[A propòsit de Tocatina (2009), música a l'escenari de J. Brossa i J.M. Mestres Quadreny, portada a l’escena catalana per Lluís Solà. Al Brossa Espai Escènic].
Frenètic. Evitem d’invertir l’ordre natural dels factors i s’altera el valor real del producte. Com més predictible, més fortuït n’és l’efecte i, a la llarga, ens recreem en allò suscitat per tal com era eludible. És frenètic el compàs de la corda brossiana. Si el quartet* imposa la llei del més feble, s’encavalquen els sons com posseïts d’una febre i la ferocitat se n’apodera.
Després de posar-nos un barret, sempre ens plouen els braços. El diàleg constant en la música aleatòria del binomi Brossa-Mestres alerta els sentits i els posa en consonància. L’estranger, l’estrany, sempre té l’última paraula i, davant del no-perill, l’expectació silenciosa també trenca les absències insonores. El silenci és la cadència suspensiva que sempre improvisa, però alea iacta non est, i l’eurítmia del silenci altera el soroll però equilibra les forces.
[A propòsit de La forma de les coses (2001), una peça de Neil Labute portada a l’escena catalana (2008) per Julio Manrique. Teatre Capitol].
A les fronteres de la metàfora, la versemblança del llenguatge hiperbòlic no sempre és clara, i la qüestió és encara més perplexa en la mesura que no totes les preguntes tenen una resposta, i que tampoc a totes les respostes els pertany una pregunta. Aquestes darreres són reaccions ja existents, per més que encara òrfenes; i la satisfacció fora mesura que experimentem en trencar les normes d’aquell lloc estricte, en aquell precís instant i, per sobre de tot, amb aquell algú que fins el moment ens semblava inflexible, podria ser una d’aquestes tendències reaccionàries. És aleshores que ens sentim irrevocablement realitzats perquè, en determinades circumstàncies, l’abast significatiu del coneixement adquireix el seu punt culminant en el domini de la pròpia consciència. Potser és així com fem honor a una certa disposició rebel de la nostra condició humana, i potser també per això no puc deixar de trobar un cert paral·lelisme conductivista entre el llegat classicocultural d’Adam i Eva, i els personatges de La forma de les coses (que, lluny del que seria una vaga coincidència, es diuen Adam i Evelyn). Fins quin punt, doncs, són lícits els remordiments de consciència de l’artista, que no sap cercar la Veritat si no és a través d’aquesta rebel·lia?
En el seu procés d’engendrament, l’expressió artística no és una declaració de principis ni coherent ni emocionalment endreçada, sinó més aviat un manifest contemporani de dubtes que, si bé conté alguna certesa, encara no pot considerar-se exempta de ser destituïda del tron de la veritat. De vegades em costa de creure que els artistes siguin gent convencional, però els arguments se m’afebleixen des del moment en què l'artista frueix d’aquesta condició dins l’únic cosmos conegut i compartit, i en el punt en què les fases del seu procés de maduració com a entitat són les habituals. Però, aleshores, d’on sorgeix aquesta peculiar manera d’interaccionar amb la realitat? I on se situen els límits de la seva moral ‘professional’? Potser és quan l’artista es regeix per unes lleis ètiques que restringeixen l’exercici d’introspecció en l’altre [un dels tipus d’interacció amb la realitat en la recerca de la Veritat], és aleshores que la seva esdevé una declaració de principis insatisfeta.
A La forma de les coses, l’artista busca la perfecció i topa amb l’obstacle que, entesa com a finalitat, tradicionalment ha estat mal plantejada. Sembla que des de l’antiguitat clàssica ens hàgim obstinat a inhibir-nos amb l’arbitrarietat, però tinc la convicció que el fragment que es contraposa a la integritat pot acostar-se a la perfecció, i que l’escultura canònica sovint és menys virtuosa que aquella que trenca esquemes. Partint d’aquesta consigna, doncs, podem establir que tampoc l’home prototipificat és el més perfecte. I és que, de fet, la perfecció és percebuda en funció dels estàndards personals de cadascú i, paral·lelament, la subjectivitat s’encarrega de malinterpretar-la en la justa mesura perquè deixin de qualificar-se com a idònies les seves qualitats. Perquè, desenganyem-nos, la perfecció té data de caducitat i, quan sonen les campanes, la lluita interna de qui la indaga torna a començar. La perfecció és temporal en tant que ‘la forma de les coses’ respon a ella i es deixa manipular.
De vegades, l’art ateny el primer dels seus sentits com a engranatge que vol i dol canviar el món. Les ganes de revolta i la fe en una possible metamorfosi constitueixen els fonaments d’una declaració de principis que a res no atén més enllà de la voluntat de desafiar la data de caducitat de la perfecció.
'Perquè us hauria de dir que l'art i la poesia duen en sí llur noblesa, justícia, pietat, calor i eficàcia humanes que valen per sí soles tot el que aquests noms puguin valer en altra qualsevulla esfera. Que la pura música d'un Beethoven, un vers del Dante, pura expressió d'un gest humà, són coses definitives en sí mateixes que contenen tota sabiduria, amor i dretura, sens haver-se de recordar per res de la sabiduria d'un Aristòtil, de l'amor de Sant Francesc, ni de la dretura de Cató; perquè així com l'esplendor de l'expressió d'aquests prové justament de sa puresa científica o moral sense altra preocupació d'eloqüència, així mateix la veritat i la moralitat d'aquells consisteix en sa puresa formal i expressiva. Perquè tot està en tot, amb la condició de que cada cosa estigui bé en sa manera. [...] Pareu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística. Llavors, poetes, se us tornarà expressiva per sí mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar l'aparició d'aquestes paraules, i després en dir-les tal com elles li han esclatat. L'acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en l'obra poètica, però en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desig prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer és dir el que es pensa per voluntat de dir-ho; el segon és dir-ho per una necessitat d'expressió forta, però no prou encara per a determinar per si sola l'expressió mateixa: aquest és el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'avort poètic; el tercer grau, que és el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví balbuceig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que el penetrà i es féu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.
Ja ho veieu quina delícia i quin sagrat turment és el de la poesia: ja ho veieu el que donem quan donem una poesia pura; i també quan engany quan en comptes d'ella donem una buida remor de pruïja rítmica, un avort de l'emoció, o una estèril excitació voluntària amb la sacrílega defensa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veieu si en podem fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frívol joc, i ho és de vida o mort per a l'esperit'.
'Discretament, però amb aquella força / que no se sap ben bé d’on procedeix / vull deixar dit això que dic, les coses / elementals i clares que em commouen: / uns sentiments, uns anhels, uns neguits, / el fer i desfer senzill de cada dia. / Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho, / intensament feliç moltes vegades. / Vull deixar dit això que dic, i prou. / Més endavant ja diré d’altres coses'.
[Miquel Martí i Pol]
'Els que de veritat em fan embogir són els llibres que, un cop has acabat de llegir-los, penses que tant de bo l'autor fos amic teu i poguessis trucar-li per telèfon quan volguessis'.
[J.D. Salinger]
Entrades
