Pàgines

dijous, 1 d’abril del 2010

L'art experimental

Edito: hi ha vespres barcelonins que estan desvetllant la nuesa de l’entusiasme vitalista. Què se n’ha fet de la cadència dels manifestos de l’antiart? Davant la retòrica de Manifest Groc només vaig saber dir que sí. Que sí. Serà a l’Espai Brossa fins el 25 d’abril; n’hi ha poques de tan imprescindibles.


El poeta (en el sentit més gros de la paraula),
concebeixi la vida com la concebeixi,
sempre resulta que albira un tros del misteri
immens, del qual la més lleugera revelació
té la virtut de fer tremolar an els homes
de cap a peus sense saber gaire per què.
Joan Maragall, Nietzsche.
Article publicat a L’Avenç, el 15-VII-1893

En el si de l’art d’avantguarda, el sentit més gros de la paraula poeta inclou els conceptes de legitimitat i validesa de les produccions d’un segle que, en si mateix i com a segle, cada dia és dóna més a l'abstracció. La nova avantguarda que ens inspira és deutora alhora dels estímuls de la Història i dels instints en l’art experimental i, ara per ara, l’única condició sine qua non del progrés de la cultura artística la constitueixen la integritat moral i la sinceritat en el trasllat i la plasmació dels conceptes.

En efecte, en el seu moment, el pop art va ser dadà i revolució d’idees i també així va apostar per la contemporaneïtat, va transgredir la realitat més propera i es va immergir en aquesta concepció de l’art de les idees i de la veritat. Durant la primera meitat del segle XX, l’Art Trobat (el ready-made) de Marcel Duchamp va explorar els camins de la quotidianitat més mundana, i també així va ser avantguarda i va fer art. Duchamp no ho volia, però va acabar sent dadaista. Però el que sobretot va ser és aquell algú que es va atrevir a despullar-se davant l’espectador, aquell algú que va posar en l’art tota la seva existència, tot l’art en la seva existència, i la confiança en el seu consumidor. Duchamp va posar a prova els límits de l’expressió artística incessantment i també així li va ser impossible de no entendre-la, també així li va ser impossible de defugir-se a si mateix. Tot aquest art (experimental d’aleshores) era també una manera d’esbatanar-se, era una filosofia de vida i era un estàndard pel qual morir. Perquè viure amb un ideal artístic no és una moda; és això, una manera de viure.

No estem de tornada. El significat de l’art l’estableix la cultura i la cultura la defineix la societat, però quan ens permetem determinades llicències –com la d’establir què és i què no és art a partir d’allò que estem, o no, disposats a entendre-, perdem la capacitat de reconèixer qualsevol pessigolleig a la boca de l’estómac. És aleshores que ja no hi ha res en l’art amb què la veu ens tremoli, amb què ens suïn les mans o amb què se’ns assequin els llavis; no sabem incomodar-nos perquè ja no hi ha res en l’art que ens incomodi. Ho hem apaivagat tot, hem matat el cuc que mantenia desperta la gana i, per curar-nos amb salut, hem cobert els racons amb matarates. Pensem amb ferma convicció sóc home de naturalesa i estaquirot de creació humana, però la veu és prou dèbil perquè ni tan sols pugui sentir-nos la pròpia consciència. Sembla que ens obstinem a cultivar tabús i que, a la llarga, acabem confonent-los amb les lleis de la civilització, amb l’acatament -interpel·lable!- d’una hipotètica educació que refrena, d’una civilitat mal concebuda que, per més inri, no sap esplaiar-se. Els límits de l’autonomia artística passen pel respecte, però quan la percepció pren vida pròpia no se sap estar d’esbravar-se. En aquest sentit, no tota l’educació en l’art és artística perquè no tot li és connatural.

