El vestit d'aquella vesprada

Amb els cabells despentinats i movent-se al ritme desassenyat dels meus passos, se’m va eixamplant el cor a qui manca temps i espai per colpejar-me. Faig tard. M’inquieto cada cop que la busca del rellotge avança i encara m’entretinc esquivant rius de gent que flueixen en direcció contrària. Sóc a tres minuts del lloc de trobada, en passen tres més de l’hora acordada, i encara m’exigeixo a mi mateixa tres segons d’intimitat, a la mateixa cantonada, per pentinar-me.

He comptat cent trenta dies des d'aquella nit en què en Gabriel va aparèixer al bar on, setmanalment, ingresso tot el que porto a la butxaca. Arribava esbufegant, amb la seva meitat de la promesa complerta i amb dues entrades pel Liceu, una a cada mà, humides i una mica arrugades. Em tremola la veu mentre assajo una i una altra vegada l’explicació que fa tantes hores que porto pensada; de fet, són les paraules que em repeteixo, en veu baixa, des que vaig tacar d’alcohol el vestit que em va fer prometre que estrenaria aquesta mateixa vesprada. Veig en Gabriel de lluny, em planxo la faldilla amb les mans i col·loco el somriure nerviós que també he assajat durant la tarda. Li brillen el ulls, fixa la mirada en el rellotge, perd la paciència, fa el cor fort, espera que jo pronunciï alguna paraula. I decidim entrar al vestíbul del teatre.

En Gabriel és un sac de bonança i, instants més tard, ja em mira com si hagués vestit, expressament i per a ell, una brusa de brodats daurats i botons dels anys seixanta. Quan fa cent trenta dies que ell complí la promesa, i que jo vaig trencar-la, ja som dins la sala d’actes.

De quan em perdona abans que no hagi tingut temps de disculpar-me...