per què li faig tantes preguntes, potser l’estic atabalant. O potser sóc jo, qui s’està atabalant ara. Sap? Quan era petit em feien por els viatges llargs, quan no era més que un marrec i en les hores de trajecte tan sols hi llegia la nostàlgia de sentir-me lluny de casa. Ara m’agraden. M’agrada arribar massa aviat a l’estació i sentir aquell pessigolleig a la boca de l’estómac en pensar que potser el tren marxarà sense esperar-me, m’agrada descobrir quina és la meva butaca, m’agrada el somriure amb què un senyor amable m’ajuda a pujar la maleta fins el prestatge del portaequipatges, m’agrada el ‘bon dia’ eufòric del revisor de passatges, m’agrada ser espectador i que la finestra sigui la meva pantalla.

Però vostè no hi pensa, en la tornada? Miri, jo no em presentaré com el seu company de viatge, ni li preguntaré a quina estació baixa. No li negaré que m’encurioseix saber què l’ha portat a marxar tan lluny de casa, i per la cara que fa podria assegurar que no se’n va pas de vacances. Però el que jo vull preguntar-li, senyor, és quan tornarà a casa. I per què ho farà. I amb quins ulls es mirarà el bitllet de tornada, i de quin color portarà la corbata, i si carregarà més o menys equipatge. I també si, ara que no ha fet més que marxar, si ja ha pensat en la tornada.

No recordo si ja li he explicat que, quan era petit, em feia por marxar de viatge. Avui, però, temo més aviat pensar que, quan torni, les coses hauran canviat massa. O potser em fa més por saber que res haurà canviat encara. Però després hi penso i veig que les coses són i que de vegades no cal pensar-les. I que cauen les hores, i les hores fan l’any, però que el temps no en sap, d’escriure un punt i final. I de vegades també penso que jo tampoc vull saber-ne i que tot seria massa igual si aquest viatge no fos un dibuix a milratlles.

El vestit d'aquella vesprada

Amb els cabells despentinats i movent-se al ritme desassenyat dels meus passos, se’m va eixamplant el cor a qui manca temps i espai per colpejar-me. Faig tard. M’inquieto cada cop que la busca del rellotge avança i encara m’entretinc esquivant rius de gent que flueixen en direcció contrària. Sóc a tres minuts del lloc de trobada, en passen tres més de l’hora acordada, i encara m’exigeixo a mi mateixa tres segons d’intimitat, a la mateixa cantonada, per pentinar-me.

He comptat cent trenta dies des d'aquella nit en què en Gabriel va aparèixer al bar on, setmanalment, ingresso tot el que porto a la butxaca. Arribava esbufegant, amb la seva meitat de la promesa complerta i amb dues entrades pel Liceu, una a cada mà, humides i una mica arrugades. Em tremola la veu mentre assajo una i una altra vegada l’explicació que fa tantes hores que porto pensada; de fet, són les paraules que em repeteixo, en veu baixa, des que vaig tacar d’alcohol el vestit que em va fer prometre que estrenaria aquesta mateixa vesprada. Veig en Gabriel de lluny, em planxo la faldilla amb les mans i col·loco el somriure nerviós que també he assajat durant la tarda. Li brillen el ulls, fixa la mirada en el rellotge, perd la paciència, fa el cor fort, espera que jo pronunciï alguna paraula. I decidim entrar al vestíbul del teatre.

En Gabriel és un sac de bonança i, instants més tard, ja em mira com si hagués vestit, expressament i per a ell, una brusa de brodats daurats i botons dels anys seixanta. Quan fa cent trenta dies que ell complí la promesa, i que jo vaig trencar-la, ja som dins la sala d’actes.

De quan em perdona abans que no hagi tingut temps de disculpar-me...

L'equilibrista (II)

El traç de la direcció
L’alter i l’ego pengen de cadascun dels dos extrems de la corda. A banda i banda, la densitat sonora de l'abisme es gronxa.
L’incert s’ensenyoreix de la decisió presa a cada passa, però la quietud s’instal·la al pols tossut de la mirada. Protagonista i amb destí a l’infinit, l’equilibrista avança.
El blanc és l’aquí i és l’ara, és l’avui encasellat dins d’una ombra blanca. Pinta l’espai del color dels somriures l’harmonia de cadascun dels moviments que el cos traça. Que al blanc només la passió el venç, i la tinta neix de la ment més blanca. L’ego era al primer dels dos extrems del fil, l’alter a poc a poc s’atansa. I l’equilibrista avança.

L'equilibrista (I)

L’aposta pel risc
Fixa la mirada a la paret del fons; amb la pupil·la, de tan fixa, veu dibuixat el reflex de la mirada. Introspecció. L’equilibrista voldria fusionar-se amb l’entorn quan tot al seu voltant no és més que silenci, però aleshores és tan sols un esperit abstret pel tic-tac de la seva respiració nerviosa. I és quan es balanceja més del compte, que beu d’un sospir extern al seu cos, i que és dolç com l’angoixa materna; i és si desvia els ulls vers l’abisme, que és fill del poder de l’encant, com Ulisses ho fou del cant de les sirenes. Rodalies poetitzades.
El fil és recte, per més que estret; però només al lateral esquerre l’abisme és fet de núvols. Sembla irònic de tant contradictori. Però és tot plegat una qüestió d’oïda, de tacte i d’olfacte, per aquest ordre i cadascú en la seva mesura. És tot plegat una qüestió de riscs pintats d’una essència agradable als sentits. Com la vida mateixa.
És un joc d’equilibris i són equilibris en joc.