tag:blogger.com,1999:blog-2045809241297904592024-03-14T04:00:40.389+01:00Pensaments significantsLes paraules vessen
de sentit.Unknownnoreply@blogger.comBlogger53125tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-57569170781326271322014-11-18T23:25:00.000+01:002014-11-19T17:26:45.064+01:00Pedra de sorra vermellaHa vingut Buntsandstein a treure('m) les paraules de les entranyes.<br />
<br />
Com pedra de sorra vermella, se sap fidel a un parlar reversible,<br />
s'hi sap fidel;<br />
-a fer-me dòcil a la corporeïtat del Viure.<br />
Ha vingut Buntsandstein a treure('m) entranyes de les paraules, i sé<br />
que m'ha escoltat els secrets.<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEif9H4hqYKXMXDyI165ZaqTVOMvzxTo3WEutu_lgK8Td0tyM0S-gTdJEotZbrvFvBGUbjP1oM2MCzwKlVvhqD9uB7VK5b_6U5Jdu3v0FcwGvesZzdYOsqYCOEyJ9B1hzaEtOmDpA9Fu_qA/s1600/DSC_1854.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEif9H4hqYKXMXDyI165ZaqTVOMvzxTo3WEutu_lgK8Td0tyM0S-gTdJEotZbrvFvBGUbjP1oM2MCzwKlVvhqD9uB7VK5b_6U5Jdu3v0FcwGvesZzdYOsqYCOEyJ9B1hzaEtOmDpA9Fu_qA/s1600/DSC_1854.JPG" height="266" width="400" /></a></div>
<div>
<div align="right" class="separator" style="margin-bottom: .0001pt; margin: 0cm; text-align: right;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">He decidit posar <a href="https://www.youtube.com/watch?v=sniGBNL7TP4">Buntsandstein</a>,<span class="apple-converted-space"> </span>també, a la tauleta de nit.</span><span style="font-size: 13.5pt;"><o:p></o:p></span></div>
</div>
Unknownnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-71110900988878532182012-04-16T21:07:00.000+02:002012-05-16T14:13:57.178+02:00Ilkbahar<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: right;">
<span lang="FR" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;"><i>Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols </i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: right;">
<span lang="FR" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;"><i>fer res, haurà de ser amb paraules</i>.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: right;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif; letter-spacing: -0.15pt;">Anna Aguilar-Amat, <i>Volar</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: right;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="ES-TRAD" style="letter-spacing: -0.15pt;"><span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;"></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt;">
<span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;">I quin sentit té parlar de transitorietats, ara que (ja) disposem de tot el temps del món;</span><br />
<div style="text-align: -webkit-auto;">
<span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif; text-align: right;"> i de tot el món a la sola de les paraules.</span><br />
<span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif; text-align: right;"> </span></div>
</div>Unknownnoreply@blogger.com1Istanbul/Província d'Istanbul, Turquia41.00527 28.9769640.621829500000004 28.345246 41.3887105 29.608673999999997tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-54790638213654964612012-03-15T16:48:00.000+01:002012-05-16T14:04:03.561+02:00laleler<br />
<span style="background-color: white; font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; text-align: justify;">Ara que ja es diu lligada a aquest </span><i style="background-color: white; font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; text-align: justify;">Clam de Jasó</i><span style="background-color: white; font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; text-align: justify;">, compromesa a no voler més tulipes a l’araboga. És potser que caldrà tan sols teixir (els) forats a les paraules.</span><br />
<div align="right" class="MsoNormal" style="text-align: right;">
*<i>laleler</i>: tulipes.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.blogger.com/video.g?token=AD6v5dwy1yvqOWqmLSeSuG0-ZX4KbjkaPH-sPmM9V7T5uUb8M1WIiNqayY1HUfB5fOIRdlUo0Up3OY7Y4gRPs_jC6g' class='b-hbp-video b-uploaded' frameborder='0'></iframe></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
</div>Unknownnoreply@blogger.com0Istanbul/Província d'Istanbul, Turquia41.00527 28.9769640.621829500000004 28.345246 41.3887105 29.608673999999997tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-30376752825634117852012-02-21T14:17:00.000+01:002012-05-16T14:14:35.632+02:00hilal<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="ES" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 19px;">Diré que ja res no excusa el temps de l’hora humil de les paraules. Que hi ha el destí a les parpelles i un món al tou dels dits i tots els blancs de l’ull, de tots els flocs de cel, -fragments rotunds de buit i ple-, i els plens de buit als contorns tangibles de la tarda. Diré –potser– un curt desdir latent, o la pell a flor dels dies d’aquest anar desfent, o la tanta infinitud de l’Altre. Que a les vores del desig, se’m descusen les paraules.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: right;">
<span lang="ES" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 19px;">*<i>hilal</i>: lluna creixent.</span></div>Unknownnoreply@blogger.com1Istanbul/Província d'Istanbul, Turquia41.00527 28.9769640.621829500000004 28.345246 41.3887105 29.608673999999997tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-76659452724033243412011-01-07T02:24:00.008+01:002011-02-26T18:51:31.045+01:00L'Edèn<div style="text-align: right;"><span style="font-family: inherit;"><i><a href="http://lletra.uoc.edu/ca/autor/biel-mesquida">Crec que</a> em diràs que embull l'ombra de les paraules</i></span></div><div style="text-align: right;"><span style="font-family: inherit;"><i>per fer llums que de vegades són negres. </i></span></div><div style="text-align: right;"><span style="font-family: inherit;">Biel Mesquida (1995)</span></div><div align="center" style="text-align: right;"></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"><span style="font-family: inherit;">Guarda’m al teu calaix d’artista i esbossa els dotze Olimps de la teva Tràcia. Profana el Verb prohibit, -el geni alat-, el dir abusiu d’estridència exacta. Sostinguda l’arbitrarietat, les interrogacions són infinites per l’idil·li que en deriva i l’orgull que les empara, i l’imminent -pel que té d’imminent<strike>-</strike> s’erigeix concret en l’artifici d’immensitat que el buit reclama. Qui té les respostes i on les amaga. Guarda’m al teu calaix d’artista i esborra la petja del crim per<span lang="CA">què cap preludi no s’adiu al vel d’enginy que l’emmascara. </span>De saber què té de trencador la c trencada. I de cagar dubtes i saber-se més encara.</span></div>Unknownnoreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-91992623045927009032010-11-20T00:25:00.007+01:002010-11-20T13:33:12.408+01:00D’Hefest (II)<div style="text-align: center;">Llegiu <a href="http://pensamentssignificants.blogspot.com/2010/11/al-cau-dhefest-i.html">D’Hefest (I)</a>. </div><div style="text-align: center;"><br />
</div><div style="text-align: right;"><em><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: x-small;">Donar, sovint, és també desposseir-se en el sentit </span></em><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-size: x-small;"><em>més radical </em><em>de la paraula. Cap bé no és nostre si </em><em>la seva </em></span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-size: x-small;"><em>possessió es manté solitària. </em><em>La voluntat </em><em>de posseir, </em></span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="font-size: x-small;"><em>de sentir-se i dir-se possessor en lloc </em><em>d’oblidar-se </em></span></span><br />
