Crònica de l’eternitat efímera

res no dura per sempre tot i que en el fons sempre he cregut (en els reis) que sí i el pretèrit indefinit porta implícit que als X(x2) anys encara em casi amb aquest principi de reinvenció constant amb arguments d’estar per casa però sense tenir casa el 2009 fa massa temps que va començar amb llibretes de tapa tova i això que els nombres senars m’agraden és un ofici de risc escriure contes de fantasmes i també dir sí aquest és EL llibre 2009 és un plural sense desinència que ha trencat moltes masses? normes perquè al juliol va(ig) llogar un fragment de món de temps d’espai de mi mateix per recordar-te en versió metàfora a Barcelona els racons són menys efímers més Raval(s) i tan oblics com l’oratge que ens posem per jersei o per corbata perquè encara està tot per dir però l’any diu que encantat que ha gaudit de la vetllada però que ja marxa i al gener no deixaré de fumar(?) ni passaré a les llibretes de tapa dura i encara menys deixaré de trencar normes casolanes. Al 2010 escriuré comes.

La revolució dels sons

[A propòsit de Tocatina (2009), música a l'escenari de J. Brossa i J.M. Mestres Quadreny, portada a l’escena catalana per Lluís Solà. Al Brossa Espai Escènic].

Frenètic. Evitem d’invertir l’ordre natural dels factors i s’altera el valor real del producte. Com més predictible, més fortuït n’és l’efecte i, a la llarga, ens recreem en allò suscitat per tal com era eludible. És frenètic el compàs de la corda brossiana. Si el quartet* imposa la llei del més feble, s’encavalquen els sons com posseïts d’una febre i la ferocitat se n’apodera.

Després de posar-nos un barret, sempre ens plouen els braços. El diàleg constant en la música aleatòria del binomi Brossa-Mestres alerta els sentits i els posa en consonància. L’estranger, l’estrany, sempre té l’última paraula i, davant del no-perill, l’expectació silenciosa també trenca les absències insonores. El silenci és la cadència suspensiva que sempre improvisa, però alea iacta non est, i l’eurítmia del silenci altera el soroll però equilibra les forces.

*El Brossa quartet de corda interpreta Tocatina a l’Espai Brossa.

Els reis No són els pares

Apologia del Nadal i demolició dels detractors de les (santes) festes.


El Nadal ha estat fora durant un any, però diu que tornarà. En sentir-ho, les passions s’exalten i les febres s’enardeixen, i es tergiversa l’ordre causal de les coses. I fum, fum, fum. Tota una efemèride, doncs.

L’endequexili* del Nadal s’atenua quan les passions tenen llicència absoluta. Aleshores, l’ordinarietat dels dies perd la seva vàlua en benefici d’una il·lusió de tendència convexa i, de fet, si el desembre no és un mes còncau és perquè encara ara té tres més una setmanes. El Nadal és innocent i emana innocència. Els llums dels carrers són grotescos, prolixos, barrocs i postissos, i a més contaminen. Però fan festa. Perquè el Nadal no és un invent del Corte Inglès; i perquè cada 25 de desembre, a la matinada, els Reis s'instal·len a casa.

*exili durant onze mesos.

Ingravidesa

S’aferra al punt de conjuntura incerta.
Xiuxiueja
vers a vers; i cada mot és un prodigi
i cada so,
un sospir d’ingravidesa.

Imatge: Alfa, J. Brossa.

Arquitectura

Naïf. Es lliura a l’automatisme histèric per alliberar els fantasmes del seu món prohibit. Abstracció surrealista i cromatisme compulsiu.

Ecce homo

Odi et amo. Quare id faciam,
fortasse requiris. Nescio.*
Gai Valeri Catul

De vegades, predicar amb l’exemple suposa cavar-li una fossa a l'intel·lecte i alhora violar l’espai vital del fer, tot i que els pols oposats tendeixen a la reciprocitat i s’emmirallen. L’odi i l’amo s’estalonen i es desconcerten perquè les individualitats són sempre de mal perdre. I perquè tenir una filosofia de vida no és el mateix que prendre’s la vida amb filosofia. Ecce homo.

*Odio i estimo. Per què ho faig, això, segurament et preguntaràs. No ho sé.

Categoritzacions temporals

Els fragments de temps són personals però transferibles, i per als relativismes cronològics tots els moments són bons. L’etimologia de les percepcions estacionals és subjectiva. La casuística de les hores és cadascun dels seus segons. I etcètera en el temps.

Sèrbia

Lligaria el seny a les cadenes d’un paradís poc estàndard. De Belgrad ençà, el gest es delata i s’emmiralla en la ciutat d’harmonies atemporals i compassades. Avui les úniques fronteres reals són imaginàries. Quilòmetres enllà, intento copsar-ne el record en un núvol d’instants i filagarses cromàtiques.