Al seu article de juliol de 1893, Maragall diu del pensament de Nietzsche que ‘això és un torrent de poesia’. Stricto sensu, si em diuen que els bojos mouen el món jo dic sí, els bojos. Entenem-nos. Potser Nietzsche era boig, però en una cosa tenia raó quan advertia que (aplicant-ho a l’art, afegeixo jo) ‘això que els instints han de combatre’s i domar-se és una deplorable fórmula de decadència'. La solució que ell mateix proposava –una solució fonamentada en la voluntat de poder i en l’afirmació de la vida basada en els instints més purament primaris– ni em convenç, ni em descriu, ni em designa. Però tenia raó quan deia allò de la decadència. La seva fal·lera creativa –fos en l’àmbit que fos- necessitava xocar amb la realitat i, efectivament, així ho feia; per més que se centrés en una inversió de valors que, al capdavall, em resulta contradictòria. No és aquesta la qüestió, de fet. No puc combregar amb l’heroi moral de Nietzsche –amb el seu superhome-, però Maragall no es posava pas de peus a la galleda quan afirmava que tot allò era poesia i que el pensament de Nietzsche havia quedat suspès en l’atmosfera intel·lectual. El Nietzsche escriptor s’ajustava al paradigma de l’Artista perquè feia patents la sinceritat, el xoc volgut amb la realitat i el defugiment de tota cohibició, i perquè així ho actualitzava l’ideal pel qual vivia. Entre d’altres coses, com a creador també era boig perquè es calçava les sabates de veure-hi clar i, a la seva manera, sabia reaccionar davant del món.

L’espectador no tremola si el poeta –l’artista- no ha tremolat abans. Però ara sembla que, en determinades circumstàncies, això ens faci vergonya. Mostrar-nos en l’art com a producte purament humà ens ruboritza perquè, en determinats àmbits puristes, l’expressió artística políticament correcta mai no es desborda. Perquè ara l’home que vol ser home no tremola, no crida, no dubta, no es desploma. Triomfa abans de permetre’s el privilegi de perdre, sàviament, els estreps. Perquè ara l’home que és home és alhora cec i cívic com no ho havia estat mai. Potser és que de vegades necessitem sentir-nos infal·libles, però no vulguem ser més home que l'Home perquè fins i tot la simplicitat de la natura és bilateral.

És també d’això que volen parlar en David Bestué i en Marc Vives quan a El mal d’escriptura. Un projecte sobre text i imaginació especulativa (al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA), escriuen: "Físicamente me percibo como un no ser, sin límites definidos, vaporoso. Me sucede también en un plano mental, aquello que soy y no soy se mezcla en un amalgama de ideas sin lograr discernir qué partes de ese todo me pertenecen y cuáles no". L’art experimental ens demana a crits la desmitificació de l’entorn més immediat i l’acceptació de la realitat en el seu estat més verge, però tot això només serà possible tan bon punt la sinceritat basteixi els únics límits que podrien ser lícits en l’expressió artística –els límits que, arran d’aquesta mateixa sinceritat, estableixen què ens pertany i què no ens pertany-, els quals ens permetran de reconèixer aquell pessigolleig a la boca de l’estómac. I per a això cal reclamar l'artista que s'exposa en estat emotivament natural.

Tota obra d’art crea una reacció en l’espectador perquè una determinada realitat, concreta o abstracta, existent o figurada, ha creat prèviament una reacció –d’un grau més o menys plasmable- en l’artista. L’emoció és intrínseca a l’espècie humana i sorgeix d’aquesta col·lisió amb una realitat -contemporània- que, tant si es reflecteix real o fictícia, al final sempre resulta versemblant, precisament perquè és en l’art i ens és pròpia. En termes d’estímuls i impulsos sensorials, l'expressió artística s’alimenta d’una mena d’irracionalitat que l’allunya de qualsevol matemàtica, i sense això no hi hauria capacitat de fer art, i tampoc de consumir-lo.
 

17 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Chapeau! em trec el barret! ( per cert Nietzche, sempre ha estat el gran mal entès, la voluntat de poder és la voluntat de la voluntat...el superhome és el que per damunt del bé i del mal crearà uns valors nous)( és que sóc admiradora de Nietzsche )Però un apunt boníssim Elisenda i molt molt interessant!

Mireia ha dit...

Suposos que la concepció del que és la "poesia" ha anat vairant molt al llarg de la història.
un article molt interessant.

Per cert, amb Nietzsche diríem que "hi vaig connectar" , quan vaig fer COU.

Lluís ha dit...

D'entrada et vull felicitar per l'escrit! M'ha agradat molt! I el que és encara millor: m'ha arribat -ben endins-! Podem dir doncs, que per mi és art?

Has tingut un estímol i l'has canalitzat. Si durant la canalització es variés aquest estímol, ja no seria art "verge"?

