Pàgines

dilluns, 25 de gener de 2010

L'anarquia del silenci


                                      [John Cage, in memoriam]

Poema temperamental per a mil veus a intervals aleatoris

          Induïu la conjuntura al cànon infinit.
          Les paraules ens pertanyen
                                            redimeixen l’entreacte.
                                                               Ineludible
                                                               evidència
                                                                inexacta.
           

4 comentaris:

Elvira FR ha dit...

les paraules se'ns escapen
fugen a l'entreacte
impassible
inconsciència
en eterna pausa
saltant pel pentagrama


No et sap greu que t'afegeixi mots oi?

Elisenda ha dit...

Tot el contrari, Elvira! Amb quina velocitat me li has girat la truita, :).

Manu ha dit...

vaia jeta el cage aquet!


4.33...


menys pensar i més tocar!

Elisenda ha dit...

Manu, si en el fons tots voldríem ser com ell! És art experimental i conceptual, i aquesta és l’olor que fa. Sóc una fervent defensora del corrent, però el teu art sonor és al mateix nivell. Tots hi són, de fet; perquè qui, més enllà de l'artista, pot decidir? :).

p.s: i l'obra sonora d'en Cage sona, i molt. I és tant o més trencadora que 4.33. Acosta-t'hi, podries sorprendre't!