Fotografia: Belgrad (novembre de 2009)

Ficció, utilitat i inspiració artístiques

Tots sabem que l’art no és veritat.
L’art és una mentida
que ens fa adonar de la veritat.
Pablo Picasso

En l’era de la tecnologia i la informació on tot és cada cop més previsible, l’opció de desafiar la quotidianitat resulta més senzilla com més ens allunyem de la complexitat. Una de les concrecions d’aquesta teoria -que no deixa de ser vastament genèrica- s’origina tan bon punt la utilitat de la realitat corpòria més primària [dels objectes] comença a tenir efectes emotius. És en aquestes circumstàncies que a la dualitat de l’home –al real i al passional, en paraules de J. Carner- li costa trobar una harmonia, i que acció i pensament es complauen en la instauració d’un vincle contradictori i desconcertant. Per altra banda, sembla que últimament la utilitat d’aquests objectes sigui, per definició, materialista i interessada; i sembla també que acceptar la paraula útil a manera d’inferència no només afecti el context funcional en què l’adjectiu pren sentit, sinó que també enfosqueixi la imatge de qui idea una conclusió tan bàsica com imprescindible pel seu caràcter instrumental. I en efecte, la paradoxa rau en el fet que la connotació significativa de la utilitat deixa d’estar sotmesa a la subjectivitat –això és, al passional-, per ser ara controlada per un pretès pensament global, extern i sovint excessivament paradigmàtic de què disposa tot grup social. És una connotació regida per la societat i, per tant, externa a l’ésser individual, la qual esdevé denotativa per efecte d’aquesta alienació.

Però a les antípodes de les concepcions vitalicoespirituals que puguin imperar en aquest nostre segle XXI, sembla que tot ens sigui favorable per poder relativitzar el valor real de la corporeïtat -sempre en funció de la ment perceptora- i, anant una mica més enllà, per defensar la utilitat artística que pot emmenar fins i tot l’objecte més banal i rudimentari. Perquè la fórmula segons la qual tot allò que envolta l’individu és Y i és rutinari queda estroncada quan, sense cap mena d’indici previ que l’anunciï, apareix Z. I aleshores, en tant que només existeix Z, l’entorn és buit i alhora extraordinari. I Z esdevé motiu d’expressió artística.

Un matí imaginava que un home amb corbata era tan sols un punt més d’una gran avinguda plena d’anonimats que avançaven en direccions oposades, i els edificis eren alts i amb parets grises, i les persianes semblava que tinguessin alguna cosa per amagar; i imaginava que, de sobte, enmig d’aquell garbuix de ‘coses’ estrafetes, apareixia una porta petita, vella i mig oberta. Era una porta feta a la mida dels pensaments de l’home de la corbata i per la qual, curiosament, tot just hi passava ell. No cal dir que aquesta porta va ser una inclusió fictícia i que, si vaig creure-ho així, és perquè les convencions i el nostre desenvolupat sentit de l’equilibri racional no ens permeten acceptar fenòmens aparentment il·lusoris o entitats aparentment prodigioses que trenquin la sistematització social. Però potser també per això és en aquest més enllà, en aquesta terra de la imaginació, on neix la raó pura de l’artista.

Escrivia Montserrat Roig (1991), en unes notes sobre el seu univers literari: - Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida. Li va demanar Johnny Guitar a Joan Crawford. I ella li va contestar que l’estimava encara que fos mentida. Però, mentre mentia, li deia la veritat. La mentida, és a dir la literatura, és una droga. I, si ens en falta, anem una mica penjats. És aquesta mentida, doncs, el tipus de ficció que crea l’artista, és la que li permet evocar espais remots i traslladar-se en el temps i fingir objectes (in)existents. És aquesta mentida delatadora que, de tant punyent com és, esdevé veritat fins i tot davant els ulls d’altri. Una ficció que és una droga i que neix de la corporeïtat més accessible. Perquè no és que en la ment de l’artista tot sigui possible, sinó que senzillament tot existeix.

Un matí, en un punt insubstancial d’una gran avinguda, hi havia un home amb corbata que avançava en direcció contrària a la multitud, i enmig d’un garbuix de ‘coses’ estrafetes un altre algú buscava la inspiració. I, en trobar-la, la va identificar amb Z; i Z va captivar l’home de la corbata, el va impregnar, li seduí el jo i li fascinà el pensament fins que la raó va cedir... i fou útil als seus sentits. I aleshores va dir en veu alta que “voldria ser com ell”. I tothom el mirà perquè, paradoxalment i enmig de pautes i racionalitats, el fet de reconèixer-se en un patró resultava discutible, i la delectança en l’evasió de la realitat perdia tota utilitat. Però, admirant-la i encisant-se de l’avantguardisme que pot suposar l’aparent monotonia, l’home va decidir desfer-se de tot paradigma i vetllar la quotidianitat. I també allò va ser el principi de l’art.