Un dubte: de Nietzsche he llegit únicament el principi de "La genealogia de la moral" (encara no he trobat les forces per continuar), i m'ha sorgit un dubte amb: "això que els instints han de combatre’s i domar-se és una deplorable fórmula de decadència". En aquest punt criticava Nietzsche el fet de que calia combarte'ls? Si no és així la frase em descol·loca amb el que havia llegit fins ara :S

Saltant una mica enrere en el teu escrit, cites:
"però quan ens permetem determinades llicències –com la d’establir què és i què no és art a partir d’allò que estem, o no, disposats a entendre-, perdem la capacitat de reconèixer qualsevol pessigolleig a la boca de l’estómac."
Certament perdem sensacions, però és evident que qui no sent res -ni interpreta- davant d'una obra no ho pot entendre com a "art". Si l'art és quelcom que transmet, hi ha d'haver emissor i receptor.

"Sembla que ens obstinem a cultivar tabús i que, a la llarga, acabem confonent-los amb les lleis de la civilització, amb l’acatament -interpel·lable!- d’una hipotètica educació que refrena, d’una civilitat mal concebuda que, per més inri, no sap esplaiar-se."
Amen. M'agrada molt aquesta reflexió, però jo només l'entenc si la contextualitzem en l'art :)

Per últim vull aclarir la frase final del text: l'art i les matemàtiques estan estretament lligades, doncs crec que per ser matemàtic s'ha de ser un artista! :D Altrament no entendria com hi veuen a través dels números ;)

De nou, felicitats per l'escrit!

Elisenda ha dit...

Elvira i Mireia, moltes gràcies! :). Al capdavall –o sense necessitat d’arribar tan avall-, no puc fer res més que simpatitzar amb Nietzsche :). He de dir que la seva inversió de valors se’m resisteix, tot i que comprenc (i segons com comparteixo) la seva filosofia del superhome. I és així precisament perquè és també aquesta la filosofia de fons de l’Artista. La concepció del que són la poesia en concret, i l’art en general, ha canviat al llarg del temps, però la raó de ser de l’artista tan sols sap –i ha sabut- girar entorn d’un mateix i únic eix. Gràcies! :)


Lluís, moltes gràcies! Intentaré respondre’t.

L’estímul és un i és previ i, per tant, durant la seva ‘canalització’ no pot variar. Pot evolucionar i conduir l’expressió cap a un punt més àlgid si s’intensifica (mentre que tot restarà al mateix punt inicial si s’atenua), o bé pot morir i deixar l’obra inacabada -‘i no passa res’, que diuen aquells. Fet i fet, deia en Sarsanedas que “hi ha una eina absolutament fonamental per a la literatura que és la paperera”. Per a la literatura i per a totes les arts. Una cosa ben diferent, però, és el concepte de virginitat. Al text, faig referència a la realitat (i no pas a l’art) en estat verge. I, des de la més pura de les sinceritats, em sembla que no acabo de concebre a què podria referir-se un possible concepte d’art verge...

Pel que fa a Nietzsche, defensa aferrissadament que els instints no s’han de combatre, és a dir, que és precisament el fet de combatre’ls que esdevé aquesta ‘deplorable fórmula de decadència’. També Nietzsche defensava això que he anomenat ‘realitat en estat verge’.

D’altra banda, crec que és fonamental distingir que allò que estableix què és i què no és art no pot definir-se, en cap cas, pel paper dels seus interlocutors. Per un costat, perquè tota obra d’art i també tota obra de no-art (o tot intent d’obra d’art, diguem-ho com vulguem) té un emissor, per més que la comunicació faci fallida. Per l’altre costat, perquè el fet que aquesta comunicació faci fallida no es deu sempre –i encara menys actualment- a la manca d’un receptor (rarament pot fallar el codi i massa sovint falla el canal). Tot i així, és ben cert que l’interlocutor juga un paper imprescindible en la definició de l’art, però potser cal advertir abans que aquesta definició és subjectiva socialment, però no pas individualment (i això respon també al plantejament que fas al primer paràgraf). Allò que és fonamental en la definició del que és i del que no és art és la cultura, i la cultura passa per (a) la societat i, sobretot, (b) pel coneixement. En aquests termes, no és gens vàlid parlar de l’art sense coneixement de causa.