<em><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: x-small;">d’ésser-ho, mata la possessió.</span></em></div><div style="text-align: right;"><span style="font-size: x-small;">Mounier (1965)</span></div><br />
<div style="text-align: justify;">Allò que és primordial poques vegades és tangible. La comunicació, la paraula, és l’eina per excel·lència per a l’enteniment i la convivència estrictes; i el diàleg constitueix, tot sovint, la primera materialització de l’entrega. En efecte, el saber ens fa lliures, i és el nodriment moral el qui ens proporcionarà les facultats per construir una escala de valors que ens sigui pròpia. Per tant, <em>donar-se</em>, de fet o de paraula, no ens resulta estrany perquè la cohesió de les relacions interpersonals parteixen de la coherència de cadascuna de les unitats, i perquè, tan bon punt la unitat no és mai un de sol, l’individu no queda realitzat fins que no interactua com un més en el seu entorn més immediat. També aquest tipus de compromís prové de la llibertat i condueix cap a la llibertat, i garanteix la satisfacció de les necessitats fora dels límits d’un mateix i, per tant, dins del marge de l’<em>alter</em>. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">De fet, això és el que a mitjans segle XX començava a propugnar el personalisme de Mounier. Actualitzat com a moviment reaccionari, el corrent personalista francès va prendre sentit durant la crisi política i econòmica posterior al crack del ’29, en el si del qual una deguda reordendació de circumstàncies posà de manifest els trets essencials d’una crisi que no podia sinó fonamentar-se en un tergiversament dels valors. A la dècada dels 30, el déu dels pares de l’anomenada Gran Depressió eren la rapidesa i la facilitat; a les acaballes d’un 2010 immers en la immediatesa i el concepte d’utilitat, sembla que la de Mounier no és pas una filosofia gaire caducada, i que continua conduint-nos a reaccionar contra un capitalisme mancat de valors. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Però el personalisme de Mounier no fou tant una crítica al sistema econòmic, com una alternativa resoluta; i aquesta és la seva grandesa. <em>'Donar, sovint, és compartir, irradiar i fer més plena la pròpia possessió per la comunicació. Donar, sovint, és també desposseir-se en el sentit més radical de la paraula. Cap bé no és nostre si la seva possessió es manté solitària. La voluntat de posseir, de sentir-se i dir-se possessor en lloc d’oblidar-se d’ésser-ho, mata la possessió</em>' (Mounier, 1965). És així com apostem per un principi de realització en l’<em>alter</em>, ja que cap procés d’alteritat no pot concloure’s sense que la fragmentació en l’altre i per a l’altre garanteixi la unitat, la consciència i la conseqüencia.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Desposseir-se, doncs, no presuposa la privació o el sacrifici, sinó que constitueix substancialment un acte conscient i voluntari de comunió amb l’entorn. Un dels tòpics més concorreguts a l’entorn de la infància en risc d’exclusió social és el de l’escassetat, la necessitat o, fins i tot, la mancança. Però al Raval eradicarem la pobresa i potser encara tindrem les mans buides. Les mans dels nens que creixen al Raval són palpables de la mateixa manera que ho són les teves, les nostres, però les capacitats reproductives i/o generatives d’allò que hi amaguen dins són, tot sovint, tan sols intuïbles. De vegades, olorem el buit perquè no som conscients de la immensitat que ell mateix porta dintre. Però el buit no és un decandiment, sinó una conseqüència precipitada del desig, potser fins i tot de l’enyorança d’allò a què encara no hem accedit, però que intuïm per la nostra condició d’ens social i sociable. La gratuïtat de la cooperació amb l’<em>alter</em> és també una manera de ser conseqüents perquè, en paraules de Mounier (1965), 'no posseïm sinó allò que donem o allò a què ens donem'.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: right;">Article publicat a <a href="http://www.proeurope1.net/">Proeurope</a> (novembre 2010).</div>Unknownnoreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-84584126221672296182010-11-19T00:21:00.010+01:002010-11-20T15:07:38.731+01:00D'Hefest (I)<div style="text-align: right;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-family: 'Times New Roman','serif'; mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">"<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em><span class="il">Joel</span>, enfadado y rojo como siempre, se planta ante su cometa hecha en </em></span></span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">el Centre </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">de </span><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;"><personname productid="la Platja" w:st="on">la Platja</personname> con </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">material de ‘basura’,<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>como le dice él. Hace un </span></span></em></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">sol </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">de justicia pero él se tira </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">en la arena y llora, y dice que </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">su cometa </span></span></em></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">no vuela. Yo la probé y sí que volaba. - Mira <span class="il">Joel</span>, sí que vuela,</span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;"> mira! -. </span></span></em></span><br />
<span style="font-size: x-small;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;"><em>Y llorando... -No vuela. Conmigo no vuela. Porque yo lo hago mal. </em></span></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">Conmigo vuela mal. No la quiero. Todo lo hago mal, y se rompe.- </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">Y le </span></span></em></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">regala la cometa a Almil para su hermanita. Yo le digo a <span class="il">Joel</span> </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">que hay </span></span></em></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">que tener </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">fe, que </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">eso no vale. Y me doy </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">cuenta de </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">que </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">le he </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">dicho 'fe’... </span></span></em></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">y me intento hacer comprensible y le pregunto, ¿tú sabes </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">qué es la fe,</span></span></em></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;"> <span class="il">Joel</span>? Y dice que sí, rojo, llorando, a punto de explotar </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">como </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">siempre... - </span></span></em></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">Es la confiansa.- Y aunque no quiso su cometa, tuvo que </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">aguantar </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">el enfado </span></span></em></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">todo el trayecto del bus, porque un monitor </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">nunca se </span></span><span style="font-size: x-small;"><span style="mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">da por vencido. Ni un niño. </span></span></em></span><br />