Fotografies: teulades de Porto (2009)

Brainstorming

Coses difícils. Dempeus. Escull. Hi ets? Sense –ismes. Per sempre. Respon. Toca de peus a terra. El cel. Perquè ho dic jo. A l’hora. Alhora. Dilluns. D’acord. Sense mi. Depèn. Mai més. Puja les escales. Adéu.

De tots els colors. L’infinit. Mantén-ho. Però. Punt.

Novembre

Bocins d’absolut; flors de novembre.

La metamorfosi artística

[A propòsit de La forma de les coses (2001), una peça de Neil Labute portada a l’escena catalana (2008) per Julio Manrique. Teatre Capitol].

A les fronteres de la metàfora, la versemblança del llenguatge hiperbòlic no sempre és clara, i la qüestió és encara més perplexa en la mesura que no totes les preguntes tenen una resposta, i que tampoc a totes les respostes els pertany una pregunta. Aquestes darreres són reaccions ja existents, per més que encara òrfenes; i la satisfacció fora mesura que experimentem en trencar les normes d’aquell lloc estricte, en aquell precís instant i, per sobre de tot, amb aquell algú que fins el moment ens semblava inflexible, podria ser una d’aquestes tendències reaccionàries. És aleshores que ens sentim irrevocablement realitzats perquè, en determinades circumstàncies, l’abast significatiu del coneixement adquireix el seu punt culminant en el domini de la pròpia consciència. Potser és així com fem honor a una certa disposició rebel de la nostra condició humana, i potser també per això no puc deixar de trobar un cert paral·lelisme conductivista entre el llegat classicocultural d’Adam i Eva, i els personatges de La forma de les coses (que, lluny del que seria una vaga coincidència, es diuen Adam i Evelyn). Fins quin punt, doncs, són lícits els remordiments de consciència de l’artista, que no sap cercar la Veritat si no és a través d’aquesta rebel·lia?

En el seu procés d’engendrament, l’expressió artística no és una declaració de principis ni coherent ni emocionalment endreçada, sinó més aviat un manifest contemporani de dubtes que, si bé conté alguna certesa, encara no pot considerar-se exempta de ser destituïda del tron de la veritat. De vegades em costa de creure que els artistes siguin gent convencional, però els arguments se m’afebleixen des del moment en què l'artista frueix d’aquesta condició dins l’únic cosmos conegut i compartit, i en el punt en què les fases del seu procés de maduració com a entitat són les habituals. Però, aleshores, d’on sorgeix aquesta peculiar manera d’interaccionar amb la realitat? I on se situen els límits de la seva moral ‘professional’? Potser és quan l’artista es regeix per unes lleis ètiques que restringeixen l’exercici d’introspecció en l’altre [un dels tipus d’interacció amb la realitat en la recerca de la Veritat], és aleshores que la seva esdevé una declaració de principis insatisfeta.



A La forma de les coses, l’artista busca la perfecció i topa amb l’obstacle que, entesa com a finalitat, tradicionalment ha estat mal plantejada. Sembla que des de l’antiguitat clàssica ens hàgim obstinat a inhibir-nos amb l’arbitrarietat, però tinc la convicció que el fragment que es contraposa a la integritat pot acostar-se a la perfecció, i que l’escultura canònica sovint és menys virtuosa que aquella que trenca esquemes. Partint d’aquesta consigna, doncs, podem establir que tampoc l’home prototipificat és el més perfecte. I és que, de fet, la perfecció és percebuda en funció dels estàndards personals de cadascú i, paral·lelament, la subjectivitat s’encarrega de malinterpretar-la en la justa mesura perquè deixin de qualificar-se com a idònies les seves qualitats. Perquè, desenganyem-nos, la perfecció té data de caducitat i, quan sonen les campanes, la lluita interna de qui la indaga torna a començar. La perfecció és temporal en tant que ‘la forma de les coses’ respon a ella i es deixa manipular.

De vegades, l’art ateny el primer dels seus sentits com a engranatge que vol i dol canviar el món. Les ganes de revolta i la fe en una possible metamorfosi constitueixen els fonaments d’una declaració de principis que a res no atén més enllà de la voluntat de desafiar la data de caducitat de la perfecció.

Clamava en veu baixa

A propòsit de Febre de carrer (2005), de Mercè Ibarz.

Ho vaig saber allà mateix. Vaig cridar
a les fosques que duia el lladre a dintre,
que ningú més que jo, ell, m’estava furtant la calma.

