Pàgines

dilluns, 9 de novembre de 2009

Ficció, utilitat i inspiració artístiques

Tots sabem que l’art no és veritat.
L’art és una mentida
que ens fa adonar de la veritat.

Pablo Picasso

En l’era de la tecnologia i la informació on tot és cada cop més previsible, l’opció de desafiar la quotidianitat resulta més senzilla com més ens allunyem de la complexitat. Una de les concrecions d’aquesta teoria -que no deixa de ser vastament genèrica- s’origina tan bon punt la utilitat de la realitat corpòria més primària [dels objectes] comença a tenir efectes emotius. És en aquestes circumstàncies que a la dualitat de l’home –al real i al passional, en paraules de J. Carner- li costa trobar una harmonia, i que acció i pensament es complauen en la instauració d’un vincle contradictori i desconcertant. Per altra banda, sembla que últimament la utilitat d’aquests objectes sigui, per definició, materialista i interessada; i sembla també que acceptar la paraula útil a manera d’inferència no només afecti el context funcional en què l’adjectiu pren sentit, sinó que també enfosqueixi la imatge de qui idea una conclusió tan bàsica com imprescindible pel seu caràcter instrumental. I en efecte, la paradoxa rau en el fet que la connotació significativa de la utilitat deixa d’estar sotmesa a la subjectivitat –això és, al passional-, per ser ara controlada per un pretès pensament global, extern i sovint excessivament paradigmàtic de què disposa tot grup social. És una connotació regida per la societat i, per tant, externa a l’ésser individual, la qual esdevé denotativa per efecte d’aquesta alienació.


Però a les antípodes de les concepcions vitalicoespirituals que puguin imperar en aquest nostre segle XXI, sembla que tot ens sigui favorable per poder relativitzar el valor real de la corporeïtat -sempre en funció de la ment perceptora- i, anant una mica més enllà, per defensar la utilitat artística que pot emmenar fins i tot l’objecte més banal i rudimentari. Perquè la fórmula segons la qual tot allò que envolta l’individu és Y i és rutinari queda estroncada quan, sense cap mena d’indici previ que l’anunciï, apareix Z. I aleshores, en tant que només existeix Z, l’entorn és buit i alhora extraordinari. I Z esdevé motiu d’expressió artística.

Un matí imaginava que un home amb corbata era tan sols un punt més d’una gran avinguda plena d’anonimats que avançaven en direccions oposades, i els edificis eren alts i amb parets grises, i les persianes semblava que tinguessin alguna cosa per amagar; i imaginava que, de sobte, enmig d’aquell garbuix de ‘coses’ estrafetes, apareixia una porta petita, vella i mig oberta. Era una porta feta a la mida dels pensaments de l’home de la corbata i per la qual, curiosament, tot just hi passava ell. No cal dir que aquesta porta va ser una inclusió fictícia i que, si vaig creure-ho així, és perquè les convencions i el nostre desenvolupat sentit de l’equilibri racional no ens permeten acceptar fenòmens aparentment il·lusoris o entitats aparentment prodigioses que trenquin la sistematització social. Però potser també per això és en aquest més enllà, en aquesta terra de la imaginació, on neix la raó pura de l’artista.

Escrivia Montserrat Roig (1991), en unes notes sobre el seu univers literari: - Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida. Li va demanar Johnny Guitar a Joan Crawford. I ella li va contestar que l’estimava encara que fos mentida. Però, mentre mentia, li deia la veritat. La mentida, és a dir la literatura, és una droga. I, si ens en falta, anem una mica penjats. És aquesta mentida, doncs, el tipus de ficció que crea l’artista, és la que li permet evocar espais remots i traslladar-se en el temps i fingir objectes (in)existents. És aquesta mentida delatadora que, de tant punyent com és, esdevé veritat fins i tot davant els ulls d’altri. Una ficció que és una droga i que neix de la corporeïtat més accessible. Perquè no és que en la ment de l’artista tot sigui possible, sinó que senzillament tot existeix.

Un matí, en un punt insubstancial d’una gran avinguda, hi havia un home amb corbata que avançava en direcció contrària a la multitud, i enmig d’un garbuix de ‘coses’ estrafetes un altre algú buscava la inspiració. I, en trobar-la, la va identificar amb Z; i Z va captivar l’home de la corbata, el va impregnar, li seduí el jo i li fascinà el pensament fins que la raó va cedir... i fou útil als seus sentits. I aleshores va dir en veu alta que “voldria ser com ell”. I tothom el mirà perquè, paradoxalment i enmig de pautes i racionalitats, el fet de reconèixer-se en un patró resultava discutible, i la delectança en l’evasió de la realitat perdia tota utilitat. Però, admirant-la i encisant-se de l’avantguardisme que pot suposar l’aparent monotonia, l’home va decidir desfer-se de tot paradigma i vetllar la quotidianitat. I també allò va ser el principi de l’art.
Fotografies: teulades de Porto (2009)

7 comentaris:

UNANIMUN delegation ha dit...