<span style="font-size: x-small;"><span style="font-family: 'Times New Roman','serif'; mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em>Y menos <span class="il">Joel</span></em></span>".</span></span></div><div style="text-align: right;"><span style="font-family: 'Times New Roman','serif'; font-size: x-small; mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;">Anònim</span></div><div style="text-align: right;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: 'Times New Roman','serif'; font-size: 12pt; mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: ES;"><span style="font-family: Times;">Se m’estampa el jo <span style="font-family: Times New Roman;">en una de les imatges</span><span style="font-family: Times, "Times New Roman", serif;"> contradictòries que em dicta la consciència, </span>enmig de la immensa riuada pluriètnica que conformen actualment</span> les Rambles de Barcelona. Baixant en direcció cap al port, a mà esquerra, les cantonades s’erigeixen confuses pel que tenen de torbament implícit i els carrers conformen el més difús complex comercial que, com a concepte, la ciutat cosmopolita jutja indispensable. Indefectiblement, la maquinària interna d’una tal destinació turística se sotmet, a la llarga, a la pressió i l’opressió com a preus a pagar per la decència. A mà dreta, però, no pas més de deu metres enllà, les olors de la ciutat es transformen fins el punt en què sembla que ja res no vagi amb nosaltres. La dinàmica interna ja no sent l’ofec dels excessos i l’acceleració ja no consumeix teulades i finestres, però és també aquí on el preu de la decència esdevé costós de saldar. Enmig de la policromia de la ciutat cosmopolita, sembla que l’entrada a determinades realitats se’ns faci llunyana pel que suposa de trascendència dels límits socials i d’un mateix.</span></div><div style="text-align: justify;"></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">El barri del Raval es concebé com una annexió física a la ciutat de Barcelona i ha estat tradicionalment connotat amb l’etiqueta de barri obrer. Però de barris obrers, a Barcelona, n’hi ha hagut i n’hi ha d’altres. Què té, doncs, que el faci diferent? Actualment, se situa al bell mig del centre històric, cultural i turístic d’una de les més grans capitals europees, però continua rebent la consideració social d’annex i, en segons quines cirscumstàncies, fins i tot de marginal. Paral·lelament, però, la convicció segons la qual el Raval pot arribar a ser a dia d’avui fins i tot objecte d’inspecció turística comença a tenir probabilitats d’acte -de realitat- perquè hem començat a descobrir-ne les històries que amaga la seva gent. Som, doncs, un cop més, davant l’eterna dicotomia de l’aparença i el fons, la dualitat de la imatge com a sustentació física que trasllueix -o no- el que té de valuosa interiorment. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En termes d’heterogenitat, la mescla social, ètnica i cultural del Raval destaca per la seva profunda autenticitat. Però és precisament per això, i per la societat –denominació prestablerta per professionals- en crisi en què se situa, que no deixa d’estar exempta de risc en aquests mateixos àmbits social i cultural. Davant d’aquestes realitats, doncs, quins són els criteris que determinen allò que és fonamental? Què són les necessitats bàsiques? No són també primàries les necessitats de dignitat, afecte, salut o educació? No són drets, a l’altura de l’habitatge o el vestit, altres categories com la comunicació o el diàleg? El que actualment hi ha a la base de tot conflicte humà o material al Raval podria fonamentar-se en una qüestió d’oportunitats. Les possibilitats d’accés i d’integració social que poden oferir-se als nens del Raval van més enllà d’una formació intel·lectual i/o professionalitzadora i es concreten –si se’m permet el terme- en una inversió en cultura i en autoreconeixement socioindividual (això és, de l’individu en la societat). </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">'L’essencial és invisible als ulls', escrivia Saint-Exupéry per a aquell petit príncep que intentava fer-se comprensibles l’entorn i l’existència. La vàlua que progressivament han anat adquirint l’entorn material i el mateix sistema de concebre l’intercanvi ha propiciat una crisi de la humanitat, enmig de la qual no hi ha eines per sustentar la consciència materialista. Segons la bibliografía més recent, la nostra és la crisi que concerneix l’economia i el capital compartit, segons la nostra experiència més immediata, aquesta podria ser la crisi -i no pas l’auge- del materialisme, dels valors plurals no compartits. El projecte socialitzador al Raval és, abans que res, una tasca d’educació en valors que, construïda en el respecte i la tolerància, allibera les tendències prejudicials. És un ens combatiu contra la febre de tendències classificatòries que ens envaeix, això sí, subtilment. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: center;">Llegiu-ne la segona part, <a href="http://pensamentssignificants.blogspot.com/2010/11/al-cau-dhefest-ii.html">D'Hefest (II)</a>.</div><div style="text-align: center;"><br />
</div><div style="text-align: right;">Article publicat a <a href="http://www.proeurope1.net/">Proeurope</a> (novembre 2010).</div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-46748734453171886322010-10-18T23:27:00.000+02:002010-10-18T23:27:43.914+02:00Apologia del silenci<div style="text-align: right;"><em>M’he de posar a escriure </em></div><div style="text-align: right;"><em>perquè m’estic escrivint a sobre</em>.</div><div style="text-align: right;">Jaume Cabré, <em>L’Avenç</em> 358</div><br />
<div style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: 'Times New Roman','serif'; font-size: 12pt; mso-ansi-language: CA; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: Calibri; mso-fareast-language: EN-US;">Diré que la set se’m beu descalça, que la lira invoca -creu- allà </span><span style="font-family: 'Times New Roman','serif'; font-size: 12pt; mso-ansi-language: ES; mso-bidi-language: AR-SA; mso-fareast-font-family: Calibri; mso-fareast-language: EN-US;">on el vers es pensa i se suscita inabastable. Que el dir sofista abstreu, que l’instint purista m’erosiona, que m’embrolla el dir incident, que tanta tranquil·litat m’angoixa. Diré amb el son tossut que m’estalonen les paraules, que al poeta mesurat li escau nua la corbata; llegiré tots els orgulls en clau de subtilesa sacra. Que les hores de fulletó són octubre a petita escala, simfonia d’imminència al pentagrama, pura Febus esbossada.</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihIKiIgDWTjkGvexu9ixdOobkJ5AuFtsUHg2NRETuUKoIDRrIwBd5EDliC6YT3fhWDdPwUBUldMiC_YrhZiYmtsTQM33wBYMHQZPBtFLEObIEJhOdzh9iy2j7aydoag4K0nvLcb73Urv8/s1600/Baldassi_I+will+not+make+any+more+boring+art.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" ex="true" height="298" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihIKiIgDWTjkGvexu9ixdOobkJ5AuFtsUHg2NRETuUKoIDRrIwBd5EDliC6YT3fhWDdPwUBUldMiC_YrhZiYmtsTQM33wBYMHQZPBtFLEObIEJhOdzh9iy2j7aydoag4K0nvLcb73Urv8/s400/Baldassi_I+will+not+make+any+more+boring+art.jpg" width="400" /></a></div><div style="text-align: right;"><span style="font-size: x-small;">Fotografia: John Baldessari, </span><a href="http://vodpod.com/watch/1502241-john-baldessari-i-will-not-make-any-more-boring-art?title=John+Baldessari+-+I+Will+Not+Make+Any+More+Boring+Art&comment="><span style="font-size: x-small;">I will not make any more boring art</span></a></div>Unknownnoreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-35964975966406406652010-06-25T03:04:00.009+02:002010-06-25T03:44:38.388+02:00Tableaux (parisiens)<div style="text-align: right;">Doppelgänger.<br />
