Pàgines

dissabte, 19 de desembre de 2009

Els reis No són els pares

Apologia del Nadal i demolició dels detractors de les (santes) festes.


El Nadal ha estat fora durant un any, però diu que tornarà. En sentir-ho, les passions s’exalten i les febres s’enardeixen, i es tergiversa l’ordre causal de les coses. I fum, fum, fum. Tota una efemèride, doncs.

L’endequexili* del Nadal s’atenua quan les passions tenen llicència absoluta. Aleshores, l’ordinarietat dels dies perd la seva vàlua en benefici d’una il·lusió de tendència convexa i, de fet, si el desembre no és un mes còncau és perquè encara ara té tres més una setmanes. El Nadal és innocent i emana innocència. Els llums dels carrers són grotescos, prolixos, barrocs i postissos, i a més contaminen. Però fan festa. Perquè el Nadal no és un invent del Corte Inglès; i perquè cada 25 de desembre, a la matinada, els Reis s'instal·len a casa.

*exili durant onze mesos.

15 comentaris:

Blocaire invisible ha dit...

Hola Elisenda,
El Nadal no és un invent del Corte Inglès però sí que s'han tornat unes festes del tot consumistes...És clar que cadascú fa la seva lectura i els seus deures i aquí està el kit de la qüestió. Cadascú el viu i el veu diferent , el Nadal.
Per cert sóc la teva blogaire invisible. Passajaré uns dies per casa teva. No ens "coneixem".
Fins aviat!

novesflors ha dit...

El teu escrit encomana esperança. Després de tot la cara fosca del Nadal ja la coneixem i la critiquem, però també hi ha l'altra cara, la que tu pintes amb poques i belles paraules.

Manu ha dit...

una nova cosa apresa: endequexili!!


a mi del nadal m'emprenya aquesta obligació d'haver de ser feliç, i ser bona persona...

no hem de ser feliços sempre?? i ajudar els altres sempre??

és una època d'hipocresia fastigosa.


p.d. Els Reis passen el 5 de Gener, el dia 25 es fa cagar al Tió!

Elisenda ha dit...

Blocaire invisible, gràcies per la visita! :). Sigues benvinguda i mou-te com si fossis a casa!

Possiblement perquè som éssers socials i aquesta és una de les vies d’interrelació contemporànies, qui més qui menys tots participem d’aquest Nadal del Corte Inglès que, certament, és rotundament consumista. Però l’opció de participar-hi l’hem presa –o la (re)prenem any rere any- sota una pressió que no és tan forta com tendim a considerar-la, i que acceptem conscients del fet que desentendre’ns d’un ‘acte social’ d’aquestes magnituds suposaria una solució d’alienació poc favorable. I és que aquest no és el problema i, fins aquí, el mal que fem és equiparable a les engrunes. El veritable entrebanc s’origina en el moment en què el Nadal-del-Corte-Inglès cobreix, amb el llençol de la satisfacció fingida, l’essència (en termes de valors) d’aquell primer Nadal. Però no voldria esdevenir ara detractora... :).


Novesflors, moltíssimes gràcies per l’empatia! :). La verda no era tan verda com semblava :).


Manu, abans que res... la paraula “endequexili” me l’he... inventada... (i per això n’he especificat la definició). Tot i que he de confessar que m’estic plantejant de proposar-la al IEC perquè puguis utilitzar-la, ;).

Pel que fa a la teva empipada, l’única obligació que imposa el Nadal és la de donar al Corte Inglès la possibilitat de crear quantitats industrials (i mai millor dit) d’excedents poc meritoris en un espai de temps, aquest cop sí, meritori. Però no gastis energia perquè, a dia d’avui, la transcendència qualitativa de la felicitat que aporta aquest tipus d’obligació et permetria sobreviure tot carregant les conseqüències que el seu incompliment suposaria. Pel que fa a tota la resta, deixa que flueixi perquè (afortunadament) la felicitat humana és quelcom prou complex i sofisticat que no admet ser reduïda a aquestes minúcies. I si és cert que aquesta felicitat depèn d’una conjuminació infinita de circumstàncies (una anàlisi de les quals ens sorprendria a nosaltres mateixos, protagonistes), no trobo cap inconvenient en el fet que el Nadal en sigui un ingredient més.