La gent només comenta quan fas textos o escrits curts, veig. Jo no. Sincerament, el que a primer cop d'ull m'han atret han estat les fotografies, que creia de Belgrad (ja que hi anaves). Llegint llegint, tanmateix, m'he adonat que no eren de l'exiugoslàvia sinó de Porto, molt més a prop.
M'ha agradat l'escrit. M'ha costat d'entendre, l'he trobat força hermètic, no apte per al lector intrús (lector no habitual o no lector, directament), però m'ha agradat. M'ha fet qüestionar-me la cotidianeitat (ara no sé ben bé si s'escriu així) i les aparences, així com què és realment literatura, prosa, poesia, teatre... Per a mi, la literatura és la materialització dels sentiments, malgrat molts estiguin en contra d'aquesta afirmació.
Moltes petons Eli, sias on sias, que vegis que em passo pel teu bloc ;)
Un petó molt gran.

PD:I, en breus... quanemvasdir.blogspot.com

UNANIMUN delegation ha dit...

sóc el gerry, ho sento!

Elisenda ha dit...

Gerry, moltes gràcies per llegir-me! :)

La literatura té múltiples funcions i definicions que es regeixen, abans que res, per la subjectivitat del 'consumidor'. A mi també em fa mal afirmar que les paraules siguin un instrument de materialització, però potser és tot plegat una qüestió de definició del terme i, en aquest context, el mot hauria d’adquirir una connotació potser menys transcendent. De fet, per a mi la literatura també és, tot sovint, una via de materialització dels sentiments, sense que aquest concepte hagi de tenir implícita una noció exageradament introspectiva i/o espiritual. Senzillament, l'art és emotiu i l'emotivitat sorgeix, indefectiblement, dels sentiments. I la literatura en pot ser un mirall prou lícit que, com a tal, comporta una certa materialització. Però és que: què no és material al costat de l’abstracció pura que suposen els sentiments?

Sense això, potser les paraules no (ens) haurien vessat mai de sentit, (ni a tu, ni a mi, ni al CLE!).

Un petonàs, i gràcies per fer sentir la teva veu! :)

[s’escriu "quotidianitat" ;) ].

Anònim ha dit...

El problema és que la literatura és el segon art més allunyat del mon físic, i per tant dels objectes. Però ve, anem per parts: primer s'hauria de dir que això que planteges sobre els objectes és prou interessant: sí, evidentment la principal responsabilitat és del progrés tecnològic, però no podem oblidar a certes escoles filosòfiques, que potser en el seu intent de continuar dins de l'humanisme, creen un espai buit per l'home on aquest està sol, i per tant, no es humà. Em refereixo a L'existencialisme és un humanisme, per una cullera l'essència precedeix a l'existencia i tal i tal. És obvi que Sartre estava molt més lligat a la literatura que a qualsevol altre art: per molt imaginatives que siguin algunes de les seves peçes teatrals, no deixen de ser extensions de la seva dialèctica.

Bé, ara puc tornar al meu primer comentari. Generalment, la literatura acostuma a tenir una relació difícil amb els objectes, i encara més a la nostra època, on els lectors de Balzac o Zola o Flaubert, escriptors d'objectes, són sumamente difícils de trobar, afavorint a escriptors d'idees com Orwell o Nietzsche; això succeeix fins i tot a Catalunya, terra habitualment propera a la literatura francesa, i fins i tot a França, on Houellebecq és un sorprentent escriptor de masses. Doncs bé, això em temo que no només és culpa de la nostra època, sino que es deu a característiques particulars de l'art literari. Per donar un exemple, el cine no està ni molt menys afectat per aquesta tendència: el plaer amb el que els directors de tot el món filmen objectes banals com la caixa de The Box o les cadires i taules de Entre les murs són rares a la literatura contemporania, i això mantenint-nos a films estrenats a Espanya aquest any. Per cert, una pel·lícula francesa estrenada l'any passat tracta exactament el tema del qual parlés: la transformació d'objectes quotidians en obres d'art, i també de l'alienació respecte als objectes, i respecte de la nostra propia història, que patim als nostres dies: L'Heure d'été. Molt recomanable.

Una última cosa, relativa als teus dos darrers paràgraf, i ja acabo. No crec que a la ment de l'artista tot sigui possible, bàsicament perquè la meva visió de l'artista és molt més pessimista: a dins de la seva ment només són possibles aquelles coses que conformen el seu espai com autor, no tot. Només tot és possible dins de la ment dels autors totals, i desgraciadament, només conec un Shakespeare. I continuant aquesta visió pessimista, no crec que el fet de trobar delit en un espai autoral, un Z, volgui dir que t'identifiques amb el seu patró. Pocs autors m'han donat més plaer que Nabokov; pocs autors estàn més lluny de mi.

Anònim ha dit...

Wow, m'he quedat tranquil amb el "però ve". Com estic. Per cert, Johnny Guitar encara és més recomanable que L'Heure d'été. És l'únic cas que conec d'una obra feminista i misògina al mateix temps.