</div><div style="text-align: justify;">Reclamaré l’infern per a l’home-déu més enllà de la quarta pàgina i capturaré l’udol en la deïtat llibresca de la instantània. A la plaça dels artistes, em sotmetré al vertigen dels suburbis de les paraules. Tots <em>els jardins de</em> (totes) <em>les delícies</em> s’encavalquen i es versen per estripar-ne l’assaig i aplaudir-ne l’oracle-i la veu, de tan exacta, que es beu la dansa dels immòbils i l’acata. L’acata al purgatori irònic i grotesc de la ciutat mare, a les cavernes de plata, als interlunis efervescents de volta i mitja i d’encara gràcies. En l’estol de negacions etèries i complicitats anàlogues. A la manera de Baudelaire, nines que lloguen felicitats adormides de sotamàniga, poetes d’harmòniques roents i d’embocadura agredolça cada set octaves, la plaça de ganyota concurrent i fesomia inefable. Desplaçaré el centre de la meva òrbita natal als <em>Paradisos artificials</em> de gel i de marbre-i després portaré el gest intoxicat d’humor, i la mateixa harmònica dels poetes de l’oracle. Colliré totes <em>les flors del mal</em> de la París estipulada. I doppelgänger.</div>Unknownnoreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-44233265109216423362010-06-06T01:47:00.010+02:002010-06-06T20:46:56.163+02:00Elogi dels sentits<div style="text-align: justify;"><div style="text-align: right;"><a href="http://pensamentssignificants.blogspot.com/2010/02/blanc.html">Negre</a>.</div>Diuen que L.F. tenia un negre literari, sageta de foc, el negre més negre d’entre els negres. Una ombra, mitja ànima, un fantasma. Que moria cada dia una mica més si es delia una mica massa, s’obsedia una mica menys, escrivia una mica d’esma. Però el sexe del poema es diu i no s’acaba. Com quan descobríem què eren els cossos nus sense saber què era la nuesa, sucre i eternitat, cançó d’Èdip <em>sans complexes</em>. O com els divendres que són dimecres i els dimecres que són divendres. O viceversa. L’evidència també és negra. Que la set se’m sosté carnosa en el ple més recaragolant d’aquest idil·li de la innocència. I <em>que els mots se’m moren a dins i jo visc en les coses<a href="http://www.escriptors.cat/autors/palaufabrej/pagina.php?id_sec=1673">*</a></em>. I en els cossos negres de pupil·les negres amb mirades negres.</div><div align="justify"><br />
</div><div style="text-align: center;"><object height="132" width="353"><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf?file=08dcea1" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" quality="high" width="353" height="132"></embed></object></div>post scriptum: Èdip també era negre.Unknownnoreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-17727851414715042482010-04-23T03:12:00.006+02:002010-06-07T20:02:22.535+02:00La rue bouleversée<div style="text-align: right;"><em> </em><br />
<em>La meva vida és el poema que m’hauria agradat escriure.</em></div><div style="text-align: right;">Henry David Thoreau</div><div style="text-align: right;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Amb un whisky i una ploma, posarà fins i tot en dubte l’impost sobre el valor afegit de la distància. <em>Paris c’est moi, c’est moi</em>, i vol parlar i la veu li calla. M’estremeix la veu convulsa i aplaudeixo el parlar estrident de boca en boca, <em>poupée</em>, que vers i cos són un de sol en aquell El Caire. Des del poema em penso i en el poema em dic, <em>garçon</em>, quan la quinta dimensió de la musa s’instaura. Que jo sóc en les paraules i en les paraules em desfaig.</div><br />
<object height="385" width="480"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/UyGsKmbntTU&hl=es_ES&fs=1&rel=0"></param><param name="allowFullScreen" value="true"></param><param name="allowscriptaccess" value="always"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/UyGsKmbntTU&hl=es_ES&fs=1&rel=0" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="480" height="385"></embed></object><br />
<br />
<div style="text-align: right;">Bon sant Jordi!</div>Unknownnoreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-32589254132752208102010-04-01T00:42:00.007+02:002010-04-14T00:11:54.935+02:00L'art experimental<div style="text-align: right;"><div style="text-align: justify;"><em>Edito: hi ha vespres barcelonins que estan desvetllant la nuesa de l’entusiasme vitalista. Què se n’ha fet de la cadència dels manifestos de l’<strong>antiart</strong>? Davant la retòrica de </em><a href="http://www.espaibrossa.com/seccion.asp?0=2&1=302526&2=3194"><em>Manifest Groc</em></a><em> només vaig saber dir que sí. Que sí. Serà a l’</em><a href="http://www.espaibrossa.com/seccion.asp?0=2&1=302526&2=3206"><em>Espai Brossa</em></a><em> fins el 25 d’abril; n’hi ha poques de tan imprescindibles.</em></div><br />
<br />
<em>El poeta (en el sentit més gros de la paraula),<br />
concebeixi la vida com la concebeixi,</em></div><div style="text-align: right;"><em>sempre resulta que albira un tros del misteri</em></div><div style="text-align: right;"><em>immens, del qual la més lleugera revelació</em></div><div style="text-align: right;"><em>té la virtut de fer tremolar an els homes</em></div><div style="text-align: right;"><em>de cap a peus sense saber gaire per què</em>.</div><div style="text-align: right;">Joan Maragall, <em>Nietzsche</em>.</div><div style="text-align: right;">Article publicat a <em>L’Avenç</em>, el 15-VII-1893</div><br />
<div style="text-align: justify;">En el si de l’art d’avantguarda, el sentit més gros de la paraula <em>poeta</em> inclou els conceptes de legitimitat i validesa de les produccions d’un segle que, en si mateix i com a segle, cada dia és dóna més a l'abstracció. La nova avantguarda que ens inspira és deutora alhora dels estímuls de la Història i dels instints en l’art experimental i, ara per ara, l’única condició <em>sine qua non</em> del progrés de la cultura artística la constitueixen la integritat moral i la sinceritat en el trasllat i la plasmació dels conceptes. <br />
<br />
En efecte, en el seu moment, el <em>pop art</em> va ser dadà i revolució d’idees i també així va apostar per la contemporaneïtat, va transgredir la realitat més propera i es va immergir en aquesta concepció de l’art de les idees i de la veritat. Durant la primera meitat del segle XX, l’Art Trobat (el <em>ready-made</em>) de Marcel Duchamp va explorar els camins de la quotidianitat més mundana, i també així va ser avantguarda i va fer art. Duchamp no ho volia, però va acabar sent dadaista. Però el que sobretot va ser és aquell algú que es va atrevir a despullar-se davant l’espectador, aquell algú que va posar en l’art tota la seva existència, tot l’art en la seva existència, i la confiança en el seu consumidor. Duchamp va posar a prova els límits de l’expressió artística incessantment i també així li va ser impossible de no entendre-la, també així li va ser impossible de defugir-se a si mateix. Tot aquest art (experimental d’aleshores) era també una manera d’esbatanar-se, era una filosofia de vida i era un estàndard pel qual morir. Perquè viure amb un ideal artístic no és una moda; és això, una manera de viure.</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg4BZo8U4ImzPAQdCqpLVdz7zWBfd1vQM5654YX7xa_b_KasI85H7EE8K_LyV7MS_Fss5zyi1fkMdmODjNPEkYb4AH0Z44KLa6Y77vphrgDfOr2wIm3SfCsdg8bA7-wsdzMAlpY6mO3zrI/s1600/M.+Duchamp.