La metamorfosi artística

[A propòsit de La forma de les coses (2001), una peça de Neil Labute portada a l’escena catalana (2008) per Julio Manrique. Teatre Capitol].

A les fronteres de la metàfora, la versemblança del llenguatge hiperbòlic no sempre és clara, i la qüestió és encara més perplexa en la mesura que no totes les preguntes tenen una resposta, i que tampoc a totes les respostes els pertany una pregunta. Aquestes darreres són reaccions ja existents, per més que encara òrfenes; i la satisfacció fora mesura que experimentem en trencar les normes d’aquell lloc estricte, en aquell precís instant i, per sobre de tot, amb aquell algú que fins el moment ens semblava inflexible, podria ser una d’aquestes tendències reaccionàries. És aleshores que ens sentim irrevocablement realitzats perquè, en determinades circumstàncies, l’abast significatiu del coneixement adquireix el seu punt culminant en el domini de la pròpia consciència. Potser és així com fem honor a una certa disposició rebel de la nostra condició humana, i potser també per això no puc deixar de trobar un cert paral·lelisme conductivista entre el llegat classicocultural d’Adam i Eva, i els personatges de La forma de les coses (que, lluny del que seria una vaga coincidència, es diuen Adam i Evelyn). Fins quin punt, doncs, són lícits els remordiments de consciència de l’artista, que no sap cercar la Veritat si no és a través d’aquesta rebel·lia?

En el seu procés d’engendrament, l’expressió artística no és una declaració de principis ni coherent ni emocionalment endreçada, sinó més aviat un manifest contemporani de dubtes que, si bé conté alguna certesa, encara no pot considerar-se exempta de ser destituïda del tron de la veritat. De vegades em costa de creure que els artistes siguin gent convencional, però els arguments se m’afebleixen des del moment en què l'artista frueix d’aquesta condició dins l’únic cosmos conegut i compartit, i en el punt en què les fases del seu procés de maduració com a entitat són les habituals. Però, aleshores, d’on sorgeix aquesta peculiar manera d’interaccionar amb la realitat? I on se situen els límits de la seva moral ‘professional’? Potser és quan l’artista es regeix per unes lleis ètiques que restringeixen l’exercici d’introspecció en l’altre [un dels tipus d’interacció amb la realitat en la recerca de la Veritat], és aleshores que la seva esdevé una declaració de principis insatisfeta.



A La forma de les coses, l’artista busca la perfecció i topa amb l’obstacle que, entesa com a finalitat, tradicionalment ha estat mal plantejada. Sembla que des de l’antiguitat clàssica ens hàgim obstinat a inhibir-nos amb l’arbitrarietat, però tinc la convicció que el fragment que es contraposa a la integritat pot acostar-se a la perfecció, i que l’escultura canònica sovint és menys virtuosa que aquella que trenca esquemes. Partint d’aquesta consigna, doncs, podem establir que tampoc l’home prototipificat és el més perfecte. I és que, de fet, la perfecció és percebuda en funció dels estàndards personals de cadascú i, paral·lelament, la subjectivitat s’encarrega de malinterpretar-la en la justa mesura perquè deixin de qualificar-se com a idònies les seves qualitats. Perquè, desenganyem-nos, la perfecció té data de caducitat i, quan sonen les campanes, la lluita interna de qui la indaga torna a començar. La perfecció és temporal en tant que ‘la forma de les coses’ respon a ella i es deixa manipular.

De vegades, l’art ateny el primer dels seus sentits com a engranatge que vol i dol canviar el món. Les ganes de revolta i la fe en una possible metamorfosi constitueixen els fonaments d’una declaració de principis que a res no atén més enllà de la voluntat de desafiar la data de caducitat de la perfecció.