Enllaço això amb el teu darrer paràgraf perquè és en aquest sentit que podem considerar que l’art també és una ciència. Ho és, però, alerta, no és una ciència matemàtica. Ni de bon tros.
Que els matemàtics siguin uns artistes ja és un altre tema amb el qual, per què no dir-ho, hi estic absolutament d’acord :D.

I pel que fa al teu penúltim paràgraf: efectivament, el text parla, de cap a peus, d’art. Tot i així, l’art s’alimenta d’una/es determinada/es realitat/s i, desenganyem-nos, si hi ha tabús en l’art és perquè prèviament hi eren –hi són- a la font de la qual beu.

Aquests són els meus aclariments :). I aquestes són les paraules amb què Maragall acaba el seu article: “disfrutem, disfrutem la bellesa dels absurdos, l’anguniós delit d’avançar a les palpentes, per obscuritats corprenedores”. No és tot plegat fascinant? :). Gràcies!

Ramon ha dit...

Ostres Elisenda, ara no sé si m'agrada més l'ARTicle o el comentari final :D

Lluís ha dit...

Ara sí que vaig ben perdut amb Nietzsche! Alhora que m'oposo al que comentes...
No ens podem deixar portar pels instints més primaris doncs no hi hauria convivència. No cal dir que com a societat hem arribat on som precisament per la convivència entre éssers.
En art dic el mateix. Fa un temps corria una denúncia per internet d'un gos famèlic en una exposició. L'obra tractava de veure morir el gos de gana... Com s'enten? Aquí ningú va privar a l'artista de la seva llibertat de crear. Existeix algun límit en la creació de l'art?

Jo crec que hauria d'existir un límit (tabú?), o encara ens colaran que l'holocaust va ser una obra d'art!
(el seu autor va ser rebutjat per l'acadèmia de Belles Arts de Viena!)

Perdona per posar un extrem tant llunyà, però la imaginació humana és infinita i a dia d'avui encara no sabem on podem anar a parar...

Pel que fa a la definició d'art, i aquí ja acabo, em presento com un ignorant d'aquest món si no he estudiat història de l'art?
Jo humilment penso en un art universal, dins uns límits que no cal imposar si les persones són equilibrades mentalment (a força de tabús, sí), però desenganyem-nos: per conduïr es necessita carnet i per ser pare no.

P.S.: espero no haver marxat molt del tema amb els exemples que he posat, però són els primers que m'han vingut al cap (instints primaris ;P)

P.S.2: rellegint el comentari en trec una altra conclusió: el teu text és ideal, però el món és real :)

Elisenda ha dit...

Ramon, moltes gràcies! :)

Lluís, no em malinterpretis: precisament és aquesta solució nietzschiana que passa per determinats instints primaris allò que se’m resisteix. ('La solució que ell mateix proposava –una solució fonamentada en la voluntat de poder i en l’afirmació de la vida basada en els instints més purament primaris– ni em convenç, ni em descriu, ni em designa'). Els límits de l’art comencen –i acaben?- en el respecte ('els límits de l’autonomia artística passen pel respecte'), i no sé quin tipus d’artista diria que l’holocaust va ser una obra d’art. Potser és que en determinades 'creacions humanes' (si és que aquesta la denominació) hi ha alguna cosa més enllà d’una (admirable) capacitat imaginativa, potser és que no tot és tan simplista. No obstant això, també se'm resisteix aquest concepte d’ 'equilibri mental'. D’altra banda, considero que és una mica perillós confondre els límits i els tabús. (I he de confessar que jo, com a jo, no crec en la força dels tabús. Tot i que qui sap si això ja és una qüestió de caps i barrets).

L’art universal no és un sinònim d’un art on tot és vàlid i on tot i tothom pot posar-hi cullerada, i això no és pas res pejoratiu: senzillament són dos conceptes diferents.

Des del meu humil punt de vista, l’Artista no és un ideal (i el coneixement de causa és una realitat -i una virtut-). Des del meu humil punt de vista, hi ha una certa distància entre la ignorància i la llicència per fer determinades afirmacions.

Encantada de poder-me explicar. :)

Lluís ha dit...

Aclarit! :)

novesflors ha dit...