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; cssfloat: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" nt="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg4BZo8U4ImzPAQdCqpLVdz7zWBfd1vQM5654YX7xa_b_KasI85H7EE8K_LyV7MS_Fss5zyi1fkMdmODjNPEkYb4AH0Z44KLa6Y77vphrgDfOr2wIm3SfCsdg8bA7-wsdzMAlpY6mO3zrI/s320/M.+Duchamp.jpg" /></a></div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">No estem de tornada. El significat de l’art l’estableix la cultura i la cultura la defineix la societat, però quan ens permetem determinades llicències –com la d’establir què és i què no és art a partir d’allò que estem, o no, disposats a entendre-, perdem la capacitat de reconèixer qualsevol pessigolleig a la boca de l’estómac. És aleshores que ja no hi ha res en l’art amb què la veu ens tremoli, amb què ens suïn les mans o amb què se’ns assequin els llavis; no sabem incomodar-nos perquè ja no hi ha res en l’art que ens incomodi. Ho hem apaivagat tot, hem matat el cuc que mantenia desperta la gana i, per curar-nos amb salut, hem cobert els racons amb matarates. Pensem amb ferma convicció <em>sóc</em> home de naturalesa i estaquirot de creació humana, però la veu és prou dèbil perquè ni tan sols pugui sentir-nos la pròpia consciència. Sembla que ens obstinem a cultivar tabús i que, a la llarga, acabem confonent-los amb les lleis de la civilització, amb l’acatament -interpel·lable!- d’una hipotètica educació que refrena, d’una civilitat mal concebuda que, per més inri, no sap esplaiar-se. Els límits de l’autonomia artística passen pel respecte, però quan la percepció pren vida pròpia no se sap estar d’esbravar-se. En aquest sentit, no tota l’educació en l’art és artística perquè no tot li és connatural.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Al seu article de juliol de 1893, Maragall diu del pensament de Nietzsche que ‘això és un torrent de poesia’. <em>Stricto sensu</em>, si em diuen que els bojos mouen el món jo dic sí, els bojos. Entenem-nos. Potser Nietzsche era boig, però en una cosa tenia raó quan advertia que (aplicant-ho a l’art, afegeixo jo) ‘això que els instints han de combatre’s i domar-se és una deplorable fórmula de decadència'. La solució que ell mateix proposava –una solució fonamentada en la voluntat de poder i en l’afirmació de la vida basada en els instints més purament primaris– ni em convenç, ni em descriu, ni em designa. Però tenia raó quan deia allò de la decadència. La seva fal·lera creativa –fos en l’àmbit que fos- necessitava xocar amb la realitat i, efectivament, així ho feia; per més que se centrés en una inversió de valors que, al capdavall, em resulta contradictòria. No és aquesta la qüestió, de fet. No puc combregar amb l’heroi moral de Nietzsche –amb el seu superhome-, però Maragall no es posava pas de peus a la galleda quan afirmava que tot allò era poesia i que el pensament de Nietzsche havia quedat suspès en l’atmosfera intel·lectual. El Nietzsche escriptor s’ajustava al paradigma de l’Artista perquè feia patents la sinceritat, el xoc volgut amb la realitat i el defugiment de tota cohibició, i perquè així ho actualitzava l’ideal pel qual vivia. Entre d’altres coses, com a creador també era boig perquè es calçava les sabates de veure-hi clar i, a la seva manera, sabia reaccionar davant del món.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;">L’espectador no tremola si el poeta –l’artista- no ha tremolat abans. Però ara sembla que, en determinades circumstàncies, això ens faci vergonya. Mostrar-nos en l’art com a producte purament humà ens ruboritza perquè, en determinats àmbits puristes, l’expressió artística políticament correcta mai no es desborda. Perquè ara l’home que vol ser home no tremola, no crida, no dubta, no es desploma. Triomfa abans de permetre’s el privilegi de perdre, sàviament, els estreps. Perquè ara l’home que és home és alhora cec i cívic com no ho havia estat mai. Potser és que de vegades necessitem sentir-nos infal·libles, però no vulguem ser més home que l'Home perquè fins i tot la simplicitat de la natura és bilateral.</div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;"><br />
</div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;">És també d’això que volen parlar en David Bestué i en Marc Vives quan a <em><a href="http://www.macba.es/uploads/20091119/nota_eme_cat.pdf">El mal d’escriptura. Un projecte sobre text i imaginació especulativa</a></em> (al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA), escriuen: "Físicamente me percibo como un no ser, sin límites definidos, vaporoso. Me sucede también en un plano mental, aquello que soy y no soy se mezcla en un amalgama de ideas sin lograr discernir qué partes de ese todo me pertenecen y cuáles no"<físicamente amalgama="" aquello="" como="" cuáles="" de="" definidos,="" discernir="" en="" ese="" ideas="" lograr="" límites="" me="" mental,="" mezcla="" no="" partes="" percibo="" pertenecen="" plano="" que="" qué="" se="" ser,="" sin="" soy="" sucede="" también="" todo="" un="" vaporoso.="" y="">. L’art experimental ens demana a crits la desmitificació de l’entorn més immediat i l’acceptació de la realitat en el seu estat més verge, però tot això només serà possible tan bon punt la sinceritat basteixi els únics límits que podrien ser lícits en l’expressió artística –els límits que, arran d’aquesta mateixa sinceritat, estableixen què ens pertany i què no ens pertany-, els quals ens permetran de reconèixer aquell pessigolleig a la boca de l’estómac. I per a això cal reclamar l'artista que s'exposa en estat emotivament natural. </div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;"><br />
</div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;">Tota obra d’art crea una reacció en l’espectador perquè una determinada realitat, concreta o abstracta, existent o figurada, ha creat prèviament una reacció –d’un grau més o menys plasmable- en l’artista. L’emoció és intrínseca a l’espècie humana i sorgeix d’aquesta col·lisió amb una realitat -contemporània- que, tant si es reflecteix real o fictícia, al final sempre resulta versemblant, precisament perquè és en l’art i ens és pròpia. En termes d’estímuls i impulsos sensorials, l'expressió artística s’alimenta d’una mena d’irracionalitat que l’allunya de qualsevol matemàtica, i sense això no hi hauria capacitat de fer art, i tampoc de consumir-lo.</div><div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;"> </div>Unknownnoreply@blogger.com17tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-7751389269432415422010-03-20T03:54:00.000+01:002010-03-20T03:54:27.003+01:00Carrer Valldonzella<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjVZ_rljo2a9tCni1CyKeAyXx82V6toq940Cd8dhKgIBnMcwGiSWDpGqR3OixiwI8Z3-U7-bpfQgAjF7A9P6RdrIt6_GRjH5yrhSTIZlaICP2h7h6elu8mY5e6WDygXuNGUcZzoBJ5LPlw/s1600-h/boh%C3%A8mia+Barcelona.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjVZ_rljo2a9tCni1CyKeAyXx82V6toq940Cd8dhKgIBnMcwGiSWDpGqR3OixiwI8Z3-U7-bpfQgAjF7A9P6RdrIt6_GRjH5yrhSTIZlaICP2h7h6elu8mY5e6WDygXuNGUcZzoBJ5LPlw/s320/boh%C3%A8mia+Barcelona.jpg" vt="true" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">Diré ulls de poeta d’octubre a març ara que ja fa massa nits que se’m fan les tantes. ‘Navegues sempre entre arts i fumes massa’. Passaré d’esquitllentes amb el posat greu i el tacte agut i el pes humit de suspicàcia. En la decència que he perdut i que no vull que em faci falta. Ni poc, ni massa, ni comerç just. Perquè mai cap llibre no es llegeix prou a poc a poc, ni cap paraula no es diu amb prou traça. Voldré perdre’m entre tanta (i tanta) modernitat urbana, amb cara de poema bo i deutor dels mots que em fumaré amb paper de pàgina. En ciutats de rima assonant amb carrers d’anarquia sil·làbica. Després, llibres-de-metro i llibres-de-casa.