Pensaments significants: Blanc

dilluns, 8 de febrer del 2010

Blanc

                               Si dic mut
                               es desvetllen les hores discretes.

                               Amb dit agut
                               les paraules dins de les paraules
                               amb vestits estrets
                                                          i la veu diserta.
                               Més enllà del vers, la creació inerta.

Fotografia: Porto (2009)

6 comentaris:

Joana ha dit...: Impol.lut. Immaculat.
Un post gran!
MOlts records Elisenda!; dilluns, 08 de febrer, 2010
fanal blau ha dit...: Impressionant!
Tornaré a llegir-lo, segur. Seguríssim!; dilluns, 08 de febrer, 2010
Elisenda ha dit...: MJ, sento de fons la veu de la saviesa. El blanc és el reflex de la saturació de colors, res semblant a la neutralitat, però és blanc i és lícit que ho sigui. El blanc, mentre és blanc, també m’agrada. Moltes gràcies i una abraçada!

Joana, moltes gràcies! :). Records per a tu també!

Fanal blau, sempre que vulguis! A disposar :). Moltes gràcies!; dimarts, 09 de febrer, 2010
Elfreelang ha dit...: Què dir-te? muda, inerta la veu i les paraules quietes...m'he quedat en blanc, in albis....; dimarts, 09 de febrer, 2010
Carme Rosanas ha dit...: Un bon poema que permet a cada lector trobar-s'hi en un punt o altre, d'una maner a o altra.

Té raó la Joana. A mi em sortia simplement "net" ella ho ha expressat millor que jo.

M'ha agradat llegir-te, Elisenda.

Ara vaig cap al conte de 365...; diumenge, 14 de febrer, 2010
Elisenda ha dit...: Elvira i Carme, gràcies!; dilluns, 15 de febrer, 2010

Publica un comentari a l'entrada

'Perquè us hauria de dir que l'art i la poesia duen en sí llur noblesa, justícia, pietat, calor i eficàcia humanes que valen per sí soles tot el que aquests noms puguin valer en altra qualsevulla esfera. Que la pura música d'un Beethoven, un vers del Dante, pura expressió d'un gest humà, són coses definitives en sí mateixes que contenen tota sabiduria, amor i dretura, sens haver-se de recordar per res de la sabiduria d'un Aristòtil, de l'amor de Sant Francesc, ni de la dretura de Cató; perquè així com l'esplendor de l'expressió d'aquests prové justament de sa puresa científica o moral sense altra preocupació d'eloqüència, així mateix la veritat i la moralitat d'aquells consisteix en sa puresa formal i expressiva. Perquè tot està en tot, amb la condició de que cada cosa estigui bé en sa manera. [...] Pareu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística. Llavors, poetes, se us tornarà expressiva per sí mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar l'aparició d'aquestes paraules, i després en dir-les tal com elles li han esclatat. L'acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en l'obra poètica, però en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desig prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer és dir el que es pensa per voluntat de dir-ho; el segon és dir-ho per una necessitat d'expressió forta, però no prou encara per a determinar per si sola l'expressió mateixa: aquest és el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'avort poètic; el tercer grau, que és el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví balbuceig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que el penetrà i es féu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.
Ja ho veieu quina delícia i quin sagrat turment és el de la poesia: ja ho veieu el que donem quan donem una poesia pura; i també quan engany quan en comptes d'ella donem una buida remor de pruïja rítmica, un avort de l'emoció, o una estèril excitació voluntària amb la sacrílega defensa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veieu si en podem fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frívol joc, i ho és de vida o mort per a l'esperit'.

[Joan Maragall]