L'Edèn

Crec que em diràs que embull l'ombra de les paraules

per fer llums que de vegades són negres.

Biel Mesquida (1995)



Guarda’m al teu calaix d’artista i esbossa els dotze Olimps de la teva Tràcia. Profana el Verb prohibit, -el geni alat-, el dir abusiu d’estridència exacta. Sostinguda l’arbitrarietat, les interrogacions són infinites per l’idil·li que en deriva i l’orgull que les empara, i l’imminent -pel que té d’imminent- s’erigeix concret en l’artifici d’immensitat que el buit reclama. Qui té les respostes i on les amaga. Guarda’m al teu calaix d’artista i esborra la petja del crim perquè cap preludi no s’adiu al vel d’enginy que l’emmascara. De saber què té de trencador la c trencada. I de cagar dubtes i saber-se més encara.

D’Hefest (II)

Llegiu D’Hefest (I).

Donar, sovint, és també desposseir-se en el sentit
més radical de la paraula. Cap bé no és nostre si la seva
possessió es manté solitària. La voluntat de posseir,
de sentir-se i dir-se possessor en lloc d’oblidar-se
d’ésser-ho, mata la possessió.

Mounier (1965)

Allò que és primordial poques vegades és tangible. La comunicació, la paraula, és l’eina per excel·lència per a l’enteniment i la convivència estrictes; i el diàleg constitueix, tot sovint, la primera materialització de l’entrega. En efecte, el saber ens fa lliures, i és el nodriment moral el qui ens proporcionarà les facultats per construir una escala de valors que ens sigui pròpia. Per tant, donar-se, de fet o de paraula, no ens resulta estrany perquè la cohesió de les relacions interpersonals parteixen de la coherència de cadascuna de les unitats, i perquè, tan bon punt la unitat no és mai un de sol, l’individu no queda realitzat fins que no interactua com un més en el seu entorn més immediat. També aquest tipus de compromís prové de la llibertat i condueix cap a la llibertat, i garanteix la satisfacció de les necessitats fora dels límits d’un mateix i, per tant, dins del marge de l’alter.

De fet, això és el que a mitjans segle XX començava a propugnar el personalisme de Mounier. Actualitzat com a moviment reaccionari, el corrent personalista francès va prendre sentit durant la crisi política i econòmica posterior al crack del ’29, en el si del qual una deguda reordendació de circumstàncies posà de manifest els trets essencials d’una crisi que no podia sinó fonamentar-se en un tergiversament dels valors. A la dècada dels 30, el déu dels pares de l’anomenada Gran Depressió eren la rapidesa i la facilitat; a les acaballes d’un 2010 immers en la immediatesa i el concepte d’utilitat, sembla que la de Mounier no és pas una filosofia gaire caducada, i que continua conduint-nos a reaccionar contra un capitalisme mancat de valors.

Però el personalisme de Mounier no fou tant una crítica al sistema econòmic, com una alternativa resoluta; i aquesta és la seva grandesa. 'Donar, sovint, és compartir, irradiar i fer més plena la pròpia possessió per la comunicació. Donar, sovint, és també desposseir-se en el sentit més radical de la paraula. Cap bé no és nostre si la seva possessió es manté solitària. La voluntat de posseir, de sentir-se i dir-se possessor en lloc d’oblidar-se d’ésser-ho, mata la possessió' (Mounier, 1965). És així com apostem per un principi de realització en l’alter, ja que cap procés d’alteritat no pot concloure’s sense que la fragmentació en l’altre i per a l’altre garanteixi la unitat, la consciència i la conseqüencia.

Desposseir-se, doncs, no presuposa la privació o el sacrifici, sinó que constitueix substancialment un acte conscient i voluntari de comunió amb l’entorn. Un dels tòpics més concorreguts a l’entorn de la infància en risc d’exclusió social és el de l’escassetat, la necessitat o, fins i tot, la mancança. Però al Raval eradicarem la pobresa i potser encara tindrem les mans buides. Les mans dels nens que creixen al Raval són palpables de la mateixa manera que ho són les teves, les nostres, però les capacitats reproductives i/o generatives d’allò que hi amaguen dins són, tot sovint, tan sols intuïbles. De vegades, olorem el buit perquè no som conscients de la immensitat que ell mateix porta dintre. Però el buit no és un decandiment, sinó una conseqüència precipitada del desig, potser fins i tot de l’enyorança d’allò a què encara no hem accedit, però que intuïm per la nostra condició d’ens social i sociable. La gratuïtat de la cooperació amb l’alter és també una manera de ser conseqüents perquè, en paraules de Mounier (1965), 'no posseïm sinó allò que donem o allò a què ens donem'.