</div>Unknownnoreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-77001287032471021782010-03-08T22:04:00.005+01:002010-06-28T16:13:53.549+02:00La raó de ser<div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;"><em>Ser</em> sense raó de ser seria un motiu prou fort per poder respondre ‘perquè sí’ a qualsevol de les incògnites amb què topéssim i, probablement, només així acabaríem per creure que hem obtingut una resposta absoluta. Però<em> ser</em> essencialment i sense causa -remota o immediata- anul·laria la nostra condició de creatures i constituiria una solució solipsista que ens conduiria a percebre’ns, no només com a causa, sinó també com a efecte de nosaltres mateixos. Aleshores justificaríem –a qui?-, fins i tot, un ‘Perquè.’ com a resposta sense la corroboració de fets o paraules; però, a la llarga, ens percebríem insubstancials fins i tot com a reis de totes les substàncies. Paradoxalment. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Lluny de ser origen d’orígens, la creatura es projecta constantment en les realitats concretes -i creades- que constitueixen els seus semblants. Les creacions primeres s’originaren en el si d’un Absolut, la grandesa del qual rau en el fet que, després de fragmentar-se, continua actualitzant-se com el Tot i, per tant, més enllà de la confusió que suposaria el caos, es defineix com a ens harmoniosament repartit en milers de milions de petites essències humanes i humanitzades. Com pot, però, el fruit d’aquest Absolut fragmentar-se sense fer-se miques i quedar anul·lat com a ens combatent? </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Com a concepte, el mínim dels mínims –és a dir, el fet de no fragmentar-se més enllà del just i necessari- no té una projecció clara –o vàlida- perquè no només s’equipara als efectes de la poca mestria, sinó que, a més, fa desembocar, al mateix anorreament, una hipotètica satisfacció de les pròpies necessitats saciades dins dels límits d’un mateix i, per tant, al marge de l’<em>alte</em>r. En efecte, afirmar que <em>jo sóc jo</em> resulta una paradoxa en tant que el fruit de l’Absolut, fet a imatge i semblança de qui l’engendra, no és conceptualment global perquè és part -i no tot- i, per tant, necessita d’identificar-se en l’<em>alter</em>. I, si la màxima d’economia no ens és sempre amiga, és precisament perquè tant el tot com el fragment s’anihilen si s’obstinen a ser tan sols en si mateixos i per a ells mateixos. </div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">L’Absolut, doncs, pren sentit quan es divideix fins l’eternitat sense que la seva integritat en resti afectada, i podríem determinar que el seu fruit en conserva aquestes propietats essencials. És així com apostem per un principi de realització en l’<em>alter</em> que està dotat d’unes capacitats expansives prodigioses i imperceptibles, ja que ens remet a un Absolut que es fragmenta sense deixar de ser tot ell harmonia. Fet i fet, la identificació de l’<em>eg</em>o en l’<em>alter</em> legitima la recerca de complicitats que justifiquin respostes, i que ens permetin veure una projecció clara de nosaltres mateixos en un altre ens creat. I així poder <em>ser</em> amb raó per ser, com un prodigi natural.</div>Unknownnoreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-81384187207907533722010-02-15T19:02:00.003+01:002010-02-15T19:05:43.139+01:00Les coses primerenques<div style="text-align: justify;"><br />
Sense ordre ni concert, els números totals també existeixen. Més enllà de l’adjacència i l’ordinarietat, en l’harmonia més naturista, la unitat hauria de ser la substància primerenca i l’u, el número categorial. El teixit de la integritat sempre és <em>un</em> -i de vegades és <em>aquest</em>- perquè l’equilibri dels seus estrips respon a la quasi perfecció de l’oracle. I <em>non semper Saturnalia erunt</em>*, però avui tocava.</div><div style="text-align: right;"><span style="font-size: x-small;">*No sempre serà temps de Saturnals.</span></div><div style="text-align: right;"><br />
</div><div style="text-align: center;"><object height="132" width="353"><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf?file=c05ec28" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" quality="high" width="353" height="132"></embed></object></div>Unknownnoreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-9622173690760538662010-02-14T08:57:00.002+01:002010-02-26T15:31:43.593+01:00Tres-cents seixanta-cinc mots<div style="text-align: right;"> </div><div style="text-align: right;"><a href="http://365contes.blogspot.com/2010/02/259-cent-trenta-dies-mes-tard.html">Cent trenta dies més tard</a>, a 365 contes.</div><div style="text-align: right;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Els cabells despentinats es mouen al ritme desassenyat dels meus passos, mentre se’m va eixamplant el cor a qui manca temps i espai per colpejar-me. Faig tard. M’inquieto cada cop que la busca del rellotge avança i encara m’entretinc esquivant rius de gent que flueixen en direcció contrària. Sóc a tres minuts del lloc de trobada, en passen tres més de l’hora acordada i encara m’exigeixo a mi mateixa tres segons d’intimitat, a la mateixa cantonada, per pentinar-me.</div><div style="text-align: justify;"></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">He comptat cent trenta dies des d'aquella nit en què en Gabriel va aparèixer al bar on, setmanalment, ingresso tot el que porto a la butxaca. Arribava esbufegant, amb la seva meitat de la promesa complerta i amb dues entrades pel Liceu, una a cada mà, humides i una mica arrugades. Em tremola la veu mentre assajo una i una altra vegada l’explicació que fa tantes hores que porto pensada; de fet, són les paraules que em repeteixo, en veu baixa, des que vaig tacar d’alcohol el vestit que em va fer prometre que estrenaria aquesta mateixa vesprada. Veig en Gabriel de lluny, em planxo la faldilla amb les mans i col·loco el somriure nerviós que també he assajat durant la tarda. Li brillen el ulls, fixa la mirada en el rellotge, perd la paciència, fa el cor fort, espera que pronunciï alguna paraula. I decidim entrar al vestíbul del teatre.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">En sortir, hi haurà minuts en què les hores no seran sinó fragments d’espai en el temps, trossos d’un tu que ompliran un instant en el jo. Potser l’avui serà massa aviat perquè l’ahir va ser massa tard. En Gabriel em mirarà com si hagués vestit, expressament i per a ell, una brusa de brodats daurats i botons dels anys seixanta. Soparem, demanaré el de sempre i mantindré la mirada fixa i la copa intacta. Ell en demanarà una altra, i una altra. I assaborirà aquestes petiteses fins fer-les insípides, perquè, sense poder evitar un mig somriure, també voldrà fer seu aquell segon amarg. Jo trauré la llibreta i, sense deixar de mirar-nos, hi escriuré unes paraules. “Quan fa cent trenta dies que ell complí la promesa, i que jo vaig trencar-la”. Fins beure’m la nit.<br />
</div>Unknownnoreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-54915507170018817722010-02-08T00:21:00.008+01:002010-06-07T20:03:18.601+02:00Blanc<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBaROCR9PBfaK6vbfxR2ktGcSjexKSQFF_BA-ohVNFersNWZq56_0wkp_9xfT-4U8kZ4wDBoFnY1n3_lrcsZUsx7R4Wo2hw985PoYy2RjUE13Yc2_jAoLhAFnIxYjF4oYWNLcQChsqg6Q/s1600-h/DSC01862+-+copia.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhxUjdoI1PNfKUT2i0XsOd3gdNz4LrWQz8vhs19D9yaoz-l-RCo42RYmVmYSwQ0jKtpFG0WBHtBcsQTeXgxdYdVRTR7MIyusXK8hOhNQLeeyfIAM-Dlf_BZmN4WQXLBkA0B4ew-7Gl2UGM/s1600-h/DSC01862+-+copia.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" kt="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhxUjdoI1PNfKUT2i0XsOd3gdNz4LrWQz8vhs19D9yaoz-l-RCo42RYmVmYSwQ0jKtpFG0WBHtBcsQTeXgxdYdVRTR7MIyusXK8hOhNQLeeyfIAM-Dlf_BZmN4WQXLBkA0B4ew-7Gl2UGM/s400/DSC01862+-+copia.JPG" width="263" /></a></div><br />