En actitud purament contemplativa, hi ha matinades i ciutats adormides en què m’autoconvenço que aquests instants pertanyen tan sols als bohemis i als embriacs. Hi ha qui en diu hores petites i aquesta és, des del meu humil punt de vista, una adjectivació pragmàticament poc afortunada. Després vénen els matins en què em desperto i em sorprenc a mi mateixa tancant molt fort els ulls perquè s’escapa el que estava somniant. Potser una mica a l’embrancada, m’atreviria a dir que el de Mercè Ibarz és un d’aquells matins en què obrí els ulls i s’adonà que ahir era el dia que tant havia estat esperant. I més enllà encara, que el seu recull de secretismes és tot ell un matí, un d’aquells que es vesteixen de diumenge i de nuvoloses plenes d’històries i de distàncies, però que en el calendari no estan assenyalats.

Febre de carrer és la història de les històries que han unit morals i ànimes, de la mateixa manera que uneixen persones les converses de bar. Perquè també en aquests llocs s’assimila l’angoixa i alhora s’apaivaga la sospita, i perquè de vegades els secrets deixen de ser-ho fins i tot quan els compartim amb introspecció accelerada. I si els personatges de Mercè Ibarz tenen ‘febre de carrer’ -perquè en tenen, i deixaré en mans de la subjectivitat del lector l’enigmàtica labor de desglossar i interpretar la seqüència-, és perquè, per més que tot autor es guarneixi d’altres miralls que no pas les seves paraules, no per això deixa d’impregnar els seus personatges de les essències vitals amb què segon rere segon, com tu i com jo, i com a entitat emotiva, entra en contacte. I això és lluny de voler ser un oxímoron conceptual. Generalment, dins dels límits en què una obra és (o no) el reflex dels vestigis personals de l’artista, l’escriptor construeix personalitats i no pas una successió d’alter ego farcits de simetries, d’antítesis, de paral·lelismes o de tot-allò-que-jo-no-voldria-ser. Gens paradoxalment, doncs, i sense cap mena d’ambició antropològica, podríem establir que la vida de l’ens universal no és en ell mateix, sinó en tots els qui l’envolten; i si la Història dissimula secrets, Febre de carrer es dóna a explicar els secrets que Mercè Ibarz ha confessat prèviament als seus personatges. Perquè perdonin la confusió, però vostès ja saben que tot sovint cridem cap endins, i ben alt, i ben fort.

I ell havia comentat que, contrastos a banda, Barcelona li semblava una ciutat indecisa. Però tot i així, de matí la devorava amb la moral exaltada. Hi ha també matinades en què jo voldria conèixer Gaudí i fer molts viatges en trens amb àngel; i en què tan sols viuria una guerra per poder després explicar-la. També seuria al racó més remot d’un banc i esperaria que un desconegut dotat d’un aire d’eternitat vingués a parlar-me. Voldria aprendre de memòria les imprudències d’adolescent dels meus pares. I perdre’m pel carrer i creuar una porta i no tornar-ne. Jo voldria llevar-me un matí i tancar els ulls molt fort i que el somni decidís quedar-se. Tot i que si hagués nascut personatge, segurament tindria ‘febre de carrer’ i aleshores voldria ser humana.

Metaliteratura o De l’art per l’art

[A propòsit de l’article Control narratiu i versatilitat, de Lluís Muntada; aparegut al número 350 de L’Avenç (octubre de 2009)].

La conclusió és que, de vegades, quan el nostre instint metafísic es desperta i ens sorprèn en un minut existencialment nihilista, podria ser que escriguéssim llibres com el de Vicenç Pagès, Els jugadors de whist (2009). Però aquesta no és més que una conclusió precipitada i instintiva extreta en un moment, això sí, no nihilista. L’altre dia vaig sentir una actriu per la ràdio que es preguntava com seria el món sense amor. Que com seria? Doncs tal com és. O no. Perquè l’art és fill de la gratuïtat sorgida de la vessant més celestial del pensament (o del cor) humà. Perquè, posats a fer metaliteratura, el poder de transmissió en mans de l’ésser comença a ‘ser’ tan bon punt l’home comparteix amb ell els detalls més plurilaterals, els batecs més significants i els minuts més irrevocablement terminants. – O ella, o jo. – L’art- respon. Allà hi caben totes i encara sobra lloc.

I, sobretot, perquè la producció artística és posterior a l’experiència de l’amor per l’art.

- Quin camí més llarg, doncs, i diuen que qui espera pot arribar a desesperar. No pas en un univers on, prèviament a la producció artística física, n’hi ha una de moral, de sublim, d’íntimament egotista (i no per això egòlatra). Una d’aquelles que fan suar les mans, fan fer comptes enrere i provoquen tremolors de veu (això últim, però, quan no desdibuixen de la ment qualsevol capacitat emissora suficientment reeixida). En definitiva, ningú desespera en un univers on, abans de concebre la producció artística físicament entesa, cal que augmenti la quantitat de feniletilamina al cervell davant de l’obra d’altri. “Un escriptor és, abans que res, lector”. Doncs per això et llegim, Muntada!

