Pensaments significants: Analogia

dimarts, 18 d’agost del 2009

Analogia

Seqüència muda de confessions premeditades, silencis vestits de secrets i mirades, dicció que desballesta, desbanca; dicció desbocada. Paraules al combat ja lliurades. Cúmul de moments inoportuns per fer aquella trucada, telèfon desconnectat quan és data assenyalada, excés de cartes per obrir sobre el prestatge. Simbiosi d’idees desordenades, sensacions per les quals voldria crear noves paraules. Pel·lícula muda i d’imatges estranyes. Instants en què la ploma és el meu únic llenguatge.

3 comentaris:

Mireia ha dit...: Si la ploma és l'únic llenguatge senyal que aviat hi haurà resultat, no?; diumenge, 23 d’agost, 2009
Teresa ha dit...: Elisenda, per fi, ja a València, trec el cap pel teu bloc. Les meves "idees desordenades" tenen a veure amb la tornada a l'escola de demà. Il·lusió barrejada amb certa mandra... però guanya la il·lusió. Malament aniriem!! una abraçada, Teresa; dilluns, 31 d’agost, 2009
Elisenda ha dit...: Tant de bo, Mireia...! Gràcies per la confiança! :); dimecres, 02 de setembre, 2009

Publica un comentari a l'entrada

'Perquè us hauria de dir que l'art i la poesia duen en sí llur noblesa, justícia, pietat, calor i eficàcia humanes que valen per sí soles tot el que aquests noms puguin valer en altra qualsevulla esfera. Que la pura música d'un Beethoven, un vers del Dante, pura expressió d'un gest humà, són coses definitives en sí mateixes que contenen tota sabiduria, amor i dretura, sens haver-se de recordar per res de la sabiduria d'un Aristòtil, de l'amor de Sant Francesc, ni de la dretura de Cató; perquè així com l'esplendor de l'expressió d'aquests prové justament de sa puresa científica o moral sense altra preocupació d'eloqüència, així mateix la veritat i la moralitat d'aquells consisteix en sa puresa formal i expressiva. Perquè tot està en tot, amb la condició de que cada cosa estigui bé en sa manera. [...] Pareu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística. Llavors, poetes, se us tornarà expressiva per sí mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar l'aparició d'aquestes paraules, i després en dir-les tal com elles li han esclatat. L'acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en l'obra poètica, però en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desig prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer és dir el que es pensa per voluntat de dir-ho; el segon és dir-ho per una necessitat d'expressió forta, però no prou encara per a determinar per si sola l'expressió mateixa: aquest és el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'avort poètic; el tercer grau, que és el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví balbuceig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que el penetrà i es féu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.
Ja ho veieu quina delícia i quin sagrat turment és el de la poesia: ja ho veieu el que donem quan donem una poesia pura; i també quan engany quan en comptes d'ella donem una buida remor de pruïja rítmica, un avort de l'emoció, o una estèril excitació voluntària amb la sacrílega defensa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veieu si en podem fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frívol joc, i ho és de vida o mort per a l'esperit'.

[Joan Maragall]