Quan les fulles ja no són caduques

Sobre Ningú ha escombrat les fulles (2008), de Jordi Llavina.

Viure, heus aquí el més atraient dels traços que l’home dibuixa al llarg de la seva existència. Ningú ha escombrat les fulles és, essencialment, un reflex de les vivències a què s’enfronta l’home i, concretament, una acumulació d’èxits i fracassos que es vesteixen d’obsessió. I és que Jordi Llavina no pren la totalitat de cada experiència, sinó que observa minuciosament aquells instants que, com fulles caigudes d’un arbre, semblen predestinats a l’oblit.

'Ningú ha escombrat les fulles'... de moment. Perquè amb Llavina les situacions més ordinàries s’allunyen de l’habitual, i les minúcies de la quotidianitat ja no passen desapercebudes. Res més definidor que descobrir que, sota l’aparença d’un recull de 18 narracions sorprenentment lligades les unes de les altres, s’hi amaga l’essència de 18 realitats humanes; o potser millor, la captació de 18 instants que, lluny de ser la culminació sensorial d’una experiència, s’omplen de transcendència. I és que ara allò més insignificant esdevé extraordinari.

De fet, és allunyant-se de qualsevol tendència a la idealització que Llavina troba un lloc per a tots els colors de què pot vestir-se la vida als ulls de l’ésser humà; i és que l’autor demostra ser conscient de la diversitat de tonalitats d’aquestes 'fulles caigudes' i del caràcter únic de cadascun dels instants que representen. Inevitablement, doncs, presenta una acumulació de vivències físicament irrepetibles, però la ploma les transporta al paper amb uns personatges essencialment humans que, en el seu intent de satisfer les necessitats fisiològiques i emocionals bàsiques, poden veure’s abocats al fracàs. I és així com la convencionalitat i el realisme eleven el recull fins a la categoria de ‘mirall de la vida’.

Però l’univers d’emocions que crea Llavina no acaba aquí, sinó que aquests instants emotius esdevenen tan significatius que es converteixen en petites obsessions, en detalls observats i fins i tot experimentats amb una extraordinària minuciositat. Es tracta, doncs, de la captació de l’obsessió per l’instant i de la seva posterior plasmació que, lluny de ser quelcom fotogràfic, dibuixa un lloc per a la interpretació, tot bastint l’atmosfera idònia perquè el lector intervingui en la concepció del text, l’impregni amb el record de les seves experiències vitals personals i, en definitiva, s’hi identifiqui.

En efecte, és quan l’autor pretén copsar aquells instants que contenen l’essència dels èxits i fracassos de l’home, que els reté, els plasma i els converteix en records. Les fulles que cauen de l’arbre són fugisseres de la mateixa manera que ho són cadascun d’aquests instants: tots ells semblen condemnats a l’oblit; però la magnitud amb què els narra Llavina permet una parada en el temps i en l’espai per tal de cercar incessantment l’essència de cadascun d’ells. Un cop llegit, no puc evitar preguntar-me per què encara 'ningú ha escombrat les fulles'.

Pretèrit

Trontolla el record d’una vetllada seca
digna, insoluble, tendra;
torben les olors que evoquen nit inquieta
sonora, mera, plena.

Desvetlla la nostàlgia d’un delit de tempesta
el pensament del que deixàrem enrere.

Les nits trencades

I de vegades les nits són trencades. L’hora és blanca i el sentit ja no és en les paraules. Aleshores és misteri la platja, i m’agrada. Parlen els sons, en les nits trencades.

Nouvelle Vague - In a Manner Of Speaking

Analogia

Seqüència muda de confessions premeditades, silencis vestits de secrets i mirades, dicció que desballesta, desbanca; dicció desbocada. Paraules al combat ja lliurades. Cúmul de moments inoportuns per fer aquella trucada, telèfon desconnectat quan és data assenyalada, excés de cartes per obrir sobre el prestatge. Simbiosi d’idees desordenades, sensacions per les quals voldria crear noves paraules. Pel·lícula muda i d’imatges estranyes. Instants en què la ploma és el meu únic llenguatge.

Un segon de temps

El d’aleshores era un segon amarg. El precedent podria haver tingut arrels dubtoses, i el minut podria haver estat de perfil humit; però aquell només era un segon amarg. Hi havia minuts en què les hores no eren sinó fragments d’espai en el temps, trossos d’un tu que omplien un instant en el jo. Potser l’avui era massa aviat perquè l’ahir havia estat massa tard. Demanaria el de sempre i mantindria la copa intacta i la mirada fixa, fins beure’s la nit. Perquè també assaboria aquelles petiteses fins fer-les insípides, i perquè, sense poder evitar un mig somriure, també volia fer seu aquell segon amarg.

