Grisos, negres i blancs

Sense pensar que la vida és un cercle
que tot comença i acaba
al mateix lloc.
Ara ja són massa nits de vetlla
decidint si creure al cap o al cor.

Un mar de somnis, un instant fugaç,
la llum encara encesa, minuts
que gotegen
al llit estant; i saber que res
és utòpic i que tot és estrany.

Calendaris de grisos, negres
i blancs; l’armari que guarda els dies,
sense clau; llibres
plens d’històries sense un final
per poder sempre tornar a començar.

I escriuré versos que llançaré al mar
de lletres obliqües i d’olors;
i, al capvespre,
podré mirar enrere i provaré
de compondre la meva cançó.

Quan cada imatge és un espectre
i cada so és somriure i és plor
quan entenc
que el meu món té dos gustos
i que tastar sal i sucre és el millor.

Moments per tot. Instants de tot.

Bitllet d'anada

- Innsbruck -llegeix en Gabriel en veu alta. Som a poc més de 1800 quilòmetres de Kodyma. Tot això em remou les entranyes. No li passa, a vostè, de vegades, que no desitja res més que ser espectador, i que la finestra es converteix en la més subtil de les pantalles? I aleshores part del viscut pren vida i apareix escrit al peu de cada imatge, a manera de subtítols i seguint el ritme maldestre de les rodes d’un tren de càrrega. Viatja gaire sovint, vostè? De fet, li pregunto si construeix la seva història a partir de bitllets d’anada. Jo sempre he cregut que, de tantes destinacions, només l’origen esdevé punt d’inflexió irrevocable. Hi pensa, vostè, en aquestes coses? És per això que els trens m’agraden. Perquè penso en ahir, en enllà, en potser, en per què, en gent com vostè, en l’amor, en el cel... i també en l’etern. Sí, en l’etern també hi penso. S’ha enamorat mai de veritat, vostè? O potser preferiria que em digués si ha aconseguit desenamorar-se.

No sé per què li faig tantes preguntes, potser l’estic atabalant. O potser sóc jo, qui s’està atabalant ara. Sap? Quan era petit em feien por els viatges llargs, quan no era més que un marrec i en les hores de trajecte tan sols hi llegia la nostàlgia de sentir-me lluny de casa. Ara m’agraden. M’agrada arribar massa aviat a l’estació i sentir aquell pessigolleig a la boca de l’estómac en pensar que potser el tren marxarà sense esperar-me, m’agrada descobrir quina és la meva butaca, m’agrada el somriure amb què un senyor amable m’ajuda a pujar la maleta fins el prestatge del portaequipatges, m’agrada el ‘bon dia’ eufòric del revisor de passatges, m’agrada ser espectador i que la finestra sigui la meva pantalla.

Però vostè no hi pensa, en la tornada? Miri, jo no em presentaré com el seu company de viatge, ni li preguntaré a quina estació baixa. No li negaré que m’encurioseix saber què l’ha portat a marxar tan lluny de casa, i per la cara que fa podria assegurar que no se’n va pas de vacances. Però el que jo vull preguntar-li, senyor, és quan tornarà a casa. I per què ho farà. I amb quins ulls es mirarà el bitllet de tornada, i de quin color portarà la corbata, i si carregarà més o menys equipatge. I també si, ara que no ha fet més que marxar, si ja ha pensat en la tornada.

No recordo si ja li he explicat que, quan era petit, em feia por marxar de viatge. Avui, però, temo més aviat pensar que, quan torni, les coses hauran canviat massa. O potser em fa més por saber que res haurà canviat encara. Però després hi penso i veig que les coses són i que de vegades no cal pensar-les. I que cauen les hores, i les hores fan l’any, però que el temps no en sap, d’escriure un punt i final. I de vegades també penso que jo tampoc vull saber-ne i que tot seria massa igual si aquest viatge no fos un dibuix a milratlles.

El somni d’una nit d’estiu

Els peus nus i el rostre ardent, closos els ulls i aquesta sola imatge. La finestra oberta i l’olor de la calor que em desvetlla, que m’abraça, que si li parlo em contesta. El millor d’un tu, el tot d'un jo; l’acord més simple de cada so. El fugaç més etern, la veu més flamant, el seny i el batec per a cada gesta. Xiuxiueja l’oreig, perfuma els instants que basteixen el vespre. Els peus nus i els ulls tancats, però la mirada atenta. I l’hora distreta. Discreta. Avui és l’instant i tots dos ens busquem i no ens trobem mai i alhora ens trobem sempre. Els peus nus i el rostre humit i una nit de vetlla.

Fotografia: París, des de Notre Dame

Equipatges

Viatger solitari. El temps que corre, el fluir que transcorre, l’amor que plora i el desig que fuig; el tu invisible, el jo encongint-se i l’escac i mat que l’humor fa al buit; el record de la pluja, el regust d’un somriure, i el sol que surt.

