[A propòsit de Tocatina (2009), música a l'escenari de J. Brossa i J.M. Mestres Quadreny, portada a l’escena catalana per Lluís Solà. Al Brossa Espai Escènic].
Frenètic. Evitem d’invertir l’ordre natural dels factors i s’altera el valor real del producte. Com més predictible, més fortuït n’és l’efecte i, a la llarga, ens recreem en allò suscitat per tal com era eludible. És frenètic el compàs de la corda brossiana. Si el quartet* imposa la llei del més feble, s’encavalquen els sons com posseïts d’una febre i la ferocitat se n’apodera.
Després de posar-nos un barret, sempre ens plouen els braços. El diàleg constant en la música aleatòria del binomi Brossa-Mestres alerta els sentits i els posa en consonància. L’estranger, l’estrany, sempre té l’última paraula i, davant del no-perill, l’expectació silenciosa també trenca les absències insonores. El silenci és la cadència suspensiva que sempre improvisa, però alea iacta non est, i l’eurítmia del silenci altera el soroll però equilibra les forces.
*El Brossa quartet de corda interpreta Tocatina a l’Espai Brossa.
Entrades