Article publicat a Proeurope (novembre 2010).

D'Hefest (I)

"Joel, enfadado y rojo como siempre, se planta ante su cometa hecha en
el Centre de la Platja con material de ‘basura’,  como le dice él. Hace un
sol de justicia pero él se tira en la arena y llora, y dice que su cometa
no vuela. Yo la probé y sí que volaba. - Mira Joel, sí que vuela, mira! -.
Y llorando... -No vuela. Conmigo no vuela. Porque yo lo hago mal.
Conmigo vuela mal. No la quiero. Todo lo hago mal, y se rompe.- Y le
regala la cometa a Almil para su hermanita. Yo le digo a Joel que hay
que tener fe, que eso no vale. Y me doy cuenta de que le he dicho 'fe’...
y me intento hacer comprensible y le pregunto, ¿tú sabes qué es la fe,
 Joel? Y dice que sí, rojo, llorando, a punto de explotar como siempre... -
Es la confiansa.-  Y aunque no quiso su cometa, tuvo que aguantar el enfado
todo el trayecto del bus, porque un monitor nunca se da por vencido. Ni un niño.
Y menos Joel".

Anònim

Se m’estampa el jo en una de les imatges contradictòries que em dicta la consciència, enmig de la immensa riuada pluriètnica que conformen actualment les Rambles de Barcelona. Baixant en direcció cap al port, a mà esquerra, les cantonades s’erigeixen confuses pel que tenen de torbament implícit i els carrers conformen el més difús complex comercial que, com a concepte, la ciutat cosmopolita jutja indispensable. Indefectiblement, la maquinària interna d’una tal destinació turística se sotmet, a la llarga, a la pressió i l’opressió com a preus a pagar per la decència. A mà dreta, però, no pas més de deu metres enllà, les olors de la ciutat es transformen fins el punt en què sembla que ja res no vagi amb nosaltres. La dinàmica interna ja no sent l’ofec dels excessos i l’acceleració ja no consumeix teulades i finestres, però és també aquí on el preu de la decència esdevé costós de saldar. Enmig de la policromia de la ciutat cosmopolita, sembla que l’entrada a determinades realitats se’ns faci llunyana pel que suposa de trascendència dels límits socials i d’un mateix.

El barri del Raval es concebé com una annexió física a la ciutat de Barcelona i ha estat tradicionalment connotat amb l’etiqueta de barri obrer. Però de barris obrers, a Barcelona, n’hi ha hagut i n’hi ha d’altres. Què té, doncs, que el faci diferent? Actualment, se situa al bell mig del centre històric, cultural i turístic d’una de les més grans capitals europees, però continua rebent la consideració social d’annex i, en segons quines cirscumstàncies, fins i tot de marginal. Paral·lelament, però, la convicció segons la qual el Raval pot arribar a ser a dia d’avui fins i tot objecte d’inspecció turística comença a tenir probabilitats d’acte -de realitat- perquè hem començat a descobrir-ne les històries que amaga la seva gent. Som, doncs, un cop més, davant l’eterna dicotomia de l’aparença i el fons, la dualitat de la imatge com a sustentació física que trasllueix -o no- el que té de valuosa interiorment.

En termes d’heterogenitat, la mescla social, ètnica i cultural del Raval destaca per la seva profunda autenticitat. Però és precisament per això, i per la societat –denominació prestablerta per professionals- en crisi en què se situa, que no deixa d’estar exempta de risc en aquests mateixos àmbits social i cultural. Davant d’aquestes realitats, doncs, quins són els criteris que determinen allò que és fonamental? Què són les necessitats bàsiques? No són també primàries les necessitats de dignitat, afecte, salut o educació? No són drets, a l’altura de l’habitatge o el vestit, altres categories com la comunicació o el diàleg? El que actualment hi ha a la base de tot conflicte humà o material al Raval podria fonamentar-se en una qüestió d’oportunitats. Les possibilitats d’accés i d’integració social que poden oferir-se als nens del Raval van més enllà d’una formació intel·lectual i/o professionalitzadora i es concreten –si se’m permet el terme- en una inversió en cultura i en autoreconeixement socioindividual (això és, de l’individu en la societat).

