Pàgines

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Metaliteratura o De l’art per l’art

[A propòsit de l’article Control narratiu i versatilitat, de Lluís Muntada; aparegut al número 350 de L’Avenç (octubre de 2009)].

La conclusió és que, de vegades, quan el nostre instint metafísic es desperta i ens sorprèn en un minut existencialment nihilista, podria ser que escriguéssim llibres com el de Vicenç Pagès, Els jugadors de whist (2009). Però aquesta no és més que una conclusió precipitada i instintiva extreta en un moment, això sí, no nihilista. L’altre dia vaig sentir una actriu per la ràdio que es preguntava com seria el món sense amor. Que com seria? Doncs tal com és. O no. Perquè l’art és fill de la gratuïtat sorgida de la vessant més celestial del pensament (o del cor) humà. Perquè, posats a fer metaliteratura, el poder de transmissió en mans de l’ésser comença a ‘ser’ tan bon punt l’home comparteix amb ell els detalls més plurilaterals, els batecs més significants i els minuts més irrevocablement terminants. – O ella, o jo. – L’art- respon. Allà hi caben totes i encara sobra lloc.

I, sobretot, perquè la producció artística és posterior a l’experiència de l’amor per l’art.
- Quin camí més llarg, doncs, i diuen que qui espera pot arribar a desesperar. No pas en un univers on, prèviament a la producció artística física, n’hi ha una de moral, de sublim, d’íntimament egotista (i no per això egòlatra). Una d’aquelles que fan suar les mans, fan fer comptes enrere i provoquen tremolors de veu (això últim, però, quan no desdibuixen de la ment qualsevol capacitat emissora suficientment reeixida). En definitiva, ningú desespera en un univers on, abans de concebre la producció artística físicament entesa, cal que augmenti la quantitat de feniletilamina al cervell davant de l’obra d’altri. “Un escriptor és, abans que res, lector”. Doncs per això et llegim, Muntada!

Sorgeix en comptades ocasions que, sense haver llegit un llibre, la seva crítica en faci fruir tant o més del que s’esdevindria en altres circumstàncies. Potser és aquí on entren en joc els processos imaginatius i creatius que comporta la voluntat indeliberada d’omplir mentalment cadascun dels buits que, intencionadament per part de l’autor, i inherentment en honor al gènere, la crítica va originant. Pel que fa a Els jugadors de whist, però, i malgrat haver experimentat tals sensacions llegint-ne l’article, constitueix un petit pecat personal i intel·lectual el fet de no poder corroborar les paraules de Muntada. Possiblement perquè, aleshores, la lectura de les seves tres planes a L’Avenç hauria estat equiparable a un d’aquests actes d’enamorament de l’art.

I ara no sé a qui he de donar les gràcies, si a Vicenç Pagès o a Muntada. Però podria ser que fos cosa de tots dos. I això no obstant, aquest cop em reconec presa de l’encantament i de la matèria en potència.

11 comentaris:

novesflors ha dit...

No he llegit cap de les dues coses però el teu post està molt ben escrit.

Anna ha dit...

Hola Elisenda!

no he llegit cap dels dos, però m'encanta la teva reflexió. M'han vingut varies idees al cap. Ja em perdonaràs perquè potser no s'escau molt a la temàtica literària de la teva entrada, però el primer paràgraf m'ha fet pensar entorn la qüestió de si el món seria igual sense l'amor.

No obstant les ventades nihilistes que de vegades em bufetegen, crec que l'amor hi és, i que si no hi fos, i tant que notaríem la diferència. Un exemple, com tan bé dius, és l'art vertader, fruit de la gratuitat, que, al cap i a la fi, només pot ésser generada per un cert amor.

De vegades em plantejo, sense voler anar -per por- a les conseqüències últimes d'aquest pensament, que a les situacions en que el mal es fa més present, on hi ha una manca total d'amor, també es donen les antítesis més brutals i extraordinàries de la vilesa. L'amor extrem s'ha manifestat al llarg de la història a partir de la barbàrie també més extrema. Bé, si vols, continuem parlant-ho algun dia..

una forta abraçada!

Elisenda ha dit...

Novesflors, moltes gràcies! :).


Anna, abans que res, gràcies pel teu contrast! I no hi ha res a perdonar, ans el contrari, m’encanta escoltar les pulsacions de la teva ment filòsofa!

