Pensaments significants: Palau i Fabre

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Palau i Fabre. Mostrar tots els missatges

diumenge, 6 de juny del 2010

Elogi dels sentits

Diuen que L.F. tenia un negre literari, sageta de foc, el negre més negre d’entre els negres. Una ombra, mitja ànima, un fantasma. Que moria cada dia una mica més si es delia una mica massa, s’obsedia una mica menys, escrivia una mica d’esma. Però el sexe del poema es diu i no s’acaba. Com quan descobríem què eren els cossos nus sense saber què era la nuesa, sucre i eternitat, cançó d’Èdip sans complexes. O com els divendres que són dimecres i els dimecres que són divendres. O viceversa. L’evidència també és negra. Que la set se’m sosté carnosa en el ple més recaragolant d’aquest idil·li de la innocència. I que els mots se’m moren a dins i jo visc en les coses*. I en els cossos negres de pupil·les negres amb mirades negres.

post scriptum: Èdip també era negre.

dijous, 30 d’abril del 2009

De rerefons, paraules

A l’alba: silenci; cap al migdia: inici; al capvespre: aigua. Primera gota: de paraula, però en veu alta. I que siguin les diccions cada vegada més altes.

Abstracció. I de rerefons, paraules. Paraules.

"Silencis, inicis, aigües

No hi ha, a la matinada,

cap primavera sense aire.

Les fulles de les paraules

cauen, arremolinant-se,

de la meva boca baixa.

Silencis, inicis, aigües.

El vent demana una flama

i polsa els dits de la flauta.

Paraules encar, paraules;

cada vegada més blanques,

cada vegada més aire,

cada vegada més altes".

J. Palau i Fabre, Paraules (cerquen música)

(dins Poemes de l'Alquimista)

(fotografia: portada de La pell freda, d'A. Sánchez Piñol)

'Perquè us hauria de dir que l'art i la poesia duen en sí llur noblesa, justícia, pietat, calor i eficàcia humanes que valen per sí soles tot el que aquests noms puguin valer en altra qualsevulla esfera. Que la pura música d'un Beethoven, un vers del Dante, pura expressió d'un gest humà, són coses definitives en sí mateixes que contenen tota sabiduria, amor i dretura, sens haver-se de recordar per res de la sabiduria d'un Aristòtil, de l'amor de Sant Francesc, ni de la dretura de Cató; perquè així com l'esplendor de l'expressió d'aquests prové justament de sa puresa científica o moral sense altra preocupació d'eloqüència, així mateix la veritat i la moralitat d'aquells consisteix en sa puresa formal i expressiva. Perquè tot està en tot, amb la condició de que cada cosa estigui bé en sa manera. [...] Pareu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística. Llavors, poetes, se us tornarà expressiva per sí mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar l'aparició d'aquestes paraules, i després en dir-les tal com elles li han esclatat. L'acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en l'obra poètica, però en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desig prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer és dir el que es pensa per voluntat de dir-ho; el segon és dir-ho per una necessitat d'expressió forta, però no prou encara per a determinar per si sola l'expressió mateixa: aquest és el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'avort poètic; el tercer grau, que és el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví balbuceig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que el penetrà i es féu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.
Ja ho veieu quina delícia i quin sagrat turment és el de la poesia: ja ho veieu el que donem quan donem una poesia pura; i també quan engany quan en comptes d'ella donem una buida remor de pruïja rítmica, un avort de l'emoció, o una estèril excitació voluntària amb la sacrílega defensa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veieu si en podem fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frívol joc, i ho és de vida o mort per a l'esperit'.

[Joan Maragall]