Arquitectura

Naïf. Es lliura a l’automatisme histèric per alliberar els fantasmes del seu món prohibit. Abstracció surrealista i cromatisme compulsiu.

Ecce homo

Odi et amo. Quare id faciam,
fortasse requiris. Nescio.*
Gai Valeri Catul

De vegades, predicar amb l’exemple suposa cavar-li una fossa a l'intel·lecte i alhora violar l’espai vital del fer, tot i que els pols oposats tendeixen a la reciprocitat i s’emmirallen. L’odi i l’amo s’estalonen i es desconcerten perquè les individualitats són sempre de mal perdre. I perquè tenir una filosofia de vida no és el mateix que prendre’s la vida amb filosofia. Ecce homo.

*Odio i estimo. Per què ho faig, això, segurament et preguntaràs. No ho sé.

Categoritzacions temporals

Els fragments de temps són personals però transferibles, i per als relativismes cronològics tots els moments són bons. L’etimologia de les percepcions estacionals és subjectiva. La casuística de les hores és cadascun dels seus segons. I etcètera en el temps.

Sèrbia

Lligaria el seny a les cadenes d’un paradís poc estàndard. De Belgrad ençà, el gest es delata i s’emmiralla en la ciutat d’harmonies atemporals i compassades. Avui les úniques fronteres reals són imaginàries. Quilòmetres enllà, intento copsar-ne el record en un núvol d’instants i filagarses cromàtiques.

Fotografia: Belgrad (novembre de 2009)

Ficció, utilitat i inspiració artístiques

Tots sabem que l’art no és veritat.
L’art és una mentida
que ens fa adonar de la veritat.
Pablo Picasso

En l’era de la tecnologia i la informació on tot és cada cop més previsible, l’opció de desafiar la quotidianitat resulta més senzilla com més ens allunyem de la complexitat. Una de les concrecions d’aquesta teoria -que no deixa de ser vastament genèrica- s’origina tan bon punt la utilitat de la realitat corpòria més primària [dels objectes] comença a tenir efectes emotius. És en aquestes circumstàncies que a la dualitat de l’home –al real i al passional, en paraules de J. Carner- li costa trobar una harmonia, i que acció i pensament es complauen en la instauració d’un vincle contradictori i desconcertant. Per altra banda, sembla que últimament la utilitat d’aquests objectes sigui, per definició, materialista i interessada; i sembla també que acceptar la paraula útil a manera d’inferència no només afecti el context funcional en què l’adjectiu pren sentit, sinó que també enfosqueixi la imatge de qui idea una conclusió tan bàsica com imprescindible pel seu caràcter instrumental. I en efecte, la paradoxa rau en el fet que la connotació significativa de la utilitat deixa d’estar sotmesa a la subjectivitat –això és, al passional-, per ser ara controlada per un pretès pensament global, extern i sovint excessivament paradigmàtic de què disposa tot grup social. És una connotació regida per la societat i, per tant, externa a l’ésser individual, la qual esdevé denotativa per efecte d’aquesta alienació.

Però a les antípodes de les concepcions vitalicoespirituals que puguin imperar en aquest nostre segle XXI, sembla que tot ens sigui favorable per poder relativitzar el valor real de la corporeïtat -sempre en funció de la ment perceptora- i, anant una mica més enllà, per defensar la utilitat artística que pot emmenar fins i tot l’objecte més banal i rudimentari. Perquè la fórmula segons la qual tot allò que envolta l’individu és Y i és rutinari queda estroncada quan, sense cap mena d’indici previ que l’anunciï, apareix Z. I aleshores, en tant que només existeix Z, l’entorn és buit i alhora extraordinari. I Z esdevé motiu d’expressió artística.

Un matí imaginava que un home amb corbata era tan sols un punt més d’una gran avinguda plena d’anonimats que avançaven en direccions oposades, i els edificis eren alts i amb parets grises, i les persianes semblava que tinguessin alguna cosa per amagar; i imaginava que, de sobte, enmig d’aquell garbuix de ‘coses’ estrafetes, apareixia una porta petita, vella i mig oberta. Era una porta feta a la mida dels pensaments de l’home de la corbata i per la qual, curiosament, tot just hi passava ell. No cal dir que aquesta porta va ser una inclusió fictícia i que, si vaig creure-ho així, és perquè les convencions i el nostre desenvolupat sentit de l’equilibri racional no ens permeten acceptar fenòmens aparentment il·lusoris o entitats aparentment prodigioses que trenquin la sistematització social. Però potser també per això és en aquest més enllà, en aquesta terra de la imaginació, on neix la raó pura de l’artista.