Què és art i què no ho és? Una bona pregunta que jo no m'atreviria mai a contestar. Em semblaria una gosadia per la meua part. On és el límit entre el que és art i no ho és? Hi ha elements que en una època no s'han considerat art i en una altra sí, per exemple. L'única cosa que jo m'atreviria a dir davant una obra és: això m'agrada o això no m'agrada. Però el fet que no m'agrade no significa que no siga art. I, de vegades, el fet que una obra ens agrade o no també depén de la nostra sensibilitat particular o de si hem anat "entrenant-la", com ens entremen intel·lectualment per comprendre conceptes matemàtics, posem per cas. Si no hi hagués persones que trenquen tabús, que segueixen camins abans inexplorats artísticament parlant, l'art no evolucionaria mai, sempre estaríem pegant-li voltes als mateixos patrons artístics. Ara bé, tal com diu Elisenda, els límits de l'art comencen i acaben en el respecte.

Elisenda ha dit...

Hi ha vespres barcelonins que estan desvetllant la nuesa de l’entusiasme vitalista. Què se n’ha fet de la cadència dels manifestos de l’antiart? Davant la retòrica de Manifest Groc només vaig saber dir que sí. Que sí. Serà a l’Espai Brossa fins el 25 d’abril; n’hi ha poques de tan imprescindibles.
[ http://www.espaibrossa.com/principal.asp?0=1&1=302526 ]

carles ha dit...

M'envien el comentari al meu correu però no surt publicat. Què coi passa? He obert tres vegades compte a google com se'm demana però no surt res publicat. No entenc res.

Carles ha dit...

No hi ha manera, no sé si ja ho he fet sis vegades i no me'n surto. SOS

Carles ha dit...

Ara sí que ha sortit. N'han sortit dos. Què havia fet malament les altres vegades? Me'n sortiré en aquesta? En tot cas, disculpes, No és un comentari al text de l'Elisenda, només era una comprovació per veure si me'n sortia. No entenc res. Disculpes, per ensenyar les meves vergonyes telemàtiques.

Carles ha dit...

Bé, ara sí que hi intervinc. Sembla que ja sé publicar. Personalment tinc claríssim que els bojos mouen el món, qui si no? Amb el ben entés que l'ésser "boig" és un bé donat i no exempt de tot el patiment del món. Com diria la senyorassa Maria Zambrano, aquells que han vingut al món amb el dessigni no triat per ells -si poguessin el defugurien- que els marca per al sacrifici. Ella es refereix com a paradigma que li és més proper al Federico García Lorca. I em sembla que l'entec i estic d'acord, que els grans, grans, porten al front aquesta creu i aquesta estrella. Ara, de grans, grans, n'hi ha poquets, cosa que no treu que segones files i terceres i quartes no puguin aportar a l'espècie la seva contribució de consol que sempre ha de comportar l'art, és només una opinió, una convicció, res més lluny de mi de pensar en absoluts excluents. Potser ben equivocat, avui per avui en aqustes creences em moc.

Què és art? Com detectar-lo? Buuuuf. Jo diria que hi ha, com en tot, el gran art i el petit art. Com m'hi moc (tant de moc ja comença a fer fàstic)? Art important em sembla que ha de tenir com a mínim aquestes característiques: aportar un món nou amb una veu nova (vull dir estil; allò que només, com a mínim tenen els grans. Per parlar només dels més propers: Dues línies de la Rodoreda, del García Márquez, etc. són detectables. Però aporten un món nou? Jo diria que també: La mort i la primavera és una bomba. Foix per a mi és un altre dels grans, grans, propers. Com el Tàpies i el Perejaume com a contemporanis).

Però també cal la coherència i la fidelitat a un mateix, que no es altra que ser-ho a la veu donada. Ésser un "boig", per tornar al principi, és estar connectat al que anomeno, a falta de més coneixements, a aquesta realitat paral·lela d'on pouen aquests bojos genials i per a la resta dels mortals ens pot costar enfilar-nos a una cadira o a un gratacels si és necessari per arribar-hi, o ni així, perquè sempre són profètics i és realment difícil estar a l'avanguarda en el seu moment. A toro passat, entendre Dadà ja està a l'abast de molts, ja és una pàgina superada, o potser en aquest cas no tant. Tenen unes antenes connectades a una realitat paral·lela, o dit d'una altra manera, estan a la ratlla, a la frontera del que Baudelaire anomenava "la gran realitat". I aquest mandat donat és creu i fa sagnar, insisteixo amb la Zambrano, si puguessin fugirien del seu destí.