Finalment, m’agradaria informar-te del fet que els Reis que s’instal·len a casa el dia 25 de desembre són una mica més espirituals i una mica menys de carn i ossos que els Reis que, el dia 5 de gener, entraran per la finestra, :D. (Però un altre dia ja faré una apologia del Tió).

Ramon ha dit...

Uf; Nadal. Un tema complex. Així que intentaré ser breu i alhora explicar-me bé.

Si hem d'encarar les festes pel tema consumista, anem molt malament.
Perquè les festes de Nadal no són (només) els regals, les cues i l'aglutinament en centres i eixos comercials.

Són festes que serveixen d'excusa per ser feliços i fer feliços. Manu, cert és que s'ha de ser i fer feliç durant l'any. Una cosa no hauria de contraposar l'altra.
Però les festes de Nadal han de servir per tornar a ser nens, i viure-les com i per ells.

Perquè una escudella amb carn d'olla no té el mateix gust un 25 de desembre que un 10 de febrer. I aquestes dates serveixen per retrobar-te amb els familiars més llunyans(un altre tema delicat. Una cosa és retrobar-te amb familia ben avinguda, i l'altra és forçar una situació que no val la pena).

Però des de l'any passat he redescobert part de l'essència del Nadal. I és que l'any passat vaig fer de patge reial. I t'asseguro que les emocions que vaig viure i veure, fan que vulgui que "l'endexili" passi ràpid. Un tast: Àvies emocionades, nadons badabadocs, mares saludant-te des de "X"ena fila...

Em sembla que només em queda afegir BON NADAL.

Dua ha dit...

Jo ja ni hi penso ni hi deixo de pensar. Tot just avui he rebut un mail del meu germà, que és al Vietnam des de fa un parell de mesos i avui trepitjava Laos per primera vegada. Deia que és estrany, que allà on és el Nadal no s'olora ni de lluny i que, de tota manera, tot el que pot arribar a inspirar de positiu una festa així es pot respirar allà. I és que ja no són els regals, ni el fred, ni les llums, ni els exàmens, ni les festes induïdes. El Nadal hauria de ser una altra cosa. Les petites coses, petits detalls, pensar en els que t'estimes, trobar a faltar els que no són a prop teu, per exemple. L'essència del Nadal és al cap i a la fi una espècie de visió de les coses de la distància. I això ja és més complicat.

Molt bon text Elisenda.

Semprellum ha dit...

Sembla que tots coincidim força en què la societat consumista sembla voler engolir el veritable esperit del Nadal... i cada any, quan sembla que ja no queda res d'aquell Nadal de Pessebre i nit del Gall, arriba el 24 de desembre i veus en la gent un millor humor, una lluentor diferent a la mirada, una gúspira d'il·lusió potser. El Nadal és necessari perquè és, per la majoria, una mena de treba als maldecaps, a les desavinences... Un període curt en el qual cal esforçar-se a estar en pau i a compartir temps amb la família.
Personalment crec que el Nadal és una manera de viure cada dia:
Nadal és mirar els ulls de la gent, empatitzar amb les situacions dels demés cada dia, somriure tant com puc, acaronar i fer petons als que estimo, reunir la família i amics tantes vegades com m'és possible, és ser feliç amb el que tinc, fer feliços els que m'envolten (o intentar-ho almenys) i sentir-me afortunada de seguir en aquest món un dia més. Bon Nadal a tots!

Elisenda ha dit...

Ramon, “perquè una escudella amb carn d'olla no té el mateix gust un 25 de desembre que un 10 de febrer”. Quanta raó! Perquè per a tots aquells que només tenen un Nadal a l’any, el mes de desembre és el seu Nadal; però alhora perquè també hi ha dates assenyalades per a tots aquells que viuen immersos en un nadal durant tot l’any (...existeix, això?). El Nadal no és una obligació, sinó una excusa, sí. I els uns la necessiten per ser i fer feliços, i els altres l’aprofiten per alimentar aquest modus vivendi que, no ens enganyem, és tant o més difícil de combatre-hi com pot ser fer-ho amb el primer. El nadal de les coses no és incompatible amb el nadal de les persones i (independentment que en sigui, o no, partidària) accepto aquest joc on el segon nadal beu del primer. Tot i que no crec en un possible canvi de papers.

