Quan les fulles ja no són caduques

Sobre Ningú ha escombrat les fulles (2008), de Jordi Llavina.

Viure, heus aquí el més atraient dels traços que l’home dibuixa al llarg de la seva existència. Ningú ha escombrat les fulles és, essencialment, un reflex de les vivències a què s’enfronta l’home i, concretament, una acumulació d’èxits i fracassos que es vesteixen d’obsessió. I és que Jordi Llavina no pren la totalitat de cada experiència, sinó que observa minuciosament aquells instants que, com fulles caigudes d’un arbre, semblen predestinats a l’oblit.

'Ningú ha escombrat les fulles'... de moment. Perquè amb Llavina les situacions més ordinàries s’allunyen de l’habitual, i les minúcies de la quotidianitat ja no passen desapercebudes. Res més definidor que descobrir que, sota l’aparença d’un recull de 18 narracions sorprenentment lligades les unes de les altres, s’hi amaga l’essència de 18 realitats humanes; o potser millor, la captació de 18 instants que, lluny de ser la culminació sensorial d’una experiència, s’omplen de transcendència. I és que ara allò més insignificant esdevé extraordinari.

De fet, és allunyant-se de qualsevol tendència a la idealització que Llavina troba un lloc per a tots els colors de què pot vestir-se la vida als ulls de l’ésser humà; i és que l’autor demostra ser conscient de la diversitat de tonalitats d’aquestes 'fulles caigudes' i del caràcter únic de cadascun dels instants que representen. Inevitablement, doncs, presenta una acumulació de vivències físicament irrepetibles, però la ploma les transporta al paper amb uns personatges essencialment humans que, en el seu intent de satisfer les necessitats fisiològiques i emocionals bàsiques, poden veure’s abocats al fracàs. I és així com la convencionalitat i el realisme eleven el recull fins a la categoria de ‘mirall de la vida’.

Però l’univers d’emocions que crea Llavina no acaba aquí, sinó que aquests instants emotius esdevenen tan significatius que es converteixen en petites obsessions, en detalls observats i fins i tot experimentats amb una extraordinària minuciositat. Es tracta, doncs, de la captació de l’obsessió per l’instant i de la seva posterior plasmació que, lluny de ser quelcom fotogràfic, dibuixa un lloc per a la interpretació, tot bastint l’atmosfera idònia perquè el lector intervingui en la concepció del text, l’impregni amb el record de les seves experiències vitals personals i, en definitiva, s’hi identifiqui.

En efecte, és quan l’autor pretén copsar aquells instants que contenen l’essència dels èxits i fracassos de l’home, que els reté, els plasma i els converteix en records. Les fulles que cauen de l’arbre són fugisseres de la mateixa manera que ho són cadascun d’aquests instants: tots ells semblen condemnats a l’oblit; però la magnitud amb què els narra Llavina permet una parada en el temps i en l’espai per tal de cercar incessantment l’essència de cadascun d’ells. Un cop llegit, no puc evitar preguntar-me per què encara 'ningú ha escombrat les fulles'.