Sorgeix en comptades ocasions que, sense haver llegit un llibre, la seva crítica en faci fruir tant o més del que s’esdevindria en altres circumstàncies. Potser és aquí on entren en joc els processos imaginatius i creatius que comporta la voluntat indeliberada d’omplir mentalment cadascun dels buits que, intencionadament per part de l’autor, i inherentment en honor al gènere, la crítica va originant. Pel que fa a Els jugadors de whist, però, i malgrat haver experimentat tals sensacions llegint-ne l’article, constitueix un petit pecat personal i intel·lectual el fet de no poder corroborar les paraules de Muntada. Possiblement perquè, aleshores, la lectura de les seves tres planes a L’Avenç hauria estat equiparable a un d’aquests actes d’enamorament de l’art.

I ara no sé a qui he de donar les gràcies, si a Vicenç Pagès o a Muntada. Però podria ser que fos cosa de tots dos. I això no obstant, aquest cop em reconec presa de l’encantament i de la matèria en potència.

El pes de l'atracció

Supeditava el pes de les ombres
a l’angle que les siluetes traçaven
amb els ulls.

Perquè la gravetat no en sabia tant de masses,
però més de cossos que anhelaven
l’absolut.
 

Quan les fulles ja no són caduques

Sobre Ningú ha escombrat les fulles (2008), de Jordi Llavina.

Viure, heus aquí el més atraient dels traços que l’home dibuixa al llarg de la seva existència. Ningú ha escombrat les fulles és, essencialment, un reflex de les vivències a què s’enfronta l’home i, concretament, una acumulació d’èxits i fracassos que es vesteixen d’obsessió. I és que Jordi Llavina no pren la totalitat de cada experiència, sinó que observa minuciosament aquells instants que, com fulles caigudes d’un arbre, semblen predestinats a l’oblit.

'Ningú ha escombrat les fulles'... de moment. Perquè amb Llavina les situacions més ordinàries s’allunyen de l’habitual, i les minúcies de la quotidianitat ja no passen desapercebudes. Res més definidor que descobrir que, sota l’aparença d’un recull de 18 narracions sorprenentment lligades les unes de les altres, s’hi amaga l’essència de 18 realitats humanes; o potser millor, la captació de 18 instants que, lluny de ser la culminació sensorial d’una experiència, s’omplen de transcendència. I és que ara allò més insignificant esdevé extraordinari.

De fet, és allunyant-se de qualsevol tendència a la idealització que Llavina troba un lloc per a tots els colors de què pot vestir-se la vida als ulls de l’ésser humà; i és que l’autor demostra ser conscient de la diversitat de tonalitats d’aquestes 'fulles caigudes' i del caràcter únic de cadascun dels instants que representen. Inevitablement, doncs, presenta una acumulació de vivències físicament irrepetibles, però la ploma les transporta al paper amb uns personatges essencialment humans que, en el seu intent de satisfer les necessitats fisiològiques i emocionals bàsiques, poden veure’s abocats al fracàs. I és així com la convencionalitat i el realisme eleven el recull fins a la categoria de ‘mirall de la vida’.

Però l’univers d’emocions que crea Llavina no acaba aquí, sinó que aquests instants emotius esdevenen tan significatius que es converteixen en petites obsessions, en detalls observats i fins i tot experimentats amb una extraordinària minuciositat. Es tracta, doncs, de la captació de l’obsessió per l’instant i de la seva posterior plasmació que, lluny de ser quelcom fotogràfic, dibuixa un lloc per a la interpretació, tot bastint l’atmosfera idònia perquè el lector intervingui en la concepció del text, l’impregni amb el record de les seves experiències vitals personals i, en definitiva, s’hi identifiqui.

En efecte, és quan l’autor pretén copsar aquells instants que contenen l’essència dels èxits i fracassos de l’home, que els reté, els plasma i els converteix en records. Les fulles que cauen de l’arbre són fugisseres de la mateixa manera que ho són cadascun d’aquests instants: tots ells semblen condemnats a l’oblit; però la magnitud amb què els narra Llavina permet una parada en el temps i en l’espai per tal de cercar incessantment l’essència de cadascun d’ells. Un cop llegit, no puc evitar preguntar-me per què encara 'ningú ha escombrat les fulles'.

Pretèrit

Trontolla el record d’una vetllada seca
digna, insoluble, tendra;
torben les olors que evoquen nit inquieta
sonora, mera, plena.