És genial aquesta experiència nadalenca que expliques, els cors d’infant estan fets d’or. I ets afortunat! Molt bon Nadal per a tu també! :)


Dua, moltes gràcies! :)

És cert que, malgrat aquesta “apologia del Nadal”, vivim immersos en una societat en què necessitem crear situacions per arribar a respirar humanitat com a humanitat que som –i, per extensió, com a societat. Però de vegades penso que, en realitat, el que ens forcem a crear és aquesta satisfacció fingida -que sorgeix, precisament, del Nadal del Corte Inglès-, i que aquest Nadal de ‘les petites coses’ és una mica més ‘vertader’ per tal com sorgeix de la nostra naturalesa humana. Com bé dius, suposo que aquesta seria l’essència del Nadal, sí, i estic d’acord que ara ja comencem a endinsar-nos en un tema més complicat. Complicat, potser, per aquesta incapacitat humana de crear (com a antònim de ‘deixar fluir’) satisfacció vertadera –natural, fruit de l’home i feta per a l’home- i, alhora, pel fet de viure en una societat que cada dia deixa un espai més petit per al sorgiment d’aquesta satisfacció natural.

En aquest sentit, sempre he envejat aquestes societats que no tenen un Nadal tal com nosaltres l’entenem, però que, en canvi, sempre fan olor de nadal. És cert que d’una manera o altra hauríem d’aprendre a ser-ne deixebles... Molt bon Nadal :).


Semprellum, la teva filosofia de vida m’ha dibuixat un somriure! :). Gràcies per la grandesa que amara la senzillesa d’aquestes paraules (valgui l’oxímoron)! Aquest petit Nadal alternatiu existeix, sí!

Benvingut/da a la catosfera, i molt bon Nadal!

Elisenda ha dit...

Rectifico: Semprellum, benvinguDA. :)

Lluís ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Lluís ha dit...

Per aquí he llegit consumisme. Jo hi responc que consumeix qui vol.
Les grans marques/grans superfícies s'aprofiten de la tradició de regalar obsequis durant aquestes dates. S'aprofiten que alguns (m'hi incloc) prefereixen consumir i regalar, a pensar i crear els regals. Qui no vol consumir no ho fa, i els que ho fem potser és que ja ens va bé que existeixin uns regals a mida.

Pel que fa a l'esperit nadalenc m'afegeixo al que ja s'ha dit: per mi és una excusa per ser més feliç. I ho soc sovint de feliç.
Aprofitem-nos d'aquesta obligació de ser feliços per no haver de treballar aquest sentiment pel nostre compte. PEr què ser feliç? Perquè m'hi obliguen. ;)

Proposo manipular la realitat i fer-nos un vestit a mida!

P.S.: crec que, sense voler-ho, he fet apologia a la "droperia"... (per cert, us proposo buscar l'origen de la paraula DROPO)

Elisenda ha dit...

Lluís, és ben clar que som lliures de decidir què ens convé i per què apostem en cada moment i circumstància de la nostra modesta existència. Dit això, és també ben clar que és totalment respectable l’opció de creure en el déu consumista del Nadal, per descomptadíssim! Tot i així, ser partidari d’aquest Nadal del Corte Inglès, o recolzar-s’hi, no implica necessàriament negar l’existència d’un altre tipus de Nadal que s’allunya una mica d’aquest ‘anar a remolc’ dels batecs del consumisme. I potser allò que ens remou per dins no és tant el fet de servir-se d’aquests obsequis perquè, al cap i a la fi, aquesta és també una manera totalment lícita –i potser fins i tot necessària- de materialitzar l’essència del Nadal; sinó, més aviat, el fet de concentrar el Nadal a les portes del Corte Inglès. Sense ganes de repetir-me, el Nadal de les coses no és incompatible amb el Nadal de les persones, però és imprescindible ser conscients que l’acceptació de cadascun d’ell és el fruit d’una decisió diferent i independent de l’altra.

Per altra banda, estic d’acord en el fet que el Nadal constitueix una excusa per ser feliç, però no per això és una obligació. Des del meu humil punt de vista, d’obligacions durant el Nadal n’hi ha ben poques… el que tenim és, més aviat, rols i tendències socials en els quals acceptem –i ben lícit que és!- participar. I la ‘felicitat nadalenca’, lluny de ser classificada dins d’aquest grup d’obligacions, potser seria el que anteriorment hem anomenat una satisfacció vertadera que sorgeix de l’essència humana. I tot allò que és natural no és provocable i, per tant, no pot exigir-se com a obligació. Per què ser feliç? Perquè ho he escollit com a un dels horitzons de la meva existència. És l’eudaimonia aristotèlica per la qual sembla que no passi el temps.