L'essencial és invisible als ulls

Insinua que durant unes hores la lluna fou de foc, xiuxiueja arran d’uns ulls que aleshores foren ardents i del més profund reflex dels pensaments. Gronxa’t assegut a cadascuna de les estrelles del meu firmament, que existiren les hores de sucre, els batecs inconscients, la meva imatge en el rostre del més innocent.

Parla’m avui de mans menudes que s’alcen i endolceixen, d’il·lusions emfàtiques i incessants, de complicitats anònimes i alhora anomenades, de cors d’infant.

Recorda’m demà els somriures que colpeixen, les mirades que confessen el que no sabríem explicar, els silencis que parlen a batzegades, les distàncies a desafiar.

En presència de l’absència palpo avui allò que és més abstracte i m’aferro a l’essència del que ja no és estrany, faig un nus enmig de l’ordre i començo a escriure pel punt i a part. Essències de temps.

*L’essencial és invisible als ulls: cita extreta d’El Petit Príncep, de Saint-Exupéry (capítol XXI).

Grisos, negres i blancs

Sense pensar que la vida és un cercle
que tot comença i acaba
al mateix lloc.
Ara ja són massa nits de vetlla
decidint si creure al cap o al cor.

Un mar de somnis, un instant fugaç,
la llum encara encesa, minuts
que gotegen
al llit estant; i saber que res
és utòpic i que tot és estrany.

Calendaris de grisos, negres
i blancs; l’armari que guarda els dies,
sense clau; llibres
plens d’històries sense un final
per poder sempre tornar a començar.

I escriuré versos que llançaré al mar
de lletres obliqües i d’olors;
i, al capvespre,
podré mirar enrere i provaré
de compondre la meva cançó.

Quan cada imatge és un espectre
i cada so és somriure i és plor
quan entenc
que el meu món té dos gustos
i que tastar sal i sucre és el millor.

Moments per tot. Instants de tot.

Bitllet d'anada

- Innsbruck -llegeix en Gabriel en veu alta. Som a poc més de 1800 quilòmetres de Kodyma. Tot això em remou les entranyes. No li passa, a vostè, de vegades, que no desitja res més que ser espectador, i que la finestra es converteix en la més subtil de les pantalles? I aleshores part del viscut pren vida i apareix escrit al peu de cada imatge, a manera de subtítols i seguint el ritme maldestre de les rodes d’un tren de càrrega. Viatja gaire sovint, vostè? De fet, li pregunto si construeix la seva història a partir de bitllets d’anada. Jo sempre he cregut que, de tantes destinacions, només l’origen esdevé punt d’inflexió irrevocable. Hi pensa, vostè, en aquestes coses? És per això que els trens m’agraden. Perquè penso en ahir, en enllà, en potser, en per què, en gent com vostè, en l’amor, en el cel... i també en l’etern. Sí, en l’etern també hi penso. S’ha enamorat mai de veritat, vostè? O potser preferiria que em digués si ha aconseguit desenamorar-se.

No sé per què li faig tantes preguntes, potser l’estic atabalant. O potser sóc jo, qui s’està atabalant ara. Sap? Quan era petit em feien por els viatges llargs, quan no era més que un marrec i en les hores de trajecte tan sols hi llegia la nostàlgia de sentir-me lluny de casa. Ara m’agraden. M’agrada arribar massa aviat a l’estació i sentir aquell pessigolleig a la boca de l’estómac en pensar que potser el tren marxarà sense esperar-me, m’agrada descobrir quina és la meva butaca, m’agrada el somriure amb què un senyor amable m’ajuda a pujar la maleta fins el prestatge del portaequipatges, m’agrada el ‘bon dia’ eufòric del revisor de passatges, m’agrada ser espectador i que la finestra sigui la meva pantalla.

Però vostè no hi pensa, en la tornada? Miri, jo no em presentaré com el seu company de viatge, ni li preguntaré a quina estació baixa. No li negaré que m’encurioseix saber què l’ha portat a marxar tan lluny de casa, i per la cara que fa podria assegurar que no se’n va pas de vacances. Però el que jo vull preguntar-li, senyor, és quan tornarà a casa. I per què ho farà. I amb quins ulls es mirarà el bitllet de tornada, i de quin color portarà la corbata, i si carregarà més o menys equipatge. I també si, ara que no ha fet més que marxar, si ja ha pensat en la tornada.

No recordo si ja li he explicat que, quan era petit, em feia por marxar de viatge. Avui, però, temo més aviat pensar que, quan torni, les coses hauran canviat massa. O potser em fa més por saber que res haurà canviat encara. Però després hi penso i veig que les coses són i que de vegades no cal pensar-les. I que cauen les hores, i les hores fan l’any, però que el temps no en sap, d’escriure un punt i final. I de vegades també penso que jo tampoc vull saber-ne i que tot seria massa igual si aquest viatge no fos un dibuix a milratlles.