Desvetlla la nostàlgia d’un delit de tempesta
el pensament del que deixàrem enrere.

Les nits trencades

I de vegades les nits són trencades. L’hora és blanca i el sentit ja no és en les paraules. Aleshores és misteri la platja, i m’agrada. Parlen els sons, en les nits trencades.

Nouvelle Vague - In a Manner Of Speaking

Analogia

Seqüència muda de confessions premeditades, silencis vestits de secrets i mirades, dicció que desballesta, desbanca; dicció desbocada. Paraules al combat ja lliurades. Cúmul de moments inoportuns per fer aquella trucada, telèfon desconnectat quan és data assenyalada, excés de cartes per obrir sobre el prestatge. Simbiosi d’idees desordenades, sensacions per les quals voldria crear noves paraules. Pel·lícula muda i d’imatges estranyes. Instants en què la ploma és el meu únic llenguatge.

Un segon de temps

El d’aleshores era un segon amarg. El precedent podria haver tingut arrels dubtoses, i el minut podria haver estat de perfil humit; però aquell només era un segon amarg. Hi havia minuts en què les hores no eren sinó fragments d’espai en el temps, trossos d’un tu que omplien un instant en el jo. Potser l’avui era massa aviat perquè l’ahir havia estat massa tard. Demanaria el de sempre i mantindria la copa intacta i la mirada fixa, fins beure’s la nit. Perquè també assaboria aquelles petiteses fins fer-les insípides, i perquè, sense poder evitar un mig somriure, també volia fer seu aquell segon amarg.

L'essencial és invisible als ulls

Insinua que durant unes hores la lluna fou de foc, xiuxiueja arran d’uns ulls que aleshores foren ardents i del més profund reflex dels pensaments. Gronxa’t assegut a cadascuna de les estrelles del meu firmament, que existiren les hores de sucre, els batecs inconscients, la meva imatge en el rostre del més innocent.

Parla’m avui de mans menudes que s’alcen i endolceixen, d’il·lusions emfàtiques i incessants, de complicitats anònimes i alhora anomenades, de cors d’infant.

Recorda’m demà els somriures que colpeixen, les mirades que confessen el que no sabríem explicar, els silencis que parlen a batzegades, les distàncies a desafiar.

En presència de l’absència palpo avui allò que és més abstracte i m’aferro a l’essència del que ja no és estrany, faig un nus enmig de l’ordre i començo a escriure pel punt i a part. Essències de temps.

*L’essencial és invisible als ulls: cita extreta d’El Petit Príncep, de Saint-Exupéry (capítol XXI).

Grisos, negres i blancs

Sense pensar que la vida és un cercle
que tot comença i acaba
al mateix lloc.
Ara ja són massa nits de vetlla
decidint si creure al cap o al cor.

Un mar de somnis, un instant fugaç,
la llum encara encesa, minuts
que gotegen
al llit estant; i saber que res
és utòpic i que tot és estrany.

Calendaris de grisos, negres
i blancs; l’armari que guarda els dies,
sense clau; llibres
plens d’històries sense un final
per poder sempre tornar a començar.

I escriuré versos que llançaré al mar
de lletres obliqües i d’olors;
i, al capvespre,
podré mirar enrere i provaré
de compondre la meva cançó.

Quan cada imatge és un espectre
i cada so és somriure i és plor
quan entenc
que el meu món té dos gustos
i que tastar sal i sucre és el millor.

Moments per tot. Instants de tot.

Bitllet d'anada

- Innsbruck -llegeix en Gabriel en veu alta. Som a poc més de 1800 quilòmetres de Kodyma. Tot això em remou les entranyes. No li passa, a vostè, de vegades, que no desitja res més que ser espectador, i que la finestra es converteix en la més subtil de les pantalles? I aleshores part del viscut pren vida i apareix escrit al peu de cada imatge, a manera de subtítols i seguint el ritme maldestre de les rodes d’un tren de càrrega. Viatja gaire sovint, vostè? De fet, li pregunto si construeix la seva història a partir de bitllets d’anada. Jo sempre he cregut que, de tantes destinacions, només l’origen esdevé punt d’inflexió irrevocable. Hi pensa, vostè, en aquestes coses? És per això que els trens m’agraden. Perquè penso en ahir, en enllà, en potser, en per què, en gent com vostè, en l’amor, en el cel... i també en l’etern. Sí, en l’etern també hi penso. S’ha enamorat mai de veritat, vostè? O potser preferiria que em digués si ha aconseguit desenamorar-se.