'L’essencial és invisible als ulls', escrivia Saint-Exupéry per a aquell petit príncep que intentava fer-se comprensibles l’entorn i l’existència. La vàlua que progressivament han anat adquirint l’entorn material i el mateix sistema de concebre l’intercanvi ha propiciat una crisi de la humanitat, enmig de la qual no hi ha eines per sustentar la consciència materialista. Segons la bibliografía més recent, la nostra és la crisi que concerneix l’economia i el capital compartit, segons la nostra experiència més immediata, aquesta podria ser la crisi -i no pas l’auge- del materialisme, dels valors plurals no compartits. El projecte socialitzador al Raval és, abans que res, una tasca d’educació en valors que, construïda en el respecte i la tolerància, allibera les tendències prejudicials. És un ens combatiu contra la febre de tendències classificatòries que ens envaeix, això sí, subtilment.

Llegiu-ne la segona part,  D'Hefest (II).

Article publicat a Proeurope (novembre 2010).

Apologia del silenci

M’he de posar a escriure

perquè m’estic escrivint a sobre.

Jaume Cabré, L’Avenç 358

Diré que la set se’m beu descalça, que la lira invoca -creu- allà on el vers es pensa i se suscita inabastable. Que el dir sofista abstreu, que l’instint purista m’erosiona, que m’embrolla el dir incident, que tanta tranquil·litat m’angoixa. Diré amb el son tossut que m’estalonen les paraules, que al poeta mesurat li escau nua la corbata; llegiré tots els orgulls en clau de subtilesa sacra. Que les hores de fulletó són octubre a petita escala, simfonia d’imminència al pentagrama, pura Febus esbossada.

Fotografia: John Baldessari, I will not make any more boring art

Tableaux (parisiens)

Doppelgänger.
    

Reclamaré l’infern per a l’home-déu més enllà de la quarta pàgina i capturaré l’udol en la deïtat llibresca de la instantània. A la plaça dels artistes, em sotmetré al vertigen dels suburbis de les paraules. Tots els jardins de (totes) les delícies s’encavalquen i es versen per estripar-ne l’assaig i aplaudir-ne l’oracle-i la veu, de tan exacta, que es beu la dansa dels immòbils i l’acata. L’acata al purgatori irònic i grotesc de la ciutat mare, a les cavernes de plata, als interlunis efervescents de volta i mitja i d’encara gràcies. En l’estol de negacions etèries i complicitats anàlogues. A la manera de Baudelaire, nines que lloguen felicitats adormides de sotamàniga, poetes d’harmòniques roents i d’embocadura agredolça cada set octaves, la plaça de ganyota concurrent i fesomia inefable. Desplaçaré el centre de la meva òrbita natal als Paradisos artificials de gel i de marbre-i després portaré el gest intoxicat d’humor, i la mateixa harmònica dels poetes de l’oracle. Colliré totes les flors del mal de la París estipulada. I doppelgänger.

Elogi dels sentits

Negre.

Diuen que L.F. tenia un negre literari, sageta de foc, el negre més negre d’entre els negres. Una ombra, mitja ànima, un fantasma. Que moria cada dia una mica més si es delia una mica massa, s’obsedia una mica menys, escrivia una mica d’esma. Però el sexe del poema es diu i no s’acaba. Com quan descobríem què eren els cossos nus sense saber què era la nuesa, sucre i eternitat, cançó d’Èdip sans complexes. O com els divendres que són dimecres i els dimecres que són divendres. O viceversa. L’evidència també és negra. Que la set se’m sosté carnosa en el ple més recaragolant d’aquest idil·li de la innocència. I que els mots se’m moren a dins i jo visc en les coses*. I en els cossos negres de pupil·les negres amb mirades negres.

post scriptum: Èdip també era negre.

