Pàgines

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Clamava en veu baixa

A propòsit de Febre de carrer (2005), de Mercè Ibarz.

Ho vaig saber allà mateix. Vaig cridar
a les fosques que duia el lladre a dintre,
que ningú més que jo, ell, m’estava furtant la calma.
En actitud purament contemplativa, hi ha matinades i ciutats adormides en què m’autoconvenço que aquests instants pertanyen tan sols als bohemis i als embriacs. Hi ha qui en diu hores petites i aquesta és, des del meu humil punt de vista, una adjectivació pragmàticament poc afortunada. Després vénen els matins en què em desperto i em sorprenc a mi mateixa tancant molt fort els ulls perquè s’escapa el que estava somniant. Potser una mica a l’embrancada, m’atreviria a dir que el de Mercè Ibarz és un d’aquells matins en què obrí els ulls i s’adonà que ahir era el dia que tant havia estat esperant. I més enllà encara, que el seu recull de secretismes és tot ell un matí, un d’aquells que es vesteixen de diumenge i de nuvoloses plenes d’històries i de distàncies, però que en el calendari no estan assenyalats.

Febre de carrer és la història de les històries que han unit morals i ànimes, de la mateixa manera que uneixen persones les converses de bar. Perquè també en aquests llocs s’assimila l’angoixa i alhora s’apaivaga la sospita, i perquè de vegades els secrets deixen de ser-ho fins i tot quan els compartim amb introspecció accelerada. I si els personatges de Mercè Ibarz tenen ‘febre de carrer’ -perquè en tenen, i deixaré en mans de la subjectivitat del lector l’enigmàtica labor de desglossar i interpretar la seqüència-, és perquè, per més que tot autor es guarneixi d’altres miralls que no pas les seves paraules, no per això deixa d’impregnar els seus personatges de les essències vitals amb què segon rere segon, com tu i com jo, i com a entitat emotiva, entra en contacte. I això és lluny de voler ser un oxímoron conceptual. Generalment, dins dels límits en què una obra és (o no) el reflex dels vestigis personals de l’artista, l’escriptor construeix personalitats i no pas una successió d’alter ego farcits de simetries, d’antítesis, de paral·lelismes o de tot-allò-que-jo-no-voldria-ser. Gens paradoxalment, doncs, i sense cap mena d’ambició antropològica, podríem establir que la vida de l’ens universal no és en ell mateix, sinó en tots els qui l’envolten; i si la Història dissimula secrets, Febre de carrer es dóna a explicar els secrets que Mercè Ibarz ha confessat prèviament als seus personatges. Perquè perdonin la confusió, però vostès ja saben que tot sovint cridem cap endins, i ben alt, i ben fort.

I ell havia comentat que, contrastos a banda, Barcelona li semblava una ciutat indecisa. Però tot i així, de matí la devorava amb la moral exaltada. Hi ha també matinades en què jo voldria conèixer Gaudí i fer molts viatges en trens amb àngel; i en què tan sols viuria una guerra per poder després explicar-la. També seuria al racó més remot d’un banc i esperaria que un desconegut dotat d’un aire d’eternitat vingués a parlar-me. Voldria aprendre de memòria les imprudències d’adolescent dels meus pares. I perdre’m pel carrer i creuar una porta i no tornar-ne. Jo voldria llevar-me un matí i tancar els ulls molt fort i que el somni decidís quedar-se. Tot i que si hagués nascut personatge, segurament tindria ‘febre de carrer’ i aleshores voldria ser humana.

5 comentaris:

Mireia ha dit...

Un cop més, un article sensacional! (molt complet) Felicitats.

Elisenda ha dit...

Moltes gràcies, Mireia!
:)

Ramon ha dit...

M'ha encantat, de veritat.
Jo també crec que quan "la ciutat dorm" valdria la pena seure en un banc, i ser una mica "voyeur" (suposo que ja m'entens en quin sentit ho dic).

Suposo que ja deus conèixer l'obra de Baudelaire, un escripto francès del XIX que li encantava contemplar París en aquestes hores.

Segueix així. Felicitats

Elisenda ha dit...

Gràcies, Ramon!

Baudelaire és un nom de noms en la literatura francesa. Un d’aquells que, tan sols intuir-lo, m’activa els sentits; llegir-lo els predisposa del tot. Un fill dels seus dies, i alhora un bohemi que percebia la ciutat (contemplada tant de dia com de nit) amb un sisè sentit, (el següent, el setè, era la conjuminació de la mà i la seva ploma). És el 'voyeur' actiu que espera i desespera, i que alhora s’impregna. De vegades, (sense permís) s’ha escolat dins de la meva persona.

Si t’agrada, et recomano l’Spleen de Paris. Una délicatesse, com dirien en la llengua del mestre.

Ramon ha dit...

Alguna cosa d'ell (personatge i obra) he llegit. Encara que costi de creure, als arquitectes ens parlen i fan llegir a Plató, Dickens, Baudelaire... I algun fragment de "les tableaux parisiens" ens servien per entendre la societat i cultura del moment, els canvis que s'estaven produïnt...
I en el moment en que es converteix en "flâneur", en el ser espectador i espectacle, és quan millor expressa la metamorfosis de la ciutat.