No sé per què li faig tantes preguntes, potser l’estic atabalant. O potser sóc jo, qui s’està atabalant ara. Sap? Quan era petit em feien por els viatges llargs, quan no era més que un marrec i en les hores de trajecte tan sols hi llegia la nostàlgia de sentir-me lluny de casa. Ara m’agraden. M’agrada arribar massa aviat a l’estació i sentir aquell pessigolleig a la boca de l’estómac en pensar que potser el tren marxarà sense esperar-me, m’agrada descobrir quina és la meva butaca, m’agrada el somriure amb què un senyor amable m’ajuda a pujar la maleta fins el prestatge del portaequipatges, m’agrada el ‘bon dia’ eufòric del revisor de passatges, m’agrada ser espectador i que la finestra sigui la meva pantalla.

Però vostè no hi pensa, en la tornada? Miri, jo no em presentaré com el seu company de viatge, ni li preguntaré a quina estació baixa. No li negaré que m’encurioseix saber què l’ha portat a marxar tan lluny de casa, i per la cara que fa podria assegurar que no se’n va pas de vacances. Però el que jo vull preguntar-li, senyor, és quan tornarà a casa. I per què ho farà. I amb quins ulls es mirarà el bitllet de tornada, i de quin color portarà la corbata, i si carregarà més o menys equipatge. I també si, ara que no ha fet més que marxar, si ja ha pensat en la tornada.

No recordo si ja li he explicat que, quan era petit, em feia por marxar de viatge. Avui, però, temo més aviat pensar que, quan torni, les coses hauran canviat massa. O potser em fa més por saber que res haurà canviat encara. Però després hi penso i veig que les coses són i que de vegades no cal pensar-les. I que cauen les hores, i les hores fan l’any, però que el temps no en sap, d’escriure un punt i final. I de vegades també penso que jo tampoc vull saber-ne i que tot seria massa igual si aquest viatge no fos un dibuix a milratlles.

El somni d’una nit d’estiu

Els peus nus i el rostre ardent, closos els ulls i aquesta sola imatge. La finestra oberta i l’olor de la calor que em desvetlla, que m’abraça, que si li parlo em contesta. El millor d’un tu, el tot d'un jo; l’acord més simple de cada so. El fugaç més etern, la veu més flamant, el seny i el batec per a cada gesta. Xiuxiueja l’oreig, perfuma els instants que basteixen el vespre. Els peus nus i els ulls tancats, però la mirada atenta. I l’hora distreta. Discreta. Avui és l’instant i tots dos ens busquem i no ens trobem mai i alhora ens trobem sempre. Els peus nus i el rostre humit i una nit de vetlla.

Fotografia: París, des de Notre Dame

Equipatges

Viatger solitari. El temps que corre, el fluir que transcorre, l’amor que plora i el desig que fuig; el tu invisible, el jo encongint-se i l’escac i mat que l’humor fa al buit; el record de la pluja, el regust d’un somriure, i el sol que surt.

Amagat a la darrera vagoneta del tramvia dels meus dies, tot germina i desapareix al meu entorn. Els segons s’escolen agermanats amb el coratge de desafiar l'estrany, de creure en la grandesa dels petits detalls. Les hores floreixen i quan vull admirar-les el temps ja me’n parla en passat. L’infant té un dolç somni i quan vull escoltar-lo ja s’ha fet gran. La vagoneta no avança i, per contra, el meu dia és pres de l’ “anar tirant”.

Bitllet d’anada. El temps que corre, el fluir que transcorre, l’amor que consola i el desig que és foc; el tu alible, el jo sargint-se i el rei que escolta del mar la remor; el soroll de la pluja, el gust d’un somriure i el tot que es compon.

Motor en marxa. I també un company de viatge. La paraula, en la mirada. I un llibre com a equipatge.

El vestit d'aquella vesprada

Amb els cabells despentinats i movent-se al ritme desassenyat dels meus passos, se’m va eixamplant el cor a qui manca temps i espai per colpejar-me. Faig tard. M’inquieto cada cop que la busca del rellotge avança i encara m’entretinc esquivant rius de gent que flueixen en direcció contrària. Sóc a tres minuts del lloc de trobada, en passen tres més de l’hora acordada, i encara m’exigeixo a mi mateixa tres segons d’intimitat, a la mateixa cantonada, per pentinar-me.

He comptat cent trenta dies des d'aquella nit en què en Gabriel va aparèixer al bar on, setmanalment, ingresso tot el que porto a la butxaca. Arribava esbufegant, amb la seva meitat de la promesa complerta i amb dues entrades pel Liceu, una a cada mà, humides i una mica arrugades. Em tremola la veu mentre assajo una i una altra vegada l’explicació que fa tantes hores que porto pensada; de fet, són les paraules que em repeteixo, en veu baixa, des que vaig tacar d’alcohol el vestit que em va fer prometre que estrenaria aquesta mateixa vesprada. Veig en Gabriel de lluny, em planxo la faldilla amb les mans i col·loco el somriure nerviós que també he assajat durant la tarda. Li brillen el ulls, fixa la mirada en el rellotge, perd la paciència, fa el cor fort, espera que jo pronunciï alguna paraula. I decidim entrar al vestíbul del teatre.

