Pedra de sorra vermella

Ha vingut Buntsandstein a treure('m) les paraules de les entranyes.

Com pedra de sorra vermella, se sap fidel a un parlar reversible,
s'hi sap fidel;
-a fer-me dòcil a la corporeïtat del Viure.
Ha vingut Buntsandstein a treure('m) entranyes de les paraules, i sé
que m'ha escoltat els secrets.

He decidit posar Buntsandstein, també, a la tauleta de nit.

L'Edèn

Crec que em diràs que embull l'ombra de les paraules

per fer llums que de vegades són negres.

Biel Mesquida (1995)



Guarda’m al teu calaix d’artista i esbossa els dotze Olimps de la teva Tràcia. Profana el Verb prohibit, -el geni alat-, el dir abusiu d’estridència exacta. Sostinguda l’arbitrarietat, les interrogacions són infinites per l’idil·li que en deriva i l’orgull que les empara, i l’imminent -pel que té d’imminent- s’erigeix concret en l’artifici d’immensitat que el buit reclama. Qui té les respostes i on les amaga. Guarda’m al teu calaix d’artista i esborra la petja del crim perquè cap preludi no s’adiu al vel d’enginy que l’emmascara. De saber què té de trencador la c trencada. I de cagar dubtes i saber-se més encara.

Apologia del silenci

M’he de posar a escriure

perquè m’estic escrivint a sobre.

Jaume Cabré, L’Avenç 358

Diré que la set se’m beu descalça, que la lira invoca -creu- allà on el vers es pensa i se suscita inabastable. Que el dir sofista abstreu, que l’instint purista m’erosiona, que m’embrolla el dir incident, que tanta tranquil·litat m’angoixa. Diré amb el son tossut que m’estalonen les paraules, que al poeta mesurat li escau nua la corbata; llegiré tots els orgulls en clau de subtilesa sacra. Que les hores de fulletó són octubre a petita escala, simfonia d’imminència al pentagrama, pura Febus esbossada.

Fotografia: John Baldessari, I will not make any more boring art

Tableaux (parisiens)

Doppelgänger.
    

Reclamaré l’infern per a l’home-déu més enllà de la quarta pàgina i capturaré l’udol en la deïtat llibresca de la instantània. A la plaça dels artistes, em sotmetré al vertigen dels suburbis de les paraules. Tots els jardins de (totes) les delícies s’encavalquen i es versen per estripar-ne l’assaig i aplaudir-ne l’oracle-i la veu, de tan exacta, que es beu la dansa dels immòbils i l’acata. L’acata al purgatori irònic i grotesc de la ciutat mare, a les cavernes de plata, als interlunis efervescents de volta i mitja i d’encara gràcies. En l’estol de negacions etèries i complicitats anàlogues. A la manera de Baudelaire, nines que lloguen felicitats adormides de sotamàniga, poetes d’harmòniques roents i d’embocadura agredolça cada set octaves, la plaça de ganyota concurrent i fesomia inefable. Desplaçaré el centre de la meva òrbita natal als Paradisos artificials de gel i de marbre-i després portaré el gest intoxicat d’humor, i la mateixa harmònica dels poetes de l’oracle. Colliré totes les flors del mal de la París estipulada. I doppelgänger.

Arquitectura

Naïf. Es lliura a l’automatisme histèric per alliberar els fantasmes del seu món prohibit. Abstracció surrealista i cromatisme compulsiu.

Ecce homo

Odi et amo. Quare id faciam,
fortasse requiris. Nescio.*
Gai Valeri Catul

De vegades, predicar amb l’exemple suposa cavar-li una fossa a l'intel·lecte i alhora violar l’espai vital del fer, tot i que els pols oposats tendeixen a la reciprocitat i s’emmirallen. L’odi i l’amo s’estalonen i es desconcerten perquè les individualitats són sempre de mal perdre. I perquè tenir una filosofia de vida no és el mateix que prendre’s la vida amb filosofia. Ecce homo.

*Odio i estimo. Per què ho faig, això, segurament et preguntaràs. No ho sé.