La rue bouleversée

 
La meva vida és el poema que m’hauria agradat escriure.

Henry David Thoreau

Amb un whisky i una ploma, posarà fins i tot en dubte l’impost sobre el valor afegit de la distància. Paris c’est moi, c’est moi, i vol parlar i la veu li calla. M’estremeix la veu convulsa i aplaudeixo el parlar estrident de boca en boca, poupée, que vers i cos són un de sol en aquell El Caire. Des del poema em penso i en el poema em dic, garçon, quan la quinta dimensió de la musa s’instaura. Que jo sóc en les paraules i en les paraules em desfaig.

Bon sant Jordi!

L'art experimental

Edito: hi ha vespres barcelonins que estan desvetllant la nuesa de l’entusiasme vitalista. Què se n’ha fet de la cadència dels manifestos de l’antiart? Davant la retòrica de Manifest Groc només vaig saber dir que sí. Que sí. Serà a l’Espai Brossa fins el 25 d’abril; n’hi ha poques de tan imprescindibles.

El poeta (en el sentit més gros de la paraula),
concebeixi la vida com la concebeixi,

sempre resulta que albira un tros del misteri

immens, del qual la més lleugera revelació

té la virtut de fer tremolar an els homes

de cap a peus sense saber gaire per què.

Joan Maragall, Nietzsche.

Article publicat a L’Avenç, el 15-VII-1893

En el si de l’art d’avantguarda, el sentit més gros de la paraula poeta inclou els conceptes de legitimitat i validesa de les produccions d’un segle que, en si mateix i com a segle, cada dia és dóna més a l'abstracció. La nova avantguarda que ens inspira és deutora alhora dels estímuls de la Història i dels instints en l’art experimental i, ara per ara, l’única condició sine qua non del progrés de la cultura artística la constitueixen la integritat moral i la sinceritat en el trasllat i la plasmació dels conceptes.

En efecte, en el seu moment, el pop art va ser dadà i revolució d’idees i també així va apostar per la contemporaneïtat, va transgredir la realitat més propera i es va immergir en aquesta concepció de l’art de les idees i de la veritat. Durant la primera meitat del segle XX, l’Art Trobat (el ready-made) de Marcel Duchamp va explorar els camins de la quotidianitat més mundana, i també així va ser avantguarda i va fer art. Duchamp no ho volia, però va acabar sent dadaista. Però el que sobretot va ser és aquell algú que es va atrevir a despullar-se davant l’espectador, aquell algú que va posar en l’art tota la seva existència, tot l’art en la seva existència, i la confiança en el seu consumidor. Duchamp va posar a prova els límits de l’expressió artística incessantment i també així li va ser impossible de no entendre-la, també així li va ser impossible de defugir-se a si mateix. Tot aquest art (experimental d’aleshores) era també una manera d’esbatanar-se, era una filosofia de vida i era un estàndard pel qual morir. Perquè viure amb un ideal artístic no és una moda; és això, una manera de viure.

No estem de tornada. El significat de l’art l’estableix la cultura i la cultura la defineix la societat, però quan ens permetem determinades llicències –com la d’establir què és i què no és art a partir d’allò que estem, o no, disposats a entendre-, perdem la capacitat de reconèixer qualsevol pessigolleig a la boca de l’estómac. És aleshores que ja no hi ha res en l’art amb què la veu ens tremoli, amb què ens suïn les mans o amb què se’ns assequin els llavis; no sabem incomodar-nos perquè ja no hi ha res en l’art que ens incomodi. Ho hem apaivagat tot, hem matat el cuc que mantenia desperta la gana i, per curar-nos amb salut, hem cobert els racons amb matarates. Pensem amb ferma convicció sóc home de naturalesa i estaquirot de creació humana, però la veu és prou dèbil perquè ni tan sols pugui sentir-nos la pròpia consciència. Sembla que ens obstinem a cultivar tabús i que, a la llarga, acabem confonent-los amb les lleis de la civilització, amb l’acatament -interpel·lable!- d’una hipotètica educació que refrena, d’una civilitat mal concebuda que, per més inri, no sap esplaiar-se. Els límits de l’autonomia artística passen pel respecte, però quan la percepció pren vida pròpia no se sap estar d’esbravar-se. En aquest sentit, no tota l’educació en l’art és artística perquè no tot li és connatural.