Amagat a la darrera vagoneta del tramvia dels meus dies, tot germina i desapareix al meu entorn. Els segons s’escolen agermanats amb el coratge de desafiar l'estrany, de creure en la grandesa dels petits detalls. Les hores floreixen i quan vull admirar-les el temps ja me’n parla en passat. L’infant té un dolç somni i quan vull escoltar-lo ja s’ha fet gran. La vagoneta no avança i, per contra, el meu dia és pres de l’ “anar tirant”.

Bitllet d’anada. El temps que corre, el fluir que transcorre, l’amor que consola i el desig que és foc; el tu alible, el jo sargint-se i el rei que escolta del mar la remor; el soroll de la pluja, el gust d’un somriure i el tot que es compon.

Motor en marxa. I també un company de viatge. La paraula, en la mirada. I un llibre com a equipatge.

El vestit d'aquella vesprada

Amb els cabells despentinats i movent-se al ritme desassenyat dels meus passos, se’m va eixamplant el cor a qui manca temps i espai per colpejar-me. Faig tard. M’inquieto cada cop que la busca del rellotge avança i encara m’entretinc esquivant rius de gent que flueixen en direcció contrària. Sóc a tres minuts del lloc de trobada, en passen tres més de l’hora acordada, i encara m’exigeixo a mi mateixa tres segons d’intimitat, a la mateixa cantonada, per pentinar-me.

He comptat cent trenta dies des d'aquella nit en què en Gabriel va aparèixer al bar on, setmanalment, ingresso tot el que porto a la butxaca. Arribava esbufegant, amb la seva meitat de la promesa complerta i amb dues entrades pel Liceu, una a cada mà, humides i una mica arrugades. Em tremola la veu mentre assajo una i una altra vegada l’explicació que fa tantes hores que porto pensada; de fet, són les paraules que em repeteixo, en veu baixa, des que vaig tacar d’alcohol el vestit que em va fer prometre que estrenaria aquesta mateixa vesprada. Veig en Gabriel de lluny, em planxo la faldilla amb les mans i col·loco el somriure nerviós que també he assajat durant la tarda. Li brillen el ulls, fixa la mirada en el rellotge, perd la paciència, fa el cor fort, espera que jo pronunciï alguna paraula. I decidim entrar al vestíbul del teatre.

En Gabriel és un sac de bonança i, instants més tard, ja em mira com si hagués vestit, expressament i per a ell, una brusa de brodats daurats i botons dels anys seixanta. Quan fa cent trenta dies que ell complí la promesa, i que jo vaig trencar-la, ja som dins la sala d’actes.

De quan em perdona abans que no hagi tingut temps de disculpar-me...

L'equilibrista (II)

El traç de la direcció
L’alter i l’ego pengen de cadascun dels dos extrems de la corda. A banda i banda, la densitat sonora de l'abisme es gronxa.
L’incert s’ensenyoreix de la decisió presa a cada passa, però la quietud s’instal·la al pols tossut de la mirada. Protagonista i amb destí a l’infinit, l’equilibrista avança.
El blanc és l’aquí i és l’ara, és l’avui encasellat dins d’una ombra blanca. Pinta l’espai del color dels somriures l’harmonia de cadascun dels moviments que el cos traça. Que al blanc només la passió el venç, i la tinta neix de la ment més blanca. L’ego era al primer dels dos extrems del fil, l’alter a poc a poc s’atansa. I l’equilibrista avança.

Evolució social

Punt de partença: Social adj. [LC] Relatiu o pertanyent a la societat humana, a les relacions entre els individus pertanyents a diferents classes de la societat.

(!) Societat f. [LC] [SO] Reunió permanent de persones que viuen segons uns valors i sota unes lleis comuns.

(!) Societat mesclada [LC] Societat composta de gent de diferent rang, mena, etc.

(?) Societat de massa [SO] Societat amb una participació anònima, impersonal i aïllada dels seus membres, una industrialització a gran escala i una omnipresència de l’Administració.

(?) Societat de consum [ECT] [LC] [PO] [CO] Etapa del desenvolupament de la societat capitalista que es caracteritza per la creació de necessitats fictícies per superar la saturació de la producció.

Conclusió: Humanitat <---> (?)

L'equilibrista (I)

L’aposta pel risc
Fixa la mirada a la paret del fons; amb la pupil·la, de tan fixa, veu dibuixat el reflex de la mirada. Introspecció. L’equilibrista voldria fusionar-se amb l’entorn quan tot al seu voltant no és més que silenci, però aleshores és tan sols un esperit abstret pel tic-tac de la seva respiració nerviosa. I és quan es balanceja més del compte, que beu d’un sospir extern al seu cos, i que és dolç com l’angoixa materna; i és si desvia els ulls vers l’abisme, que és fill del poder de l’encant, com Ulisses ho fou del cant de les sirenes. Rodalies poetitzades.
El fil és recte, per més que estret; però només al lateral esquerre l’abisme és fet de núvols. Sembla irònic de tant contradictori. Però és tot plegat una qüestió d’oïda, de tacte i d’olfacte, per aquest ordre i cadascú en la seva mesura. És tot plegat una qüestió de riscs pintats d’una essència agradable als sentits. Com la vida mateixa.
És un joc d’equilibris i són equilibris en joc.