Pàgines

dimarts, 21 de febrer de 2012

hilal


Diré que ja res no excusa el temps de l’hora humil de les paraules. Que hi ha el destí a les parpelles i un món al tou dels dits i tots els blancs de l’ull, de tots els flocs de cel,  -fragments rotunds de buit i ple-, i els plens de buit als contorns tangibles de la tarda. Diré –potser– un curt desdir latent, o la pell a flor dels dies d’aquest anar desfent, o la tanta infinitud de l’Altre. Que a les vores del desig, se’m descusen les paraules.
*hilal: lluna creixent.

2 comentaris:

MJ ha dit...

iLlegeixo el que escrius.
Sento l’arribada de les teves paraules al meu cor i, allà esclaten.
S’hi obren com nenúfars que saluden el dia i, després escampen el seu perfum per tot el meu cos fins fer-me-les sentir a flor de pell.
I, és que ha arribat l'hora humil de les paraules, de les paraules que se'ns descusen en la descoberta de la infinitud de l'altre, tu.

Marina Sevilla ha dit...

plena de vida