I jo proposo deixar-nos impregnar per la realitat i, d’acord, fer-nos un vestit a mida. Però si tot plegat es redueix a una ‘apologia del dropo’, rai…! ;)

Bon Nadal! :)
p.s: ‘dropo’ significa, en llatí (hydropicu, -a), ‘malalt d’hidropesia’. En grec, estava formada pels segments ‘aigua’ (hydor) i ‘aspecte’ (ops); o sigui que etimològicament té el significat d’ ‘aspecte d’aigua’, per la manca de moviment.

Lluís ha dit...

Bona cita etimològica.
Et voldria preguntar què vol dir "l’eudaimonia aristotèlica"... I fer-te la reflexió de que si et dirigeixes al públic en general, quan més vulgar (fins a un cert límit, ja ens entenem) siguis amb el teu vocabulari a més gent arribaràs ;)

Referent al consumisme insisteixo en el que ja he dit: quanta més oferta, més hi haurà per escollir els nostres regals!
Jo, sense anar més lluny, vaig passar-me prop de dos hores per escollir 2 llibres. I gràcies al consumisme vaig gastar-me 70 euros amb 4 llibres i un disc (el primer d'un grup del país). No és bo aquest consumisme pels escriptors i pels músics?

Bon nadal a tothom!

eloi ha dit...

Bon Nadal Elisenda!

Elisenda ha dit...

Lluís, el que dius és cert i ningú no et contradiu… Per Nadal hi ha consum (i el consum no sempre ha de ser condemnat), i com més oferta hi hagi, més llibertat i més qualitat en aquest consum. El que aquí comentem no és el consum, sinó el consumisme. I els artistes viuen tant de l’un com de l’altre… és clar; però poso en dubte fins quin punt un artista pot/VOL acceptar d’alimentar-se d’aquest consumisme (i amb això no estic fent una crida als morts de gana, per descomptat!)… Però considero que la grandesa de l’artista és ser consumit amb criteri i qualitat, cosa que no és possible dins del cercle del consumisme.

L’eudaimonia aristotèlica és una plenitud ‘espiritual’ a la qual aspira l’home; és una mena de finalitat intel·lectual que es concreta a través de diferents mitjans i realitats per a cada persona. Aquest és un concepte filosòfic i no té un altre nom, és així com va batejar-lo Aristòtil i com ha sobreviscut al llarg de la cultura occidental. Si m’ho permetés blogspot, inclouria un enllaç que conduís cap a una definició estricta del concepte… El que considero que no puc fer, però, és definir tots i cadascun dels conceptes que em vénen al cap. Per dos motius: (a) perquè no voldria caure en l’error de tractar el lector com algú a qui he de conduir de la mà per una possible susceptibilitat de perdre’s... L’autora sóc jo, però el text és del lector. I (b, i menys important) perquè els meus comentaris ja tendeixen a ser prou llargs… cosa que pot no jugar a favor meu i que, per tant, la no-definició de conceptes també contribueix a acotar i a “no cansar el personal”. Considero que el lector que estigui interessat a saber alguna cosa se sentirà totalment lliure de preguntar (i jo estaré encantada de respondre!) o, si prefereix no fer-ho, fins i tot d’informar-se(què no es troba actualment a la xarxa amb un sol clic?). Jo tampoc coneixia els conceptes fins el dia que vaig conèixer-los; sona fàcil, però no ho trobo pas absurd.

Per altra banda, considero que les llibertats de navegació i d’interpretació d’un text són, no només dos drets i requisits imprescindibles per al lector, sinó també dos indicis de confiança i respecte i, gens paradoxalment, també de proximitat. En definitiva, indicis d’intercanvi entre iguals. Aquesta és la meva explicació, però moltes gràcies per la reflexió. M’agrada llegir qualsevol tipus de crítica (que, sí és constructiva, millor!). Espero que m’hagis entès i, per descomptat, els principis que exposo en aquesta explicació no treuen que pugui tenir-ho en compte de cara a un futur (pròxim, pròxim!). :)