Pàgines

dimarts, 21 de febrer del 2012

hilal


Diré que ja res no excusa el temps de l’hora humil de les paraules. Que hi ha el destí a les parpelles i un món al tou dels dits i tots els blancs de l’ull, de tots els flocs de cel,  -fragments rotunds de buit i ple-, i els plens de buit als contorns tangibles de la tarda. Diré –potser– un curt desdir latent, o la pell a flor dels dies d’aquest anar desfent, o la tanta infinitud de l’Altre. Que a les vores del desig, se’m descusen les paraules.
*hilal: lluna creixent.