Pàgines

diumenge, 3 de maig de 2009

L'equilibrista (I)

L’aposta pel risc
Fixa la mirada a la paret del fons; amb la pupil·la, de tan fixa, veu dibuixat el reflex de la mirada. Introspecció. L’equilibrista voldria fusionar-se amb l’entorn quan tot al seu voltant no és més que silenci, però aleshores és tan sols un esperit abstret pel tic-tac de la seva respiració nerviosa. I és quan es balanceja més del compte, que beu d’un sospir extern al seu cos, i que és dolç com l’angoixa materna; i és si desvia els ulls vers l’abisme, que és fill del poder de l’encant, com Ulisses ho fou del cant de les sirenes. Rodalies poetitzades.
El fil és recte, per més que estret; però només al lateral esquerre l’abisme és fet de núvols. Sembla irònic de tant contradictori. Però és tot plegat una qüestió d’oïda, de tacte i d’olfacte, per aquest ordre i cadascú en la seva mesura. És tot plegat una qüestió de riscs pintats d’una essència agradable als sentits. Com la vida mateixa.
És un joc d’equilibris i són equilibris en joc.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

L'autor o autora d'aquest escrit exposa de forma molt entenedora l'encant i el disort de la vida. Tot és possible i res abastable. Tot depen de com i de quina manera transitis pel fil prim que discorre sota els teus peus i et mena ver el futur.

Pensaments Significants ha dit...

Oh, lector Anònim! Em sembla que t’acabes de convertir en el primer crític d’un dels meus escrits. Gràcies per deixar-te endur, perquè, més enllà del que jo vulgui (o pugui) projectar en aquestes línies, m’omple el pensament d'elegància el fet que també tu puguis copsar-hi la teva essència.

I què seria de l’art, si crítics i artífexs no poguessin contradir punts de vista?
Tot és possible, i... avui vull pensar que tot és encara abastable. I si no ho és, com a mínim podem creure en les “utopies” (així volen anomenar-ho) i jugar a corre-cuita amb elles. Sigui quin sigui el resultat, no és més plaent la suma dels instants que recollim pel camí? A la llarga, l’abastable és només l’últim esglaó d’una llarga escala. (Si és que existeix aquest últim esglaó, però amb això ja me n'estic anant per les branques...).