Pàgines

dijous, 2 de juliol de 2009

Bitllet d'anada

- Innsbruck -llegeix en Gabriel en veu alta. Som a poc més de 1800 quilòmetres de Kodyma. Tot això em remou les entranyes. No li passa, a vostè, de vegades, que no desitja res més que ser espectador, i que la finestra es converteix en la més subtil de les pantalles? I aleshores part del viscut pren vida i apareix escrit al peu de cada imatge, a manera de subtítols i seguint el ritme maldestre de les rodes d’un tren de càrrega. Viatja gaire sovint, vostè? De fet, li pregunto si construeix la seva història a partir de bitllets d’anada. Jo sempre he cregut que, de tantes destinacions, només l’origen esdevé punt d’inflexió irrevocable. Hi pensa, vostè, en aquestes coses? És per això que els trens m’agraden. Perquè penso en ahir, en enllà, en potser, en per què, en gent com vostè, en l’amor, en el cel... i també en l’etern. Sí, en l’etern també hi penso. S’ha enamorat mai de veritat, vostè? O potser preferiria que em digués si ha aconseguit desenamorar-se.


No sé per què li faig tantes preguntes, potser l’estic atabalant. O potser sóc jo, qui s’està atabalant ara. Sap? Quan era petit em feien por els viatges llargs, quan no era més que un marrec i en les hores de trajecte tan sols hi llegia la nostàlgia de sentir-me lluny de casa. Ara m’agraden. M’agrada arribar massa aviat a l’estació i sentir aquell pessigolleig a la boca de l’estómac en pensar que potser el tren marxarà sense esperar-me, m’agrada descobrir quina és la meva butaca, m’agrada el somriure amb què un senyor amable m’ajuda a pujar la maleta fins el prestatge del portaequipatges, m’agrada el ‘bon dia’ eufòric del revisor de passatges, m’agrada ser espectador i que la finestra sigui la meva pantalla.

Però vostè no hi pensa, en la tornada? Miri, jo no em presentaré com el seu company de viatge, ni li preguntaré a quina estació baixa. No li negaré que m’encurioseix saber què l’ha portat a marxar tan lluny de casa, i per la cara que fa podria assegurar que no se’n va pas de vacances. Però el que jo vull preguntar-li, senyor, és quan tornarà a casa. I per què ho farà. I amb quins ulls es mirarà el bitllet de tornada, i de quin color portarà la corbata, i si carregarà més o menys equipatge. I també si, ara que no ha fet més que marxar, si ja ha pensat en la tornada.

No recordo si ja li he explicat que, quan era petit, em feia por marxar de viatge. Avui, però, temo més aviat pensar que, quan torni, les coses hauran canviat massa. O potser em fa més por saber que res haurà canviat encara. Però després hi penso i veig que les coses són i que de vegades no cal pensar-les. I que cauen les hores, i les hores fan l’any, però que el temps no en sap, d’escriure un punt i final. I de vegades també penso que jo tampoc vull saber-ne i que tot seria massa igual si aquest viatge no fos un dibuix a milratlles.

3 comentaris:

clara en estat profund d'admiració ha dit...

"Però després hi penso i veig que les coses són i que de vegades no cal pensar-les. I que cauen les hores, i les hores fan l’any, però que el temps no en sap, d’escriure un punt i final."

Sàvia Senda,
Les paraules són massa lentes i unilaterals per a poder expressar-me. Necessitaria un absolut i una treva del temps. Només per poder dir-te que m'ha fascinat la teva manera d'escriure i per damunt de tot, el teu pensar. Em fa por seguir llegint-te perquè serà com mirar-me al mirall i entregar-me de ple a les teves paraules ordenades en el teu temps. Però serà un plaer coneixer( i recordar).

És misteri tot el que existeix per fora de la mesura humana. N'estic convençuda.

Gràcies,

teva,

Clara.

p.d: El tren, El viatge, El destí, El orígen, El qui, El què, El temps efímer, El Tot, El no-res, El espectador...

p.d: tinc moltes ganes d'escriure

novesflors ha dit...

M'agrada aquest monòleg.

Anònim ha dit...

no em canso ni em cansaré de llegir aquestes ratlles. i dic ratlles perquè paraules queda massa curt. una ratlla dibuixa molts contes.

jo (sí, la teresa)