Em sembla també que tot això que explicava, en pocs casos es pot aplicar als que els mandarins culturals del moment accepten i ens imposen, cosa amb la que cal anar molt al tanto; els grans normalment estan als marges i no són ben païts. Per exemple, en poesia actual del país, i el cito perquè m'emprenya molt i em sembla que fent una repassada ràpida al bloc de l'Elisenda en vaig veure alguna cosa. El cas del Margarit, que per molts premis nacionals d'aquí i d'allà, a mi, no em sembla ni poeta; també em sembla important veure'ls i escoltar-los per captar-ne, diguem-ne, vibracions, encara que, és clar, no és una prova definitiva, sovint l'obra i la personalitat de l'artista van per bandes diferents i cal separar-ho.

Per acabar, no tinc cap pràctica a col·laborar en els blocs i potser m'estic excedint, diria que hi ha grans que poden anar d'una banda a l'altra del mirall, d'aquest tel tan fi per als artistes però una muralla per a la resta, cas per exemple del Foix -per a mi un dels més grans del país, però ara no deu tocar- i els que ho tenen més fotut, els que han d'anar en compte a no perir, perir és perdre la partida i cal que siguin cautes, com deia Arthur Cravan, dadaista, per ser artista cal saber nedar. Vau veure la pel·lícula sobre la pintota "naïf" Seraphine de Senlis ("Seraphine", al FNAC la tenien fins fa poc; recomenada) acaba al manicomi; un altre cas és la de la pobra Camille Claudel i un llarguíssim etc. Com això no suti publicat...

Elisenda ha dit...

Carles, sostenim, en el fons, que hem vingut aquí a ensenyar-les, les vergonyes :).

Deia Palau i Fabre: 'la poesia –la veu-, a la qual no vaig renunciar mai, però que se m’encastava a la gorja, esdevenia roent i em cremava a mi mateix'. De fet, ell mateix es posava a l’altura del Baudelaire o del Rimbaud i d’aquest seu desbaratament dels sentits a què, deien, se sent aferrat el qui porta la marca del gran -del Poeta. Deia també Palau i Fabre que si ho enderrocava tot [la poesia], no tenia un lloc des d’on pensar-se, i ell mateix es remetia al Lorca per dir-ne la necessitat de l’home modern i dels instints. Però és precisament en aquesta darrera concepció que el poeta reneix com a poeta –valgui la redundància. Palau i Fabre no va deixar de ser-ho mai, de poeta-, i encara diu: ‘hagueren de matar el príncep per salavar l’infant. El príncep va morir’. Tot això per dir-te que jo també em moc entre aquestes teves conviccions i que, després de llegir-te, no he pogut evitar d’autoremetre’m a l’article que la Mariona Irribaren firma a L’Avenç d’aquest mes: és una petita joia que, si vols, també puc passar-te.

Actualment n’hi ha, de grans, i sí, sovint cal anar a buscar-los sota les pedres –ells mateixos s’hi refugien- i, un cop fora, no són ben païts. O potser sí. Permet-me continuar amb el tema, perquè diu Balaguer (2002) a propòsit de Palau i Fabre que cal concebre la poesia ‘en aquest sentit tan profund de la paraula que implica un compromís de tota la persona que la profereix’. I els bojos, si són bojos, és entre d’altres coses perquè es comprometen per més que sentin aquesta tal necessitat irrefrenable de fugir. El dadà és ara mateix més actual que mai perquè també es compromet amb la realitat, però amb la ‘de veritat’. La poesia –la Poesia- actual del país no té padrins i, el que és més important, no vol tenir-ne. Si vols, un dia posarem noms i títols als grans poetes. Tal com a en Maragall ja vam posar-li nom ara fa uns dies. Mestres.

Gràcies! :)

Carles ha dit...

