Odi et amo. Quare id faciam,
fortasse requiris. Nescio.*
Gai Valeri Catul
fortasse requiris. Nescio.*
Gai Valeri Catul
De vegades, predicar amb l’exemple suposa cavar-li una fossa a l'intel·lecte i alhora violar l’espai vital del fer, tot i que els pols oposats tendeixen a la reciprocitat i s’emmirallen. L’odi i l’amo s’estalonen i es desconcerten perquè les individualitats són sempre de mal perdre. I perquè tenir una filosofia de vida no és el mateix que prendre’s la vida amb filosofia. Ecce homo.
*Odio i estimo. Per què ho faig, això, segurament et preguntaràs. No ho sé.
Entrades
4 comentaris:
amor-odi, odi-amor; quina parella!
Que creus que és pijor: estimar l'odi o odiar l'amor?
Quina sort, poder trobar entre presses i obligacions fragments tan bonics. :)
Moltíssimes gràcies. El fragment és preciós. Me'l guarde, amb el teu permís.
Llig el comentari d'en Jesús Tibau i pense... Jo sempre he defensat l'estima però caram!, estimar l'odi... crec que és tan negatiu com odiar l'amor.
Jesús, quina pregunta tan dignament complicada! Després de posar els conceptes del dret i del revés, crec que he obtingut una solució que no conclou, o potser és una conclusió que no soluciona... Però ho intentaré.
Tan espiritualment com química, tot acte d’estima suposa un moviment intern que predisposa l’ésser a l’acceptació i (per dir-ho d’alguna manera) l’obertura i, per més que els ‘esforços afectius’ es destinin a una realitat tan desconcertant com l’odi, no per això aquesta inclinació emotiva deixa d'existir. Amb això vull dir que potser té més pes la voluntat del subjecte –és a dir, el verb; la tendència a l’'acceptació' o al 'rebuig'-, que no pas l’objecte de l’odi o l’estima (que, paradoxalment, són ells mateixos). Potser aquest és el primer motiu pel qual la meva conclusió (no determinant) ha preferit estimar l'odi.
Per altra banda, donant una mica més de protagonsime a aquest objecte d’estima, i des del meu humil punt de vista, no només hi ha una infinitat de motius per estimar l’odi (i no per això ho defenso, però potser sí que ho excuso una mica), sinó que també hi ha moltes maneres d’estimar-lo per tal com cada cada circumstància té raons i arguments propis. I també perquè el cor té raons que la raó no entén, que digué el savi Pascal.
I qui sap si es comença estimant l’odi i s’acaba estimant l’amor, o si bé es comença odiant l’amor i s’acaba odiant l’odi (ergo, tendint a l’amor per manca d’alternatives)... i, sigui com sigui, tot ens mena a un mateix port!
I sense cap mena d’intenció de retornar-te la pilota: i tu, per quina de les dues et decantes? :)
[Deia Valeri que a aquesta parella ell tampoc l’entenia, però a mi m’han agafat ganes de trucar-li i preguntar-li-ho... :)].
Novesflors, el fragment és tot teu... i per a tu! :).
caram, m'has deixat sense paraules; però la cosa no s'acabarà aquí
Publica un comentari a l'entrada