Ficció, utilitat i inspiració artístiques

Tots sabem que l’art no és veritat.
L’art és una mentida
que ens fa adonar de la veritat.
Pablo Picasso

En l’era de la tecnologia i la informació on tot és cada cop més previsible, l’opció de desafiar la quotidianitat resulta més senzilla com més ens allunyem de la complexitat. Una de les concrecions d’aquesta teoria -que no deixa de ser vastament genèrica- s’origina tan bon punt la utilitat de la realitat corpòria més primària [dels objectes] comença a tenir efectes emotius. És en aquestes circumstàncies que a la dualitat de l’home –al real i al passional, en paraules de J. Carner- li costa trobar una harmonia, i que acció i pensament es complauen en la instauració d’un vincle contradictori i desconcertant. Per altra banda, sembla que últimament la utilitat d’aquests objectes sigui, per definició, materialista i interessada; i sembla també que acceptar la paraula útil a manera d’inferència no només afecti el context funcional en què l’adjectiu pren sentit, sinó que també enfosqueixi la imatge de qui idea una conclusió tan bàsica com imprescindible pel seu caràcter instrumental. I en efecte, la paradoxa rau en el fet que la connotació significativa de la utilitat deixa d’estar sotmesa a la subjectivitat –això és, al passional-, per ser ara controlada per un pretès pensament global, extern i sovint excessivament paradigmàtic de què disposa tot grup social. És una connotació regida per la societat i, per tant, externa a l’ésser individual, la qual esdevé denotativa per efecte d’aquesta alienació.

Però a les antípodes de les concepcions vitalicoespirituals que puguin imperar en aquest nostre segle XXI, sembla que tot ens sigui favorable per poder relativitzar el valor real de la corporeïtat -sempre en funció de la ment perceptora- i, anant una mica més enllà, per defensar la utilitat artística que pot emmenar fins i tot l’objecte més banal i rudimentari. Perquè la fórmula segons la qual tot allò que envolta l’individu és Y i és rutinari queda estroncada quan, sense cap mena d’indici previ que l’anunciï, apareix Z. I aleshores, en tant que només existeix Z, l’entorn és buit i alhora extraordinari. I Z esdevé motiu d’expressió artística.

Un matí imaginava que un home amb corbata era tan sols un punt més d’una gran avinguda plena d’anonimats que avançaven en direccions oposades, i els edificis eren alts i amb parets grises, i les persianes semblava que tinguessin alguna cosa per amagar; i imaginava que, de sobte, enmig d’aquell garbuix de ‘coses’ estrafetes, apareixia una porta petita, vella i mig oberta. Era una porta feta a la mida dels pensaments de l’home de la corbata i per la qual, curiosament, tot just hi passava ell. No cal dir que aquesta porta va ser una inclusió fictícia i que, si vaig creure-ho així, és perquè les convencions i el nostre desenvolupat sentit de l’equilibri racional no ens permeten acceptar fenòmens aparentment il·lusoris o entitats aparentment prodigioses que trenquin la sistematització social. Però potser també per això és en aquest més enllà, en aquesta terra de la imaginació, on neix la raó pura de l’artista.

Escrivia Montserrat Roig (1991), en unes notes sobre el seu univers literari: - Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida. Li va demanar Johnny Guitar a Joan Crawford. I ella li va contestar que l’estimava encara que fos mentida. Però, mentre mentia, li deia la veritat. La mentida, és a dir la literatura, és una droga. I, si ens en falta, anem una mica penjats. És aquesta mentida, doncs, el tipus de ficció que crea l’artista, és la que li permet evocar espais remots i traslladar-se en el temps i fingir objectes (in)existents. És aquesta mentida delatadora que, de tant punyent com és, esdevé veritat fins i tot davant els ulls d’altri. Una ficció que és una droga i que neix de la corporeïtat més accessible. Perquè no és que en la ment de l’artista tot sigui possible, sinó que senzillament tot existeix.

Un matí, en un punt insubstancial d’una gran avinguda, hi havia un home amb corbata que avançava en direcció contrària a la multitud, i enmig d’un garbuix de ‘coses’ estrafetes un altre algú buscava la inspiració. I, en trobar-la, la va identificar amb Z; i Z va captivar l’home de la corbata, el va impregnar, li seduí el jo i li fascinà el pensament fins que la raó va cedir... i fou útil als seus sentits. I aleshores va dir en veu alta que “voldria ser com ell”. I tothom el mirà perquè, paradoxalment i enmig de pautes i racionalitats, el fet de reconèixer-se en un patró resultava discutible, i la delectança en l’evasió de la realitat perdia tota utilitat. Però, admirant-la i encisant-se de l’avantguardisme que pot suposar l’aparent monotonia, l’home va decidir desfer-se de tot paradigma i vetllar la quotidianitat. I també allò va ser el principi de l’art.

Fotografies: teulades de Porto (2009)