Elisenda, que la poesia actual del país no té padrins? Discrepo totalment. Per l'amistat amb el Jordi Guardans (www. jordiguardans.cat) ho he pogut constatar de ben a prop. Com us deia, els mandarins i mandarines de la cultura actual la "cosa nostra" literària, i diria que més que mai, remenen les cireres a consciència i es retroalimenten ensabonant-se i tornant-se favors, jo et dono, tu em dónes, ocupant els premis literaris i els nostres suplementets literaris - cada dia menys nostres- d'una manera tan escandalosa que no permeten ni visualitzar el que hi ha. Ja no dic valorar, només mostrar. És un autèntic femer i la gent s'ho empassa, quin remei, com t'assabentes del que hi ha si no hi ha lloc ni gares de mostrar-ho.

Els concursos literaris, la crítica que pontifica des d'aquests suplementets literaris cada dia menya nostres, col·loca i descol·loca a la peanya per amistat, per pactes implícits, o no tant, de clan i claca.

Puc semblar resentit per la invisibilitat d'aquest poeta i músic que ja saps que defenso (la prova està que diria que a ningú dels habituals del bloc ni us sonava el nom ni la feina de sis poemaris ni les cançons), però és més encara, estic rabiós perquuè m'insulta la injustícia i m'estimo el país que s'ho perd. No acabaria amb les anècdotes de trabanqueta i amb les maniobres d'invisibilitat perpetrades...

Ara, ell, i en certa manera també l'admiro per això, des del primer llibre, amb el qual es va presentar a un concurs (i el va guanyar), explica que va veure el pa que s'hi donava i que va decidir no jugar-hi més. Ni als concursos, ni al jo et dono tu em dones, les ensabonades, les persecucions perseverants a la cerca de privilegis etc., ara, el preu que cal pagar és onerós. Així que si ell no pensa fer-ho i fa santament, jo, rabiós, faig el que està a les meves mans, molt petites, per fer créixer el seu món molt propi i la seva veu inconfusible. Per això, permeteu-me que us el desvetlli i us el proposi a la vostra consideració. Només aspiro al coneixement, una altra cosa serà, o no, el reconeixement, aquesta qüestió ja va a gustos, sensibilitats, complicitats i connexions d'ona.

A final de maig, principis de juny, està previst que surti un CD col·lectiu titulat "T'escric des de Granada" on hi participen amb dos temes cadascú el Carles Rebassa, el Gerard Quintana, l'Ester Formosa, els Túrnez & Sesé, la Sílvia Comes i l'Adolfo Osta. Ja us avisaria i si hi hagués presentació també. Al CD "Les claus de sal" el Gerard Quintana li va musicar dos poemes,l'Ester Formosa li va dedicar tot un CD (de cançons, no poemes, però que en diferent registre mai no deixen de ser el seu món i veu) que es deia "Ester Formosa canta Jordi Guardans. Sola com el poeta" amb pintura a la portada del Perejaume (per a mi aquest és un gran-viu), CD que va ser invisible...

Elisenda ha dit...

Carles, deia que la Poesia del país no té padrins. I la majúscula té una raó de ser. Això no treu que els premis literaris actuals en tinguin, de padrins, no pot treure-ho perquè de fet sempre ha estat així. I hi ha els amics i els més-amics a les editorials, als mitjans de comunicació, a les presentacions en societat, arreu. Però s’ho empassa qui pot empassar-s’ho. Les excepcions hi són, encara que siguin més que minoritàries en termes de percentatges, i això és el que ens apropa a una possible Poesia. Un dels més gran entrebancs de la nostra poesia actual és que sempre, sempre cal anar a buscar-la, perquè no fa enrenou, no s’exhibeix –afino: no s’exhibeix amb les mateixes condicions ni amb el mateix grau que ho fan altres gèneres. Però tan sols és això el que li falta perquè el lloc i la crítica –valorativa i de qualitat, s’entén- els té, i les ganes també fluctuen. No puc dir ni tan sols que la poesia amb padrins faci gaire soroll, així que m’estalviaré qualsevol tipus d’adjectiu per la Poesia perquè no li faria justícia. Però per més que aquesta darrera calgui anar a buscar-la sota les pedres, avui la qualitat –i la sinceritat!- hi són (i malden per continuar sent-hi). Suposo que això de saber on cal anar a buscar la crítica literària actual és una senyora feina de malabarista perquè no tot val, però el simple fet que hi hagi vida –i hi és- més enllà dels suplements literaris suposa ja la primera fita que estableix els límits entre la majúscula i la minúscula.

I gràcies per aquests noms que desvetlles.