Pàgines

divendres, 25 de juny del 2010

Tableaux (parisiens)

Doppelgänger.
    
Reclamaré l’infern per a l’home-déu més enllà de la quarta pàgina i capturaré l’udol en la deïtat llibresca de la instantània. A la plaça dels artistes, em sotmetré al vertigen dels suburbis de les paraules. Tots els jardins de (totes) les delícies s’encavalquen i es versen per estripar-ne l’assaig i aplaudir-ne l’oracle-i la veu, de tan exacta, que es beu la dansa dels immòbils i l’acata. L’acata al purgatori irònic i grotesc de la ciutat mare, a les cavernes de plata, als interlunis efervescents de volta i mitja i d’encara gràcies. En l’estol de negacions etèries i complicitats anàlogues. A la manera de Baudelaire, nines que lloguen felicitats adormides de sotamàniga, poetes d’harmòniques roents i d’embocadura agredolça cada set octaves, la plaça de ganyota concurrent i fesomia inefable. Desplaçaré el centre de la meva òrbita natal als Paradisos artificials de gel i de marbre-i després portaré el gest intoxicat d’humor, i la mateixa harmònica dels poetes de l’oracle. Colliré totes les flors del mal de la París estipulada. I doppelgänger.

diumenge, 6 de juny del 2010

Elogi dels sentits

Diuen que L.F. tenia un negre literari, sageta de foc, el negre més negre d’entre els negres. Una ombra, mitja ànima, un fantasma. Que moria cada dia una mica més si es delia una mica massa, s’obsedia una mica menys, escrivia una mica d’esma. Però el sexe del poema es diu i no s’acaba. Com quan descobríem què eren els cossos nus sense saber què era la nuesa, sucre i eternitat, cançó d’Èdip sans complexes. O com els divendres que són dimecres i els dimecres que són divendres. O viceversa. L’evidència també és negra. Que la set se’m sosté carnosa en el ple més recaragolant d’aquest idil·li de la innocència. I que els mots se’m moren a dins i jo visc en les coses*. I en els cossos negres de pupil·les negres amb mirades negres.

post scriptum: Èdip també era negre.