Pensaments significants: Pretèrit

dimarts, 8 de setembre del 2009

Pretèrit

Trontolla el record d’una vetllada seca
digna, insoluble, tendra;
torben les olors que evoquen nit inquieta
sonora, mera, plena.

Desvetlla la nostàlgia d’un delit de tempesta
el pensament del que deixàrem enrere.

4 comentaris:

Mireia ha dit...: Els pensaments que deixem enrere sempre ens marquen EL PRESENT, oi?; divendres, 11 de setembre, 2009
Elisenda ha dit...: Aquests, Mireia, i potser també els pensaments presents del que hem deixat enrere. Marquen i omplen de sentit aquest avui que, al cap i a la fi, és ple d'una nostàlgia delitosa. Pensaments que transformen el present en aquest 'PRESENT', i que fan de l'ara el detall més significant.

:); divendres, 11 de setembre, 2009
Jesús M. Tibau ha dit...: que mirar enrere no ens faci perdre cap tren; dilluns, 21 de setembre, 2009
Anònim ha dit...: quin record no trontolla?

les olors!
aquests aromes encisadors

... la nostàlgia

tal vegada volguéssim
uns records presents
certs moments perpetus
i la vida aturada d’un instant; dimarts, 29 de setembre, 2009

Publica un comentari a l'entrada

'Perquè us hauria de dir que l'art i la poesia duen en sí llur noblesa, justícia, pietat, calor i eficàcia humanes que valen per sí soles tot el que aquests noms puguin valer en altra qualsevulla esfera. Que la pura música d'un Beethoven, un vers del Dante, pura expressió d'un gest humà, són coses definitives en sí mateixes que contenen tota sabiduria, amor i dretura, sens haver-se de recordar per res de la sabiduria d'un Aristòtil, de l'amor de Sant Francesc, ni de la dretura de Cató; perquè així com l'esplendor de l'expressió d'aquests prové justament de sa puresa científica o moral sense altra preocupació d'eloqüència, així mateix la veritat i la moralitat d'aquells consisteix en sa puresa formal i expressiva. Perquè tot està en tot, amb la condició de que cada cosa estigui bé en sa manera. [...] Pareu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística. Llavors, poetes, se us tornarà expressiva per sí mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar l'aparició d'aquestes paraules, i després en dir-les tal com elles li han esclatat. L'acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en l'obra poètica, però en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desig prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer és dir el que es pensa per voluntat de dir-ho; el segon és dir-ho per una necessitat d'expressió forta, però no prou encara per a determinar per si sola l'expressió mateixa: aquest és el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'avort poètic; el tercer grau, que és el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví balbuceig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que el penetrà i es féu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.
Ja ho veieu quina delícia i quin sagrat turment és el de la poesia: ja ho veieu el que donem quan donem una poesia pura; i també quan engany quan en comptes d'ella donem una buida remor de pruïja rítmica, un avort de l'emoció, o una estèril excitació voluntària amb la sacrílega defensa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veieu si en podem fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frívol joc, i ho és de vida o mort per a l'esperit'.

[Joan Maragall]