Pàgines

divendres, 15 de maig de 2009

L'equilibrista (II)


El traç de la direcció
L’alter i l’ego pengen de cadascun dels dos extrems de la corda. A banda i banda, la densitat sonora de l'abisme es gronxa.
L’incert s’ensenyoreix de la decisió presa a cada passa, però la quietud s’instal·la al pols tossut de la mirada. Protagonista i amb destí a l’infinit, l’equilibrista avança.
El blanc és l’aquí i és l’ara, és l’avui encasellat dins d’una ombra blanca. Pinta l’espai del color dels somriures l’harmonia de cadascun dels moviments que el cos traça. Que al blanc només la passió el venç, i la tinta neix de la ment més blanca. L’ego era al primer dels dos extrems del fil, l’alter a poc a poc s’atansa. I l’equilibrista avança.

1 comentari:

Anna ha dit...

Hola Elisenda! només puc dir que m'encanta com escrius :) i que està claríssim que t'estimes les paraules per la precisió amb la que les utilitzes i per la poesia que en resulta... què t'he de dir, me n'alegro molt de Sevilla m'hagi fet conèixer una altra enamorada dels mots i els pensaments!

1 abraçada!