<br />
Si dic mut<br />
es desvetllen les hores discretes.<br />
<br />
Amb dit agut<br />
les paraules dins de les paraules<br />
amb vestits estrets<br />
i la veu diserta.<br />
Més enllà del vers, la creació inerta.<br />
<br />
<div style="text-align: right;"><span style="font-size: x-small;"><span style="font-size: small;">Fotografia: Porto (2009)</span> </span> </div>Unknownnoreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-51685472037293196372010-01-25T20:37:00.010+01:002010-01-25T21:24:18.709+01:00L'anarquia del silenci<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjg33uXcvBckHmV3xK1Ruera2g4Bz-NBO_jOSajjdj-X_iGj14LlT6iEQz2rkgGx6VMBVyfxiIzURKRkBI8euMEa0jd4dVX9LLFunVNF-Zx_vFdKPQ43nC4sZAcsTjICpyISmj6gPwEXvA/s1600-h/John+Cage.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" mt="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjg33uXcvBckHmV3xK1Ruera2g4Bz-NBO_jOSajjdj-X_iGj14LlT6iEQz2rkgGx6VMBVyfxiIzURKRkBI8euMEa0jd4dVX9LLFunVNF-Zx_vFdKPQ43nC4sZAcsTjICpyISmj6gPwEXvA/s400/John+Cage.jpg" width="312" /></a><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"> [<a href="http://www.macba.es/PDFs/jamespritchett_cage_cat.pdf">John Cage</a>, <em>in memoriam</em>]<br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: right;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"><strong>Poema temperamental per a mil veus a intervals aleatoris</strong><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"><br />
</div> Induïu la conjuntura al cànon infinit.<br />
Les paraules ens pertanyen<br />
redimeixen l’entreacte.<br />
Ineludible<br />
evidència<br />
inexacta.<br />
Unknownnoreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-63121910103489783372010-01-16T03:26:00.007+01:002010-02-22T19:52:39.801+01:00Passar pantalla<div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;">[A propòsit de l’exposició <a href="http://fad.cat/petitseditors/que-es-%c2%abpetits-editors-grans-llibres%c2%bb-%c2%bfque-es-%c2%abpequenos-editores-grandes-libros%c2%bb-2/">Petits editors, grans llibres</a>, al <a href="http://www.fad.cat/contents/view/aboutus">FAD</a>].</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">O, com dèiem al 2010, passar pàgina. Al llarg dels últims trenta anys, en el món de les grans editorials, la revolució de les idees i de les formes ha tendit generalment a anar al darrere, i en un moment en què l’excés de novetats i la llista inestable de <em>best–sellers</em> són el pa de cada dia, els bons auguris per a tota petita editorial són lluny de qualsevol percepció de realitat. Cada any, el dia de sant Jordi, es venen a Catalunya més de la meitat dels llibres que les editorials vendran al llarg de l’any. És, doncs, davant d’afirmacions com aquesta, que he(m) de començar a acceptar que a dia d’avui la lectura és un producte de consumisme, i no pas de consum. D’altra banda, la <em>Història de l’impressor que no va enganxar prou bé les lletres i li van ca</em>ure (Aldo Manuzio, editorial Narratives 0) és inquietant pel que té d’innovadorament arrelada i, si el llibre digital vol ser la nostra realitat moderna, caldrà no oblidar que l’editor no n’és només l’intèrpret, sinó també l’inquisidor conscient que la qualitat no ha estat mai una fita barata. En efecte, la creativitat i l’enginy també fan -i són- l’objecte. A l’editorial, la pobresa –qualitativa, s’entén- crea dependència perquè els seus padrins gestionen la informació a la valenta i n’ofeguen el poc que quedava de dignitat sobrevalorada.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">En el món de la lectura, els valors els estableixen els textos però els diuen els llibres. En creuar-se el llibre i el lector, per atzar o per recerca, s’estableix una dialèctica que, inconscient quan és fluïda, es fa conscient tan bon punt a l’objecte se li activa la responsabilitat d’objectar i rebatre els arguments d’un lector afectat d’una sana reticència. També d’aquesta manera els llibres parlen, i puc ben assegurar que mai no hauria esdevingut víctima de la lectura si no hagués estat capaç d’escollir els meus primers llibres pels colors de la portada o, requisit aleshores gens menyspreable, pel gruix del llom o pel seu pes a sobre del palmell d’una mà confiada. </div><div style="text-align: justify;"><br />
Amb l’adveniment del format digital, perdran vigència aquests <em>mecanismes de formació de nous lectors</em> –infants i adults- i s’apagarà un tipus de dialèctica que dóna sentit a la continuïtat. Davant d’aquesta nova realitat, tant sols la professionalitat de l’editor retrobarà els camins perduts del lector modern. L’editor és el professional que ensenya a parlar a la coberta i a callar a la solapa, és l’artífex que sap respondre a l’estilística amb estètica i l’actor que materialitza les incessants exigències d’un lector que, no només s’enamora de la lletra per la ploma que l’engendra, sinó també per l’enginy que la fa palpable. L’editor és, en definitiva, un professional de la seducció.</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Si els auguris es compleixen, les llibreries es veuran condemnades a adoptar els colors del cementiri. Es corromprà la grandesa d’uns paradissos que, com més s’exhibeixen en dimensions, exuberància i gràcia, més captiven; però que, si conserven l’essència, és perquè no de tots els arbres en pengen totes les pomes amb què podríem pecar. És innegable que, amb el format digital, es multiplicaran les fonts de coneixement a l’abast del ciutadà amb recursos, però també ho és que el paper de l’editor serà imprescindible per conduir un nou lector exposat a la confusió del cosmos on regnen l’excés i la manca de trets diferencials. I, amb tot, espero que el dia en què -literalment- s’apaguin els llums del món, no se’ns apagui, de retruc, la cultura.</div>Unknownnoreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-43769513292944726902010-01-06T01:39:00.007+01:002010-01-07T18:21:32.297+01:00El complex d'Orfeu<div style="text-align: justify;">Suposo que Orfeu no tingué la picardia d'<em>acaramel·lar</em> Hades a les portes de l’Infern; fet i fet, aquestes coses a vegades ja passen. Si Orfeu no hagués tingut el permís de la seva pròpia lira per crear elixirs de món, no n’hauria creuat mai cap, de llac, ni de frontera, ni d’il·legitimitat raonada. Però, per un cop, aplaudirem perquè al final de la pel·lícula és el bo qui mor sense que això impliqui una corrupció de la trama. <br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div><div style="text-align: justify;">Diuen que l’ase* només tenia set perquè havia vist el reflex de la lluna a l’aigua, però si l’autor hagués volgut una aigua enverinada, també ell hauria implorat una <a href="http://www.goear.com/listenwin.php?v=e55fab8">Eurídice</a> a les portes de l’inframon. En tot hi ha absolució aparent, i l’ase es mereixia el Cel tant com Orfeu desitjava merèixer-lo. Però aquí rau la llavor del conflicte, el d’un era un <strong>desig</strong> irracional i el de l’altre, una <strong>necessitat</strong> deïficada. Al final resultarà que l’Olimp és ple de mortals que a casa seva també ploraven absències i regaven les plantes.<br />
<br />
<span style="font-size: x-small;">*A <em>L'ase que es va beure la lluna</em></span><br />
</div><div style="text-align: justify;"><br />
