El d’aleshores era un segon amarg. El precedent podria haver tingut arrels dubtoses, i el minut podria haver estat de perfil humit; però aquell només era un segon amarg. Hi havia minuts en què les hores no eren sinó fragments d’espai en el temps, trossos d’un tu que omplien un instant en el jo. Potser l’avui era massa aviat perquè l’ahir havia estat massa tard. Demanaria el de sempre i mantindria la copa intacta i la mirada fixa, fins beure’s la nit. Perquè també assaboria aquelles petiteses fins fer-les insípides, i perquè, sense poder evitar un mig somriure, també volia fer seu aquell segon amarg.
Més enllà, vora la claror
Fa 1 hora
Entrades
5 comentaris:
Veritablement espai i temps s'entrecreuen. Molt bonic.
Hola Elisenda! torno a estar al mon del blog, després d'unes setmanes sense inspiració :) Com estàs? espero que l'estiu vagi molt molt bé!
I respecte el text, com sempre, genial... això del segon amagr m'ha fet pensar, realment el temps no passa de la mateixa manera per tothom, i sovint ho oblidem, pq tenim aquest etsrany invent que és el rellotge, que vol materialitzar allò més immaterial del món. Estaria bé teni un rellotge de minuts amargs i un altre de minuts dolços, ens adonariem de com vivim realment...
la relativitat del temps
Quantes vegades ens hem sentit així? Vist d'aquesta manera, com ho has escrit, no sembla tant dur... però tot i així...
els segons amargs comporten tard o d'hora minuts dolços si no, que fariem?
Tens tota la raó, instant.etern, l'amargor existeix perquè també sabem què és la dolçor... Doncs abracem també aquests instants (en el fons, tant nostres) que a la llarga també ens fan somriure. El món té dos gustos i, potser, al cap i a la fi això també ens fa humans...
:)
Publica un comentari a l'entrada