Pàgines

dissabte, 20 de novembre del 2010

D’Hefest (II)


Donar, sovint, és també desposseir-se en el sentit
més radical de la paraula. Cap bé no és nostre si la seva
possessió es manté solitària. La voluntat de posseir,
de sentir-se i dir-se possessor en lloc d’oblidar-se
d’ésser-ho, mata la possessió.
Mounier (1965)

Allò que és primordial poques vegades és tangible. La comunicació, la paraula, és l’eina per excel·lència per a l’enteniment i la convivència estrictes; i el diàleg constitueix, tot sovint, la primera materialització de l’entrega. En efecte, el saber ens fa lliures, i és el nodriment moral el qui ens proporcionarà les facultats per construir una escala de valors que ens sigui pròpia. Per tant, donar-se, de fet o de paraula, no ens resulta estrany perquè la cohesió de les relacions interpersonals parteixen de la coherència de cadascuna de les unitats, i perquè, tan bon punt la unitat no és mai un de sol, l’individu no queda realitzat fins que no interactua com un més en el seu entorn més immediat. També aquest tipus de compromís prové de la llibertat i condueix cap a la llibertat, i garanteix la satisfacció de les necessitats fora dels límits d’un mateix i, per tant, dins del marge de l’alter.

De fet, això és el que a mitjans segle XX començava a propugnar el personalisme de Mounier. Actualitzat com a moviment reaccionari, el corrent personalista francès va prendre sentit durant la crisi política i econòmica posterior al crack del ’29, en el si del qual una deguda reordendació de circumstàncies posà de manifest els trets essencials d’una crisi que no podia sinó fonamentar-se en un tergiversament dels valors. A la dècada dels 30, el déu dels pares de l’anomenada Gran Depressió eren la rapidesa i la facilitat; a les acaballes d’un 2010 immers en la immediatesa i el concepte d’utilitat, sembla que la de Mounier no és pas una filosofia gaire caducada, i que continua conduint-nos a reaccionar contra un capitalisme mancat de valors.

Però el personalisme de Mounier no fou tant una crítica al sistema econòmic, com una alternativa resoluta; i aquesta és la seva grandesa. 'Donar, sovint, és compartir, irradiar i fer més plena la pròpia possessió per la comunicació. Donar, sovint, és també desposseir-se en el sentit més radical de la paraula. Cap bé no és nostre si la seva possessió es manté solitària. La voluntat de posseir, de sentir-se i dir-se possessor en lloc d’oblidar-se d’ésser-ho, mata la possessió' (Mounier, 1965). És així com apostem per un principi de realització en l’alter, ja que cap procés d’alteritat no pot concloure’s sense que la fragmentació en l’altre i per a l’altre garanteixi la unitat, la consciència i la conseqüencia.

Desposseir-se, doncs, no presuposa la privació o el sacrifici, sinó que constitueix substancialment un acte conscient i voluntari de comunió amb l’entorn. Un dels tòpics més concorreguts a l’entorn de la infància en risc d’exclusió social és el de l’escassetat, la necessitat o, fins i tot, la mancança. Però al Raval eradicarem la pobresa i potser encara tindrem les mans buides. Les mans dels nens que creixen al Raval són palpables de la mateixa manera que ho són les teves, les nostres, però les capacitats reproductives i/o generatives d’allò que hi amaguen dins són, tot sovint, tan sols intuïbles. De vegades, olorem el buit perquè no som conscients de la immensitat que ell mateix porta dintre. Però el buit no és un decandiment, sinó una conseqüència precipitada del desig, potser fins i tot de l’enyorança d’allò a què encara no hem accedit, però que intuïm per la nostra condició d’ens social i sociable. La gratuïtat de la cooperació amb l’alter és també una manera de ser conseqüents perquè, en paraules de Mounier (1965), 'no posseïm sinó allò que donem o allò a què ens donem'.

Article publicat a Proeurope (novembre 2010).

