Passar pantalla

[A propòsit de l’exposició Petits editors, grans llibres, al FAD].

O, com dèiem al 2010, passar pàgina. Al llarg dels últims trenta anys, en el món de les grans editorials, la revolució de les idees i de les formes ha tendit generalment a anar al darrere, i en un moment en què l’excés de novetats i la llista inestable de best–sellers són el pa de cada dia, els bons auguris per a tota petita editorial són lluny de qualsevol percepció de realitat. Cada any, el dia de sant Jordi, es venen a Catalunya més de la meitat dels llibres que les editorials vendran al llarg de l’any. És, doncs, davant d’afirmacions com aquesta, que he(m) de començar a acceptar que a dia d’avui la lectura és un producte de consumisme, i no pas de consum. D’altra banda, la Història de l’impressor que no va enganxar prou bé les lletres i li van caure (Aldo Manuzio, editorial Narratives 0) és inquietant pel que té d’innovadorament arrelada i, si el llibre digital vol ser la nostra realitat moderna, caldrà no oblidar que l’editor no n’és només l’intèrpret, sinó també l’inquisidor conscient que la qualitat no ha estat mai una fita barata. En efecte, la creativitat i l’enginy també fan -i són- l’objecte. A l’editorial, la pobresa –qualitativa, s’entén- crea dependència perquè els seus padrins gestionen la informació a la valenta i n’ofeguen el poc que quedava de dignitat sobrevalorada.

En el món de la lectura, els valors els estableixen els textos però els diuen els llibres. En creuar-se el llibre i el lector, per atzar o per recerca, s’estableix una dialèctica que, inconscient quan és fluïda, es fa conscient tan bon punt a l’objecte se li activa la responsabilitat d’objectar i rebatre els arguments d’un lector afectat d’una sana reticència. També d’aquesta manera els llibres parlen, i puc ben assegurar que mai no hauria esdevingut víctima de la lectura si no hagués estat capaç d’escollir els meus primers llibres pels colors de la portada o, requisit aleshores gens menyspreable, pel gruix del llom o pel seu pes a sobre del palmell d’una mà confiada.

Amb l’adveniment del format digital, perdran vigència aquests mecanismes de formació de nous lectors –infants i adults- i s’apagarà un tipus de dialèctica que dóna sentit a la continuïtat. Davant d’aquesta nova realitat, tant sols la professionalitat de l’editor retrobarà els camins perduts del lector modern. L’editor és el professional que ensenya a parlar a la coberta i a callar a la solapa, és l’artífex que sap respondre a l’estilística amb estètica i l’actor que materialitza les incessants exigències d’un lector que, no només s’enamora de la lletra per la ploma que l’engendra, sinó també per l’enginy que la fa palpable. L’editor és, en definitiva, un professional de la seducció.

Si els auguris es compleixen, les llibreries es veuran condemnades a adoptar els colors del cementiri. Es corromprà la grandesa d’uns paradissos que, com més s’exhibeixen en dimensions, exuberància i gràcia, més captiven; però que, si conserven l’essència, és perquè no de tots els arbres en pengen totes les pomes amb què podríem pecar. És innegable que, amb el format digital, es multiplicaran les fonts de coneixement a l’abast del ciutadà amb recursos, però també ho és que el paper de l’editor serà imprescindible per conduir un nou lector exposat a la confusió del cosmos on regnen l’excés i la manca de trets diferencials. I, amb tot, espero que el dia en què -literalment- s’apaguin els llums del món, no se’ns apagui, de retruc, la cultura.