Al seu article de juliol de 1893, Maragall diu del pensament de Nietzsche que ‘això és un torrent de poesia’. Stricto sensu, si em diuen que els bojos mouen el món jo dic sí, els bojos. Entenem-nos. Potser Nietzsche era boig, però en una cosa tenia raó quan advertia que (aplicant-ho a l’art, afegeixo jo) ‘això que els instints han de combatre’s i domar-se és una deplorable fórmula de decadència'. La solució que ell mateix proposava –una solució fonamentada en la voluntat de poder i en l’afirmació de la vida basada en els instints més purament primaris– ni em convenç, ni em descriu, ni em designa. Però tenia raó quan deia allò de la decadència. La seva fal·lera creativa –fos en l’àmbit que fos- necessitava xocar amb la realitat i, efectivament, així ho feia; per més que se centrés en una inversió de valors que, al capdavall, em resulta contradictòria. No és aquesta la qüestió, de fet. No puc combregar amb l’heroi moral de Nietzsche –amb el seu superhome-, però Maragall no es posava pas de peus a la galleda quan afirmava que tot allò era poesia i que el pensament de Nietzsche havia quedat suspès en l’atmosfera intel·lectual. El Nietzsche escriptor s’ajustava al paradigma de l’Artista perquè feia patents la sinceritat, el xoc volgut amb la realitat i el defugiment de tota cohibició, i perquè així ho actualitzava l’ideal pel qual vivia. Entre d’altres coses, com a creador també era boig perquè es calçava les sabates de veure-hi clar i, a la seva manera, sabia reaccionar davant del món.

L’espectador no tremola si el poeta –l’artista- no ha tremolat abans. Però ara sembla que, en determinades circumstàncies, això ens faci vergonya. Mostrar-nos en l’art com a producte purament humà ens ruboritza perquè, en determinats àmbits puristes, l’expressió artística políticament correcta mai no es desborda. Perquè ara l’home que vol ser home no tremola, no crida, no dubta, no es desploma. Triomfa abans de permetre’s el privilegi de perdre, sàviament, els estreps. Perquè ara l’home que és home és alhora cec i cívic com no ho havia estat mai. Potser és que de vegades necessitem sentir-nos infal·libles, però no vulguem ser més home que l'Home perquè fins i tot la simplicitat de la natura és bilateral.

És també d’això que volen parlar en David Bestué i en Marc Vives quan a El mal d’escriptura. Un projecte sobre text i imaginació especulativa (al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA), escriuen: "Físicamente me percibo como un no ser, sin límites definidos, vaporoso. Me sucede también en un plano mental, aquello que soy y no soy se mezcla en un amalgama de ideas sin lograr discernir qué partes de ese todo me pertenecen y cuáles no". L’art experimental ens demana a crits la desmitificació de l’entorn més immediat i l’acceptació de la realitat en el seu estat més verge, però tot això només serà possible tan bon punt la sinceritat basteixi els únics límits que podrien ser lícits en l’expressió artística –els límits que, arran d’aquesta mateixa sinceritat, estableixen què ens pertany i què no ens pertany-, els quals ens permetran de reconèixer aquell pessigolleig a la boca de l’estómac. I per a això cal reclamar l'artista que s'exposa en estat emotivament natural.

Tota obra d’art crea una reacció en l’espectador perquè una determinada realitat, concreta o abstracta, existent o figurada, ha creat prèviament una reacció –d’un grau més o menys plasmable- en l’artista. L’emoció és intrínseca a l’espècie humana i sorgeix d’aquesta col·lisió amb una realitat -contemporània- que, tant si es reflecteix real o fictícia, al final sempre resulta versemblant, precisament perquè és en l’art i ens és pròpia. En termes d’estímuls i impulsos sensorials, l'expressió artística s’alimenta d’una mena d’irracionalitat que l’allunya de qualsevol matemàtica, i sense això no hi hauria capacitat de fer art, i tampoc de consumir-lo.