Categoritzacions temporals

Els fragments de temps són personals però transferibles, i per als relativismes cronològics tots els moments són bons. L’etimologia de les percepcions estacionals és subjectiva. La casuística de les hores és cadascun dels seus segons. I etcètera en el temps.

Sèrbia

Lligaria el seny a les cadenes d’un paradís poc estàndard. De Belgrad ençà, el gest es delata i s’emmiralla en la ciutat d’harmonies atemporals i compassades. Avui les úniques fronteres reals són imaginàries. Quilòmetres enllà, intento copsar-ne el record en un núvol d’instants i filagarses cromàtiques.

Fotografia: Belgrad (novembre de 2009)

Novembre

Bocins d’absolut; flors de novembre.

Les nits trencades

I de vegades les nits són trencades. L’hora és blanca i el sentit ja no és en les paraules. Aleshores és misteri la platja, i m’agrada. Parlen els sons, en les nits trencades.

Nouvelle Vague - In a Manner Of Speaking

Analogia

Seqüència muda de confessions premeditades, silencis vestits de secrets i mirades, dicció que desballesta, desbanca; dicció desbocada. Paraules al combat ja lliurades. Cúmul de moments inoportuns per fer aquella trucada, telèfon desconnectat quan és data assenyalada, excés de cartes per obrir sobre el prestatge. Simbiosi d’idees desordenades, sensacions per les quals voldria crear noves paraules. Pel·lícula muda i d’imatges estranyes. Instants en què la ploma és el meu únic llenguatge.

L'essencial és invisible als ulls

Insinua que durant unes hores la lluna fou de foc, xiuxiueja arran d’uns ulls que aleshores foren ardents i del més profund reflex dels pensaments. Gronxa’t assegut a cadascuna de les estrelles del meu firmament, que existiren les hores de sucre, els batecs inconscients, la meva imatge en el rostre del més innocent.

Parla’m avui de mans menudes que s’alcen i endolceixen, d’il·lusions emfàtiques i incessants, de complicitats anònimes i alhora anomenades, de cors d’infant.

Recorda’m demà els somriures que colpeixen, les mirades que confessen el que no sabríem explicar, els silencis que parlen a batzegades, les distàncies a desafiar.

En presència de l’absència palpo avui allò que és més abstracte i m’aferro a l’essència del que ja no és estrany, faig un nus enmig de l’ordre i començo a escriure pel punt i a part. Essències de temps.

*L’essencial és invisible als ulls: cita extreta d’El Petit Príncep, de Saint-Exupéry (capítol XXI).

Equipatges

Viatger solitari. El temps que corre, el fluir que transcorre, l’amor que plora i el desig que fuig; el tu invisible, el jo encongint-se i l’escac i mat que l’humor fa al buit; el record de la pluja, el regust d’un somriure, i el sol que surt.

Amagat a la darrera vagoneta del tramvia dels meus dies, tot germina i desapareix al meu entorn. Els segons s’escolen agermanats amb el coratge de desafiar l'estrany, de creure en la grandesa dels petits detalls. Les hores floreixen i quan vull admirar-les el temps ja me’n parla en passat. L’infant té un dolç somni i quan vull escoltar-lo ja s’ha fet gran. La vagoneta no avança i, per contra, el meu dia és pres de l’ “anar tirant”.

Bitllet d’anada. El temps que corre, el fluir que transcorre, l’amor que consola i el desig que és foc; el tu alible, el jo sargint-se i el rei que escolta del mar la remor; el soroll de la pluja, el gust d’un somriure i el tot que es compon.

Motor en marxa. I també un company de viatge. La paraula, en la mirada. I un llibre com a equipatge.

Carta a la Utopia

Ara sec al pedrís i gronxo les cames. Darrere meu, el tot més buit de tu que puguis imaginar-te. Dins meu, l’anhel més ple de tu que gosaria explicar-te. Davant meu, nens que parlen fort tot buscant la mare, amb la mirada: la innocència i el saber que l’abraçada vindrà sense ni tan sols demanar-la. Saps? Va haver-hi un dia en què jo també vaig gosar pensar; i pensar que vindries a buscar-me. Saps? Avui goso sortir a buscar-te. Perquè ara ja puc pensar-te.

Fotografia: Indian children playing, Matthieu Aubry