</div>Unknownnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-60364484193828814452010-01-06T01:11:00.001+01:002010-01-06T01:11:46.909+01:00Blocaire invisible<div class="separator" style="clear: both; text-align: right;">... l'<a href="http://sidubtosoc.blogspot.com/">Elvira FR</a>!<br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSl6adCihyH4FLtOImvZF46hyXACXgyhhSWDBv5LI4YMvI__gXEoy0jHPzN3uaTxZeVIHiVfW7TMdu9OASHgZ1SVOOdsgeqpS4NhrNqDNEYR1XhZfng36aRFOOjUj1Qght996L5SNXWms/s1600-h/calendari_portada3.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" ps="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSl6adCihyH4FLtOImvZF46hyXACXgyhhSWDBv5LI4YMvI__gXEoy0jHPzN3uaTxZeVIHiVfW7TMdu9OASHgZ1SVOOdsgeqpS4NhrNqDNEYR1XhZfng36aRFOOjUj1Qght996L5SNXWms/s400/calendari_portada3.jpg" /></a><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><strong>Portada del Calendari literari.</strong></span><br />
</div>Unknownnoreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-87972179490004209702009-12-31T21:12:00.003+01:002009-12-31T21:14:35.198+01:00Crònica de l’eternitat efímera<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg1VAkQk4UCwIIToysIIrJIKd_vIWGOpZiQ012wmNuDvAOyiJ3B9yHEdLBd-Ip4LOqBrp0quJhL__zdHcpx9tB73aCbCDigRbFmdKnP8SLzDfHeMFFd7CSQwKYuz2gYB3zLz3dQgwQzSkE/s1600-h/S112_the+bench+in+the+Danube.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" ps="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg1VAkQk4UCwIIToysIIrJIKd_vIWGOpZiQ012wmNuDvAOyiJ3B9yHEdLBd-Ip4LOqBrp0quJhL__zdHcpx9tB73aCbCDigRbFmdKnP8SLzDfHeMFFd7CSQwKYuz2gYB3zLz3dQgwQzSkE/s400/S112_the+bench+in+the+Danube.JPG" /></a><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">res no dura per sempre tot i que en el fons sempre he cregut (en els reis) que sí i el pretèrit indefinit porta implícit que als X<span style="font-size: xx-small;">(x</span><span style="font-size: x-small;">2)</span> anys encara em casi amb aquest principi de reinvenció constant amb arguments d’estar per casa però sense tenir casa el 2009 fa massa temps que va començar amb llibretes de tapa tova i això que els nombres senars m’agraden és un ofici de risc escriure contes de fantasmes i també dir sí aquest és EL llibre 2009 és un plural sense desinència que ha trencat moltes masses? normes perquè al juliol va(ig) llogar un fragment de món de temps d’<em>espai de mi mateix per recordar-te</em> en versió metàfora a Barcelona els racons són menys efímers més Raval(s) i tan oblics com l’oratge que <em>ens posem per jersei o per corbata</em> perquè encara està tot per dir però l’any diu que encantat que ha gaudit de la vetllada però que ja marxa i al gener no deixaré de fumar(?) ni passaré a les llibretes de tapa dura i encara menys deixaré de trencar normes casolanes. Al 2010 escriuré comes.<br />
</div>Unknownnoreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-80993044463369146332009-12-27T03:03:00.008+01:002009-12-27T13:01:19.456+01:00La revolució dels sons<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEibj-wG8B5-kJ7kjXh8PvDBTnGkzxbcNvyMkdd3xCwFt_MSwpRqNvufge98i299uSqzYXjQnAVlqsRLbir06SKYi_xdiOKCf8Tae10tWT6oWnPMTLmrwmmsrQYf_jDvKEq9tZVlJYwyUfE/s1600-h/J.+Brossa.jpg"><img style="TEXT-ALIGN: center; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 200px; DISPLAY: block; HEIGHT: 290px; CURSOR: hand" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5419729752044424562" border="0" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEibj-wG8B5-kJ7kjXh8PvDBTnGkzxbcNvyMkdd3xCwFt_MSwpRqNvufge98i299uSqzYXjQnAVlqsRLbir06SKYi_xdiOKCf8Tae10tWT6oWnPMTLmrwmmsrQYf_jDvKEq9tZVlJYwyUfE/s400/J.+Brossa.jpg" /></a><br /><div align="justify">[A propòsit de <em><strong><a href="http://www.espaibrossa.com/files/Castellano/fil23759.pdf">Tocatina</a></strong></em> (2009), música a l'escenari de <strong>J. Brossa</strong> i <strong>J.M. Mestres Quadreny</strong>, portada a l’escena catalana per <a href="http://bocinsdabsolut.blogspot.com/2009/12/de-lluis-sola-director-de-lespectacle.html">Lluís Solà</a>. Al <a href="http://www.espaibrossa.com/seccion.asp?0=2&1=302526&2=3206">Brossa Espai Escènic</a>].<br /></div><br /><div align="justify">Frenètic. Evitem d’invertir l’ordre natural dels factors i s’altera el valor real del producte. Com més predictible, més fortuït n’és l’efecte i, a la llarga, ens recreem en allò suscitat per tal com era eludible. És frenètic el compàs de la corda brossiana. Si el quartet* imposa la llei del més feble, s’encavalquen els sons com posseïts d’una febre i la ferocitat se n’apodera.<br /></div><div align="justify"><br /></div><div align="justify">Després de posar-nos un barret, sempre ens plouen els braços. El diàleg constant en la música aleatòria del binomi Brossa-Mestres alerta els sentits i els posa en consonància. L’estranger, l’estrany, sempre té l’última paraula i, davant del no-perill, l’expectació silenciosa també trenca les absències insonores. El silenci és la cadència suspensiva que sempre improvisa, però <em>alea iacta</em> non <em>est</em>, i l’eurítmia del silenci altera el soroll però equilibra les forces.</div><br /><div align="justify"><span style="font-size:85%;">*El <a href="http://www.brossaquartet.com/">Brossa quartet de corda</a> interpreta <em>Tocatina</em> a l’Espai Brossa.</span></div>Unknownnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-55455674279113425962009-12-19T02:47:00.004+01:002009-12-19T21:00:20.333+01:00Els reis No són els pares<div align="justify"><strong>Apologia del Nadal i demolició dels detractors de les (santes) festes.<br /></strong><br /><br />El Nadal ha estat fora durant un any, però diu que tornarà. En sentir-ho, les passions s’exalten i les febres s’enardeixen, i es tergiversa l’ordre causal de les coses. I <em>fum, fum, fum</em>. Tota una efemèride, doncs.<br /><br />L’endequexili* del Nadal s’atenua quan <em>les passions tenen llicència absoluta</em>. Aleshores, l’ordinarietat dels dies perd la seva vàlua en benefici d’una il·lusió de tendència convexa i, de fet, si el desembre no és un mes còncau és perquè encara ara té tres més una setmanes. El Nadal és innocent i emana innocència. Els llums dels carrers són grotescos, prolixos, barrocs i postissos, i a més contaminen. Però fan festa. Perquè el Nadal no és un invent del <em>Corte Inglès</em>; i perquè cada <strong>25</strong> de <strong>desembre</strong>, a la matinada, els <strong>Reis</strong> s'instal·len a casa.<br /><br /><span style="font-size:85%;">*exili durant onze mesos.</span></div>Unknownnoreply@blogger.com15tag:blogger.com,1999:blog-204580924129790459.post-6743206149936027552009-12-12T02:37:00.005+01:002009-12-27T13:02:03.475+01:00Ingravidesa<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUV9FzlBLx2cgyb-zqWT42MuaaDhsrEnUVf8WscFO9K9fxA0fZa5F7T6S12mcO-8PrDnIRPrc-wshtfTthewvVYQOBfrjuDjg7tvIbr32RXj9xUh_vIZp5mUFVQo-ZtjNlIq_cwMIKupk/s1600-h/alfa,+J+Brossa.jpg"><img style="TEXT-ALIGN: center; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 300px; DISPLAY: block; HEIGHT: 272px; CURSOR: hand" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5414153581061031170" border="0" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhUV9FzlBLx2cgyb-zqWT42MuaaDhsrEnUVf8WscFO9K9fxA0fZa5F7T6S12mcO-8PrDnIRPrc-wshtfTthewvVYQOBfrjuDjg7tvIbr32RXj9xUh_vIZp5mUFVQo-ZtjNlIq_cwMIKupk/s400/alfa,+J+Brossa.jpg" /></a> S’aferra al punt de conjuntura incerta.<br />Xiuxiueja<br />vers a vers; i cada mot és un prodigi<br />i cada so,<br />un sospir d’ingravidesa.<br /><br /><div align="right"><span style="font-size:85%;"></span></div><div align="right"><span style="font-size:85%;">Imatge: <em>Alfa</em>, J. Brossa.</span></div>Unknownnoreply@blogger.com0