L’amor pot adoptar (i adopta) múltiples formes, pot amagar-se darrere d’infinites actituds i sentiments, i fins pot simular que no hi és amb tal destresa que, per un moment, podríem arribar a creure’ns que realment ha deixat d’existir. Vaja, que estic convençuda que l’amor és permanent (temps) i arreu (espai) i, per tant, és inherent al més íntim de l’ésser humà, és… com ho diríem, omnipresent ? ( :D). Sovint, una ventada nihilista és una reacció contra aquest amor-que-sí-que-hi-és (perquè, no voldria equivocar-me, però em costa de concebre una reacció contra quelcom inexistent), un amor-que-sí-que-hi-és però que potser no acabem de sentir tan nostre com voldríem… Com voldríem! I si ho voldríem és perquè d’alguna manera ho apreciem, ho… estimem. Amb tot això vull dir que sí, que l’art, ja sigui com a resposta d’estímuls que podríem caracteritzar de ‘bons’ o ‘dolents’, de proclius o adversos a aquest amor; l’art vertader, deia, surt d’aquest ‘més íntim de l’home’. L’art diu tantes ‘coses’ del seu artista… però encara en diu tantes més al seu admirador! L’art és fruit de la nostra condició més humana.

És potser per això que em costa de concebre una realitat “on hi ha una manca total d’amor”, tot i que potser em costa perquè a mi també em fa por pensar que pugui existir… Però malgrat això, et dono tota la raó quan dius que “l'amor extrem s'ha manifestat al llarg de la història a partir de la barbàrie també més extrema”. Tot i així, no puc evitar pensar que, quan dins de la barbàrie hi és l’home, en algun lloc o altre hi ha un bri d’amor... que ha adoptat qualsevol de les múltiples formes, que s’amaga darrere d’X actitud o que, fins i tot, simula que no hi és amb tal destresa que, per un moment, arribem a creure’ns que ha deixat d’existir. I per això ens costa reconèixer-lo. Però hi és, i és perquè hi és que l’art no només parla de l’amor (amb les seves múltiples formes), sinó que també parla d’aquesta barbàrie més absoluta.

Anna, en continuem parlant, sí ! :). Tinc ganes d’escoltar unes quantes més de les teves paraules sàvies...! Una altra abraçada per tu! :)

Jesús M. Tibau ha dit...

fa temps en vaig llegir un recull de contes que em va agradar força

Mireia ha dit...

Una reflexió forá interessant!

Dua ha dit...

Existeix algun enllaç de l'article de Muntada? Seria interessant, no sé per què tinc la vaga impressió que jo opinaria el mateix que tu un cop llegit. Sobre el llibre de Pagès... aquestes portades perden les editorials. L'altre dia ho parlava amb un company de feina: ja es llegeix poc en català, que segons quines edicions inciten el "cames, ajudeu-me". Semblarà una estupidesa però no ho és tant. Entre la Magrana, que es dedica a cobertes amb fotografies dels anys trenta per llibres dels anys noranta i dos-mil i Empúries, que s'esplaia amb cut-outs i fotografies de Getty Images... anem apanyats.

Elisenda ha dit...

Dua, m’agradaria dir-te que sí, però via internet i tractant-se de L’Avenç la cosa està una mica difícil... L’única alternativa viable és la seva pàgina web, des d’on et fan arribar els articles a canvi d’un euro, (una pràctica que fa poc que vaig descobrir i que no sé fins quin punt m’evoca una barreja entre el merchandising i el tie-in). Per combatre-ho, m’atreviré a posar la mà al foc i dir-te que actualment L’Avenç és a (quasi bé) totes les biblioteques.

Pel que fa a la (creativa?) tasca d’assignar portades als llibres, és cert que determinades editorials no tenen pas el do de l’oportunitat. Tot i així, no sé en quin grau aquest és un problema de què la literatura catalana pugui apropiar-se, en el sentit que últimament es tracta d’un do en general poc cultivat. Per altra banda, tampoc sé fins quin punt l’autor català té dret de veu quan l’editorial (la de la primera edició original, vull dir) ha d’atribuir-li una imatge de portada… tot i que molt possiblement les editorials facin respondre a llistes interminables de requisits. Però sí, el que és innegable és que, per més compartit que pugui ser el problema, fa especialment mal a les literatures minoritàries com ho és la catalana.

Però portades a part, espero que, d’una manera o altra, arribis a l’article de Muntada. No et decepcionarà! :)

Els jugadors ha dit...

La crítica de Lluís Muntada, no íntegra però gairebé, és aquí:

http://www.vicencpagesjorda.net/cat/llibres/Jugadors-Critica_VPJ.pdf

Elisenda ha dit...

Moltíssimes gràcies, Els jugadors! Quina grata sorpresa, en gaudirem per partida doble!

la Teresa ha dit...

Crec que val la pena que llegeixis Els jugadors de whist. Amb crítica o sense, el llibre enganxa, fa riure, fa pensar i fins i tot fa venir una mica de tristesa. Si, a més, coneixes Figueres i comarca o t'encanta la música dels anys 80, t'ho passaràs pipa.

Metaliteratures apart, què se li pot demanar més, a un bon llibre?

Elisenda ha dit...

Ho faré Teresa, des que vaig llegir la crítica* que és a la llista! Gràcies per la recomanació! :)

*què vols fer-hi, a mi qui m'hi va portar va ser Muntada. Però sí, a cita amb l'autonomia del llibre és imprescindible.