En Gabriel és un sac de bonança i, instants més tard, ja em mira com si hagués vestit, expressament i per a ell, una brusa de brodats daurats i botons dels anys seixanta. Quan fa cent trenta dies que ell complí la promesa, i que jo vaig trencar-la, ja som dins la sala d’actes.

De quan em perdona abans que no hagi tingut temps de disculpar-me...

L'equilibrista (II)

El traç de la direcció
L’alter i l’ego pengen de cadascun dels dos extrems de la corda. A banda i banda, la densitat sonora de l'abisme es gronxa.
L’incert s’ensenyoreix de la decisió presa a cada passa, però la quietud s’instal·la al pols tossut de la mirada. Protagonista i amb destí a l’infinit, l’equilibrista avança.
El blanc és l’aquí i és l’ara, és l’avui encasellat dins d’una ombra blanca. Pinta l’espai del color dels somriures l’harmonia de cadascun dels moviments que el cos traça. Que al blanc només la passió el venç, i la tinta neix de la ment més blanca. L’ego era al primer dels dos extrems del fil, l’alter a poc a poc s’atansa. I l’equilibrista avança.

Evolució social

Punt de partença: Social adj. [LC] Relatiu o pertanyent a la societat humana, a les relacions entre els individus pertanyents a diferents classes de la societat.

(!) Societat f. [LC] [SO] Reunió permanent de persones que viuen segons uns valors i sota unes lleis comuns.

(!) Societat mesclada [LC] Societat composta de gent de diferent rang, mena, etc.

(?) Societat de massa [SO] Societat amb una participació anònima, impersonal i aïllada dels seus membres, una industrialització a gran escala i una omnipresència de l’Administració.

(?) Societat de consum [ECT] [LC] [PO] [CO] Etapa del desenvolupament de la societat capitalista que es caracteritza per la creació de necessitats fictícies per superar la saturació de la producció.

Conclusió: Humanitat <---> (?)

L'equilibrista (I)

L’aposta pel risc
Fixa la mirada a la paret del fons; amb la pupil·la, de tan fixa, veu dibuixat el reflex de la mirada. Introspecció. L’equilibrista voldria fusionar-se amb l’entorn quan tot al seu voltant no és més que silenci, però aleshores és tan sols un esperit abstret pel tic-tac de la seva respiració nerviosa. I és quan es balanceja més del compte, que beu d’un sospir extern al seu cos, i que és dolç com l’angoixa materna; i és si desvia els ulls vers l’abisme, que és fill del poder de l’encant, com Ulisses ho fou del cant de les sirenes. Rodalies poetitzades.
El fil és recte, per més que estret; però només al lateral esquerre l’abisme és fet de núvols. Sembla irònic de tant contradictori. Però és tot plegat una qüestió d’oïda, de tacte i d’olfacte, per aquest ordre i cadascú en la seva mesura. És tot plegat una qüestió de riscs pintats d’una essència agradable als sentits. Com la vida mateixa.
És un joc d’equilibris i són equilibris en joc.

De rerefons, paraules

A l’alba: silenci; cap al migdia: inici; al capvespre: aigua. Primera gota: de paraula, però en veu alta. I que siguin les diccions cada vegada més altes.

Abstracció. I de rerefons, paraules. Paraules.

"Silencis, inicis, aigües

No hi ha, a la matinada,

cap primavera sense aire.

Les fulles de les paraules

cauen, arremolinant-se,

de la meva boca baixa.

Silencis, inicis, aigües.

El vent demana una flama

i polsa els dits de la flauta.

Paraules encar, paraules;

cada vegada més blanques,

cada vegada més aire,

cada vegada més altes".

J. Palau i Fabre, Paraules (cerquen música)

(dins Poemes de l'Alquimista)

(fotografia: portada de La pell freda, d'A. Sánchez Piñol)

Carta a la Utopia

Ara sec al pedrís i gronxo les cames. Darrere meu, el tot més buit de tu que puguis imaginar-te. Dins meu, l’anhel més ple de tu que gosaria explicar-te. Davant meu, nens que parlen fort tot buscant la mare, amb la mirada: la innocència i el saber que l’abraçada vindrà sense ni tan sols demanar-la. Saps? Va haver-hi un dia en què jo també vaig gosar pensar; i pensar que vindries a buscar-me. Saps? Avui goso sortir a buscar-te. Perquè ara ja puc pensar-te.

Fotografia: Indian children playing, Matthieu Aubry