L'equilibrista (II)

El traç de la direcció
L’alter i l’ego pengen de cadascun dels dos extrems de la corda. A banda i banda, la densitat sonora de l'abisme es gronxa.
L’incert s’ensenyoreix de la decisió presa a cada passa, però la quietud s’instal·la al pols tossut de la mirada. Protagonista i amb destí a l’infinit, l’equilibrista avança.
El blanc és l’aquí i és l’ara, és l’avui encasellat dins d’una ombra blanca. Pinta l’espai del color dels somriures l’harmonia de cadascun dels moviments que el cos traça. Que al blanc només la passió el venç, i la tinta neix de la ment més blanca. L’ego era al primer dels dos extrems del fil, l’alter a poc a poc s’atansa. I l’equilibrista avança.

Evolució social

Punt de partença: Social adj. [LC] Relatiu o pertanyent a la societat humana, a les relacions entre els individus pertanyents a diferents classes de la societat.

(!) Societat f. [LC] [SO] Reunió permanent de persones que viuen segons uns valors i sota unes lleis comuns.

(!) Societat mesclada [LC] Societat composta de gent de diferent rang, mena, etc.

(?) Societat de massa [SO] Societat amb una participació anònima, impersonal i aïllada dels seus membres, una industrialització a gran escala i una omnipresència de l’Administració.

(?) Societat de consum [ECT] [LC] [PO] [CO] Etapa del desenvolupament de la societat capitalista que es caracteritza per la creació de necessitats fictícies per superar la saturació de la producció.

Conclusió: Humanitat <---> (?)

L'equilibrista (I)

L’aposta pel risc
Fixa la mirada a la paret del fons; amb la pupil·la, de tan fixa, veu dibuixat el reflex de la mirada. Introspecció. L’equilibrista voldria fusionar-se amb l’entorn quan tot al seu voltant no és més que silenci, però aleshores és tan sols un esperit abstret pel tic-tac de la seva respiració nerviosa. I és quan es balanceja més del compte, que beu d’un sospir extern al seu cos, i que és dolç com l’angoixa materna; i és si desvia els ulls vers l’abisme, que és fill del poder de l’encant, com Ulisses ho fou del cant de les sirenes. Rodalies poetitzades.
El fil és recte, per més que estret; però només al lateral esquerre l’abisme és fet de núvols. Sembla irònic de tant contradictori. Però és tot plegat una qüestió d’oïda, de tacte i d’olfacte, per aquest ordre i cadascú en la seva mesura. És tot plegat una qüestió de riscs pintats d’una essència agradable als sentits. Com la vida mateixa.
És un joc d’equilibris i són equilibris en joc.