Escrivia Montserrat Roig (1991), en unes notes sobre el seu univers literari: - Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida. Li va demanar Johnny Guitar a Joan Crawford. I ella li va contestar que l’estimava encara que fos mentida. Però, mentre mentia, li deia la veritat. La mentida, és a dir la literatura, és una droga. I, si ens en falta, anem una mica penjats. És aquesta mentida, doncs, el tipus de ficció que crea l’artista, és la que li permet evocar espais remots i traslladar-se en el temps i fingir objectes (in)existents. És aquesta mentida delatadora que, de tant punyent com és, esdevé veritat fins i tot davant els ulls d’altri. Una ficció que és una droga i que neix de la corporeïtat més accessible. Perquè no és que en la ment de l’artista tot sigui possible, sinó que senzillament tot existeix.

Un matí, en un punt insubstancial d’una gran avinguda, hi havia un home amb corbata que avançava en direcció contrària a la multitud, i enmig d’un garbuix de ‘coses’ estrafetes un altre algú buscava la inspiració. I, en trobar-la, la va identificar amb Z; i Z va captivar l’home de la corbata, el va impregnar, li seduí el jo i li fascinà el pensament fins que la raó va cedir... i fou útil als seus sentits. I aleshores va dir en veu alta que “voldria ser com ell”. I tothom el mirà perquè, paradoxalment i enmig de pautes i racionalitats, el fet de reconèixer-se en un patró resultava discutible, i la delectança en l’evasió de la realitat perdia tota utilitat. Però, admirant-la i encisant-se de l’avantguardisme que pot suposar l’aparent monotonia, l’home va decidir desfer-se de tot paradigma i vetllar la quotidianitat. I també allò va ser el principi de l’art.

Fotografies: teulades de Porto (2009)

Brainstorming

Coses difícils. Dempeus. Escull. Hi ets? Sense –ismes. Per sempre. Respon. Toca de peus a terra. El cel. Perquè ho dic jo. A l’hora. Alhora. Dilluns. D’acord. Sense mi. Depèn. Mai més. Puja les escales. Adéu.

De tots els colors. L’infinit. Mantén-ho. Però. Punt.

Novembre

Bocins d’absolut; flors de novembre.

La metamorfosi artística

[A propòsit de La forma de les coses (2001), una peça de Neil Labute portada a l’escena catalana (2008) per Julio Manrique. Teatre Capitol].

A les fronteres de la metàfora, la versemblança del llenguatge hiperbòlic no sempre és clara, i la qüestió és encara més perplexa en la mesura que no totes les preguntes tenen una resposta, i que tampoc a totes les respostes els pertany una pregunta. Aquestes darreres són reaccions ja existents, per més que encara òrfenes; i la satisfacció fora mesura que experimentem en trencar les normes d’aquell lloc estricte, en aquell precís instant i, per sobre de tot, amb aquell algú que fins el moment ens semblava inflexible, podria ser una d’aquestes tendències reaccionàries. És aleshores que ens sentim irrevocablement realitzats perquè, en determinades circumstàncies, l’abast significatiu del coneixement adquireix el seu punt culminant en el domini de la pròpia consciència. Potser és així com fem honor a una certa disposició rebel de la nostra condició humana, i potser també per això no puc deixar de trobar un cert paral·lelisme conductivista entre el llegat classicocultural d’Adam i Eva, i els personatges de La forma de les coses (que, lluny del que seria una vaga coincidència, es diuen Adam i Evelyn). Fins quin punt, doncs, són lícits els remordiments de consciència de l’artista, que no sap cercar la Veritat si no és a través d’aquesta rebel·lia?

En el seu procés d’engendrament, l’expressió artística no és una declaració de principis ni coherent ni emocionalment endreçada, sinó més aviat un manifest contemporani de dubtes que, si bé conté alguna certesa, encara no pot considerar-se exempta de ser destituïda del tron de la veritat. De vegades em costa de creure que els artistes siguin gent convencional, però els arguments se m’afebleixen des del moment en què l'artista frueix d’aquesta condició dins l’únic cosmos conegut i compartit, i en el punt en què les fases del seu procés de maduració com a entitat són les habituals. Però, aleshores, d’on sorgeix aquesta peculiar manera d’interaccionar amb la realitat? I on se situen els límits de la seva moral ‘professional’? Potser és quan l’artista es regeix per unes lleis ètiques que restringeixen l’exercici d’introspecció en l’altre [un dels tipus d’interacció amb la realitat en la recerca de la Veritat], és aleshores que la seva esdevé una declaració de principis insatisfeta.