Salut i república.

Elisenda ha dit...

Lector Anònim, moltíssimes gràcies per les teves paraules! :)

Abans que res, i sabent-me molt greu si és això el que he donat a entendre, m’agradaria aclarir que tan sols ubico el progrés tecnològic i no el faig responsable –per més que sigui, o no, així- de la concepció que actualment puguem tenir de la connotació, transcendència i utilitat dels objectes; tot i que sí que en faig responsable la noció de materialisme que impera darrerament (la qual està prou lligada a la noció d’utilitat). M’ha agradat (i agraeixo!) aquesta aportació sobre la pressió intrínseca –i transparent davant dels nostres sentits- que les escoles filosòfiques han exercit o exerceixen en la nostra percepció de tot allò que sigui extern a l’ens. Lluny de posseir la veritat absoluta, m’agradaria poder negar l’existència d’aquest ‘espai buit’ (buit de personalitat, de significats, d’evocació… d’essència, en definitiva) que suggereix l’existencialisme humanista, perquè em transporta a un sense-sentit. I alhora perquè m’evoca un solipsisme materialista* que atorga a l’home un poder de què voldria pensar que està mancat. Però podríem pensar, aleshores, que l’home és –o té l’oportunitat de ser- humà, no només en tant que és home enmig d’homes, sinó en tant que és, a més, home enmig d’una realitat corpòria no lliure, però amb personalitat? Quin efecte té, doncs, en nosaltres aquesta essència intrínseca del món material? Com podem arribar-hi, conèixer-la? I és ella qui ens crida, o bé som nosaltres qui tendim a buscar-la?

*Insisteixo (afortunadament) en aquesta noció de solipsisme materialista, perquè un solipsisme en el seu sentit complet (és a dir, que inclogués ‘l’altre’ dins del camp de la capacitat de creació de l’ésser) seria el principi de la fi de l’essència humana… o de l’espècie, qui ho sap.

I amb tot, em sembla que m’has feta adonar (i gràcies!) que tinc una lectura de Sartre pendent… Ara per ara, només puc dir-te que el fet que les seves obres siguin una extensió de la seva dialèctica és, des del meu humil punt de vista, prou lícit… Perquè al cap i a la fi, és la seva ploma qui escriu i… quin autor no s’ha retratat mai (voluntàriament o involuntària) en un moment o altre de la seva literatura? Tot i que, possiblement, aquest argument seria criticable com a voluntat de defensar la subjectivitat emotiva de l’art. I la resta, te la diré un cop l’hagi llegit!

Pel que fa a la relació que s’estableix entre la literatura i els objectes i, especialment, a la seva concepció i acceptació per part dels lectors, és ben cert que actualment la literatura del món físic perd força davant de la ingestió massiva d’aquests escriptors d’idees. Potser és tot plegat una tendència que, en un intent que podríem classificar de purista, acaba per determinar les ’idees’ i els ‘objectes’ com a dos realitats excloents entre sí. És també això el que volia transmetre amb el text, el fet que no només idees i objectes poden interrelacionar-se, sinó que a més es complementen. És el fet que, al cap i a la fi, el pensament humà es recolza i es representa en els objectes, i alhora els objectes són font d’ideació per al pensament humà. Per altra banda, he de confessar que em costa la comparació entre la literatura i el cinema..., possiblement perquè aquest segon disposa d’unes habilitats i unes possibilitats expressives de què la literatura està mancada i, per tant, em costa de fer-los comparables o atribuïbles a un mateix patró. Però no per això puc evitar de donar-te la raó, és ben clar.

...continua...

Elisenda ha dit...

Anant cap a un altre tema, quan dic que en la ment de l’artista tot és possible, em refereixo a aquest ‘tot’ com la realitat que conforma i envolta l’ens de l’artista, i també com la realitat de la seva capacitat de crear un món fictici. Amb aquests dos ingredients, l’artista –pel sol fet de ser artista- pot cuinar aquest ‘tot és possible’. Des d’aquest punt de vista, la meva explicació a la restricció que exposes rau en el fet que aquesta realitat és diferent per a cada autor, i d’aquí se’n deriva l’existència dels autors totals… dels pocs autors totals enfront de la resta de mortals. Per altra banda, coincideixo amb tu quan dius que “el fet de trobar delit en un espai autoral, un Z” no vol dir que “t'identifiques amb el seu patró”. És ben cert que no és una generalitat, i encara menys una veritat inviolable, però sí que és la realitat del meu protagonista... :). Donem-li aquesta llicència!

Lector Anònim, un cop més, moltes gràcies! Si fos solipsista, ara crearia un minut de glòria a la meva ment per poder descobrir la teva identitat; però com que no ho sóc… ho deixaré al teu lliure albir. Suposo que el màxim que puc fer és desitjar tornar-te a trobar per aquestes terres! :)

p.s: i moltes gràcies per la recomanació cinematogràfica, intentaré fer-te cas i no trigar massa a fer-ne un tast!