D'Hefest (I)

"Joel, enfadado y rojo como siempre, se planta ante su cometa hecha en
el Centre de la Platja con material de ‘basura’,  como le dice él. Hace un
sol de justicia pero él se tira en la arena y llora, y dice que su cometa
no vuela. Yo la probé y sí que volaba. - Mira Joel, sí que vuela, mira! -.
Y llorando... -No vuela. Conmigo no vuela. Porque yo lo hago mal.
Conmigo vuela mal. No la quiero. Todo lo hago mal, y se rompe.- Y le
regala la cometa a Almil para su hermanita. Yo le digo a Joel que hay
que tener fe, que eso no vale. Y me doy cuenta de que le he dicho 'fe’...
y me intento hacer comprensible y le pregunto, ¿tú sabes qué es la fe,
 Joel? Y dice que sí, rojo, llorando, a punto de explotar como siempre... -
Es la confiansa.-  Y aunque no quiso su cometa, tuvo que aguantar el enfado
todo el trayecto del bus, porque un monitor nunca se da por vencido. Ni un niño.
Y menos Joel".

Anònim

Se m’estampa el jo en una de les imatges contradictòries que em dicta la consciència, enmig de la immensa riuada pluriètnica que conformen actualment les Rambles de Barcelona. Baixant en direcció cap al port, a mà esquerra, les cantonades s’erigeixen confuses pel que tenen de torbament implícit i els carrers conformen el més difús complex comercial que, com a concepte, la ciutat cosmopolita jutja indispensable. Indefectiblement, la maquinària interna d’una tal destinació turística se sotmet, a la llarga, a la pressió i l’opressió com a preus a pagar per la decència. A mà dreta, però, no pas més de deu metres enllà, les olors de la ciutat es transformen fins el punt en què sembla que ja res no vagi amb nosaltres. La dinàmica interna ja no sent l’ofec dels excessos i l’acceleració ja no consumeix teulades i finestres, però és també aquí on el preu de la decència esdevé costós de saldar. Enmig de la policromia de la ciutat cosmopolita, sembla que l’entrada a determinades realitats se’ns faci llunyana pel que suposa de trascendència dels límits socials i d’un mateix.

El barri del Raval es concebé com una annexió física a la ciutat de Barcelona i ha estat tradicionalment connotat amb l’etiqueta de barri obrer. Però de barris obrers, a Barcelona, n’hi ha hagut i n’hi ha d’altres. Què té, doncs, que el faci diferent? Actualment, se situa al bell mig del centre històric, cultural i turístic d’una de les més grans capitals europees, però continua rebent la consideració social d’annex i, en segons quines cirscumstàncies, fins i tot de marginal. Paral·lelament, però, la convicció segons la qual el Raval pot arribar a ser a dia d’avui fins i tot objecte d’inspecció turística comença a tenir probabilitats d’acte -de realitat- perquè hem començat a descobrir-ne les històries que amaga la seva gent. Som, doncs, un cop més, davant l’eterna dicotomia de l’aparença i el fons, la dualitat de la imatge com a sustentació física que trasllueix -o no- el que té de valuosa interiorment.

En termes d’heterogenitat, la mescla social, ètnica i cultural del Raval destaca per la seva profunda autenticitat. Però és precisament per això, i per la societat –denominació prestablerta per professionals- en crisi en què se situa, que no deixa d’estar exempta de risc en aquests mateixos àmbits social i cultural. Davant d’aquestes realitats, doncs, quins són els criteris que determinen allò que és fonamental? Què són les necessitats bàsiques? No són també primàries les necessitats de dignitat, afecte, salut o educació? No són drets, a l’altura de l’habitatge o el vestit, altres categories com la comunicació o el diàleg? El que actualment hi ha a la base de tot conflicte humà o material al Raval podria fonamentar-se en una qüestió d’oportunitats. Les possibilitats d’accés i d’integració social que poden oferir-se als nens del Raval van més enllà d’una formació intel·lectual i/o professionalitzadora i es concreten –si se’m permet el terme- en una inversió en cultura i en autoreconeixement socioindividual (això és, de l’individu en la societat).

'L’essencial és invisible als ulls', escrivia Saint-Exupéry per a aquell petit príncep que intentava fer-se comprensibles l’entorn i l’existència. La vàlua que progressivament han anat adquirint l’entorn material i el mateix sistema de concebre l’intercanvi ha propiciat una crisi de la humanitat, enmig de la qual no hi ha eines per sustentar la consciència materialista. Segons la bibliografía més recent, la nostra és la crisi que concerneix l’economia i el capital compartit, segons la nostra experiència més immediata, aquesta podria ser la crisi -i no pas l’auge- del materialisme, dels valors plurals no compartits. El projecte socialitzador al Raval és, abans que res, una tasca d’educació en valors que, construïda en el respecte i la tolerància, allibera les tendències prejudicials. És un ens combatiu contra la febre de tendències classificatòries que ens envaeix, això sí, subtilment.

Llegiu-ne la segona part,  D'Hefest (II).

Article publicat a Proeurope (novembre 2010).