6 comentaris:

Estranger ha dit...

Estimulant, aquest què en penses, perquè reflecteix el fons dels dos articles, el del diàleg i la comprensió dels entorns a través de la gent que els habita, i no només dels embolcalls cada cop més materialitzats en façanes i possessions.

No només és al Raval i a les Rambles - el desconec per complet aquest món -, una certa buidor s´ha instalat a molts indrets al país, i es pot olorar i percebre. Només cal treure el nas per la ciutat una estona. Pel que fa a la gent que les habitem, sempre hem anat en paral.lel als temps que ens ha tocat viure, i els d´ara els marquen més d´aprop - més que mai- els interessos del gran capital, en tots els àmbits. No en va vivint en un món globish...

I l´invisible ? M´agrada Saint Exupéry, de fet m´agrada molt. M´ha agradat també el petit conte de l´altre part. Molt pedagògic.
Mounier, per altre banda, diu allò tant conegut del dóna i rebràs cent vegades més del que has donat. I amb això ja ets posseïdor de quelcom diferent, potser l´invisible del petit heroi.

I l´Hefest, què o qui és o era ? No cal contesta, la tecnología també té les seves coses bones, i em donarà la resposta de ben segur.

novesflors ha dit...

Si ho pense, per exemple, en termes d'amor, que és un sentiment que tothom coneix i valora, ho veig clarament. Sents l'amor quan estimes, més fins i tot que quan et saps estimat. Però el capitalisme agressiu que ha envaït (i ocupat) la societat no sap què significa donar, només xuclar salvatgement, com si d'un forat negre es tractàs.

Elfreelang ha dit...

Ara mateix no trobaria les paraules adients per fer un bon comentari...el Raval el conec molt bé, a Mounier no tant...un post reflexiu, culte i excel·lent

Esther Valenzuela ha dit...

Hola, Elisenda!

Ja sé que em vas trobar fa mlt de temps i que he trigat a respondre. No ha etsat per falta de ganes sino perquè entre miles de coses petites he estat unes setmanes a tope i tampoc volia escriure per escriure sense mirar-me una mica el blog.

He vist que els teus ppts són molt interessants i reflexius. La veritat és que parles de coses que de vegada no m'havia plantejat. Et seguiré atentament, que ja t'he fitxat!

Finalment, amb unes amigues ja hem posat en marxa un nou blog per intentar trobar un foradet. Et convido a que ens visitis (tot i que de moment hi ha poca cosa) a www.untermoenlamochila.wordpress.com

Per cert, gràcies pel teu ccomentari :)

Un petò!

Esther

Elisenda ha dit...

De vegades penso que el capitalisme és un error de matèria; la globalització, però, (només) un malentès d'entramat.

Gràcies a tots quatre.

Rèimon ha dit...

Uf, el Raval. Tantes coses que s'han escrit del barri, i tantes coses que s'hi podrien escriure.
Lamentablement, quan t'he llegit (que, per cert, felicitats per aquest immens article), he reflexionat: Està parlant del 2010, del 2000, del 1990, del 1980...?

No és que la història es repeteixi. Simplement, no s'ha solucionat mai. Per molt Raval que es digui, sempre serà el Barri Xino. Aquell forat negre que existeix entre el Paral·lel i la Rambla.

S'han solucionat algunes coses a nivell urbanístic, però encara queda molt per fer.

El problema és de base. S'ha considerat la multiculturalitat com l'essència del barri. I sí, la multiculturalitat dóna una gran riquesa, però... està "l'ètnia" barcelonina/catalama/espanyola dins del pot? Aquí hi ha el problema.

Què cal fer per solucionar la marginalitat i la integració del barri? "Tan senzill" com ensenyar els valors a través de l'educació.
O més ben dit, des-educar i re-educar. "Casi ná!", com dirien al sud.

I per acabar... Saint-Exupéry, i Mounier, simplement, sublims