Pàgines

dimecres, 6 de gener de 2010

El complex d'Orfeu

Suposo que Orfeu no tingué la picardia d'acaramel·lar Hades a les portes de l’Infern; fet i fet, aquestes coses a vegades ja passen. Si Orfeu no hagués tingut el permís de la seva pròpia lira per crear elixirs de món, no n’hauria creuat mai cap, de llac, ni de frontera, ni d’il·legitimitat raonada. Però, per un cop, aplaudirem perquè al final de la pel·lícula és el bo qui mor sense que això impliqui una corrupció de la trama.

Diuen que l’ase* només tenia set perquè havia vist el reflex de la lluna a l’aigua, però si l’autor hagués volgut una aigua enverinada, també ell hauria implorat una Eurídice a les portes de l’inframon. En tot hi ha absolució aparent, i l’ase es mereixia el Cel tant com Orfeu desitjava merèixer-lo. Però aquí rau la llavor del conflicte, el d’un era un desig irracional i el de l’altre, una necessitat deïficada. Al final resultarà que l’Olimp és ple de mortals que a casa seva també ploraven absències i regaven les plantes.

*A L'ase que es va beure la lluna

1 comentari:

Elvira FR ha dit...

El mite d'Orfeu baixant a L'hades per endur-se la seva estimada sempre m'ha grapat...va patir de desconfiança i per això i voler mirar enrere la va perdre per a sempre...Evidentment que l'Olimp n'és ple de mortals que ploraven absències!!