A La forma de les coses, l’artista busca la perfecció i topa amb l’obstacle que, entesa com a finalitat, tradicionalment ha estat mal plantejada. Sembla que des de l’antiguitat clàssica ens hàgim obstinat a inhibir-nos amb l’arbitrarietat, però tinc la convicció que el fragment que es contraposa a la integritat pot acostar-se a la perfecció, i que l’escultura canònica sovint és menys virtuosa que aquella que trenca esquemes. Partint d’aquesta consigna, doncs, podem establir que tampoc l’home prototipificat és el més perfecte. I és que, de fet, la perfecció és percebuda en funció dels estàndards personals de cadascú i, paral·lelament, la subjectivitat s’encarrega de malinterpretar-la en la justa mesura perquè deixin de qualificar-se com a idònies les seves qualitats. Perquè, desenganyem-nos, la perfecció té data de caducitat i, quan sonen les campanes, la lluita interna de qui la indaga torna a començar. La perfecció és temporal en tant que ‘la forma de les coses’ respon a ella i es deixa manipular.

De vegades, l’art ateny el primer dels seus sentits com a engranatge que vol i dol canviar el món. Les ganes de revolta i la fe en una possible metamorfosi constitueixen els fonaments d’una declaració de principis que a res no atén més enllà de la voluntat de desafiar la data de caducitat de la perfecció.

Clamava en veu baixa

A propòsit de Febre de carrer (2005), de Mercè Ibarz.

Ho vaig saber allà mateix. Vaig cridar
a les fosques que duia el lladre a dintre,
que ningú més que jo, ell, m’estava furtant la calma.

En actitud purament contemplativa, hi ha matinades i ciutats adormides en què m’autoconvenço que aquests instants pertanyen tan sols als bohemis i als embriacs. Hi ha qui en diu hores petites i aquesta és, des del meu humil punt de vista, una adjectivació pragmàticament poc afortunada. Després vénen els matins en què em desperto i em sorprenc a mi mateixa tancant molt fort els ulls perquè s’escapa el que estava somniant. Potser una mica a l’embrancada, m’atreviria a dir que el de Mercè Ibarz és un d’aquells matins en què obrí els ulls i s’adonà que ahir era el dia que tant havia estat esperant. I més enllà encara, que el seu recull de secretismes és tot ell un matí, un d’aquells que es vesteixen de diumenge i de nuvoloses plenes d’històries i de distàncies, però que en el calendari no estan assenyalats.

Febre de carrer és la història de les històries que han unit morals i ànimes, de la mateixa manera que uneixen persones les converses de bar. Perquè també en aquests llocs s’assimila l’angoixa i alhora s’apaivaga la sospita, i perquè de vegades els secrets deixen de ser-ho fins i tot quan els compartim amb introspecció accelerada. I si els personatges de Mercè Ibarz tenen ‘febre de carrer’ -perquè en tenen, i deixaré en mans de la subjectivitat del lector l’enigmàtica labor de desglossar i interpretar la seqüència-, és perquè, per més que tot autor es guarneixi d’altres miralls que no pas les seves paraules, no per això deixa d’impregnar els seus personatges de les essències vitals amb què segon rere segon, com tu i com jo, i com a entitat emotiva, entra en contacte. I això és lluny de voler ser un oxímoron conceptual. Generalment, dins dels límits en què una obra és (o no) el reflex dels vestigis personals de l’artista, l’escriptor construeix personalitats i no pas una successió d’alter ego farcits de simetries, d’antítesis, de paral·lelismes o de tot-allò-que-jo-no-voldria-ser. Gens paradoxalment, doncs, i sense cap mena d’ambició antropològica, podríem establir que la vida de l’ens universal no és en ell mateix, sinó en tots els qui l’envolten; i si la Història dissimula secrets, Febre de carrer es dóna a explicar els secrets que Mercè Ibarz ha confessat prèviament als seus personatges. Perquè perdonin la confusió, però vostès ja saben que tot sovint cridem cap endins, i ben alt, i ben fort.

I ell havia comentat que, contrastos a banda, Barcelona li semblava una ciutat indecisa. Però tot i així, de matí la devorava amb la moral exaltada. Hi ha també matinades en què jo voldria conèixer Gaudí i fer molts viatges en trens amb àngel; i en què tan sols viuria una guerra per poder després explicar-la. També seuria al racó més remot d’un banc i esperaria que un desconegut dotat d’un aire d’eternitat vingués a parlar-me. Voldria aprendre de memòria les imprudències d’adolescent dels meus pares. I perdre’m pel carrer i creuar una porta i no tornar-ne. Jo voldria llevar-me un matí i tancar els ulls molt fort i que el somni decidís quedar-se. Tot i que si hagués nascut personatge, segurament tindria ‘febre de carrer’ i aleshores voldria ser humana.