Elogi dels sentits

Negre.

Diuen que L.F. tenia un negre literari, sageta de foc, el negre més negre d’entre els negres. Una ombra, mitja ànima, un fantasma. Que moria cada dia una mica més si es delia una mica massa, s’obsedia una mica menys, escrivia una mica d’esma. Però el sexe del poema es diu i no s’acaba. Com quan descobríem què eren els cossos nus sense saber què era la nuesa, sucre i eternitat, cançó d’Èdip sans complexes. O com els divendres que són dimecres i els dimecres que són divendres. O viceversa. L’evidència també és negra. Que la set se’m sosté carnosa en el ple més recaragolant d’aquest idil·li de la innocència. I que els mots se’m moren a dins i jo visc en les coses*. I en els cossos negres de pupil·les negres amb mirades negres.

post scriptum: Èdip també era negre.

La rue bouleversée

 
La meva vida és el poema que m’hauria agradat escriure.

Henry David Thoreau

Amb un whisky i una ploma, posarà fins i tot en dubte l’impost sobre el valor afegit de la distància. Paris c’est moi, c’est moi, i vol parlar i la veu li calla. M’estremeix la veu convulsa i aplaudeixo el parlar estrident de boca en boca, poupée, que vers i cos són un de sol en aquell El Caire. Des del poema em penso i en el poema em dic, garçon, quan la quinta dimensió de la musa s’instaura. Que jo sóc en les paraules i en les paraules em desfaig.

Bon sant Jordi!

L'art experimental

Edito: hi ha vespres barcelonins que estan desvetllant la nuesa de l’entusiasme vitalista. Què se n’ha fet de la cadència dels manifestos de l’antiart? Davant la retòrica de Manifest Groc només vaig saber dir que sí. Que sí. Serà a l’Espai Brossa fins el 25 d’abril; n’hi ha poques de tan imprescindibles.

El poeta (en el sentit més gros de la paraula),
concebeixi la vida com la concebeixi,

sempre resulta que albira un tros del misteri

immens, del qual la més lleugera revelació

té la virtut de fer tremolar an els homes

de cap a peus sense saber gaire per què.

Joan Maragall, Nietzsche.

Article publicat a L’Avenç, el 15-VII-1893

En el si de l’art d’avantguarda, el sentit més gros de la paraula poeta inclou els conceptes de legitimitat i validesa de les produccions d’un segle que, en si mateix i com a segle, cada dia és dóna més a l'abstracció. La nova avantguarda que ens inspira és deutora alhora dels estímuls de la Història i dels instints en l’art experimental i, ara per ara, l’única condició sine qua non del progrés de la cultura artística la constitueixen la integritat moral i la sinceritat en el trasllat i la plasmació dels conceptes.

En efecte, en el seu moment, el pop art va ser dadà i revolució d’idees i també així va apostar per la contemporaneïtat, va transgredir la realitat més propera i es va immergir en aquesta concepció de l’art de les idees i de la veritat. Durant la primera meitat del segle XX, l’Art Trobat (el ready-made) de Marcel Duchamp va explorar els camins de la quotidianitat més mundana, i també així va ser avantguarda i va fer art. Duchamp no ho volia, però va acabar sent dadaista. Però el que sobretot va ser és aquell algú que es va atrevir a despullar-se davant l’espectador, aquell algú que va posar en l’art tota la seva existència, tot l’art en la seva existència, i la confiança en el seu consumidor. Duchamp va posar a prova els límits de l’expressió artística incessantment i també així li va ser impossible de no entendre-la, també així li va ser impossible de defugir-se a si mateix. Tot aquest art (experimental d’aleshores) era també una manera d’esbatanar-se, era una filosofia de vida i era un estàndard pel qual morir. Perquè viure amb un ideal artístic no és una moda; és això, una manera de viure.

No estem de tornada. El significat de l’art l’estableix la cultura i la cultura la defineix la societat, però quan ens permetem determinades llicències –com la d’establir què és i què no és art a partir d’allò que estem, o no, disposats a entendre-, perdem la capacitat de reconèixer qualsevol pessigolleig a la boca de l’estómac. És aleshores que ja no hi ha res en l’art amb què la veu ens tremoli, amb què ens suïn les mans o amb què se’ns assequin els llavis; no sabem incomodar-nos perquè ja no hi ha res en l’art que ens incomodi. Ho hem apaivagat tot, hem matat el cuc que mantenia desperta la gana i, per curar-nos amb salut, hem cobert els racons amb matarates. Pensem amb ferma convicció sóc home de naturalesa i estaquirot de creació humana, però la veu és prou dèbil perquè ni tan sols pugui sentir-nos la pròpia consciència. Sembla que ens obstinem a cultivar tabús i que, a la llarga, acabem confonent-los amb les lleis de la civilització, amb l’acatament -interpel·lable!- d’una hipotètica educació que refrena, d’una civilitat mal concebuda que, per més inri, no sap esplaiar-se. Els límits de l’autonomia artística passen pel respecte, però quan la percepció pren vida pròpia no se sap estar d’esbravar-se. En aquest sentit, no tota l’educació en l’art és artística perquè no tot li és connatural.

Al seu article de juliol de 1893, Maragall diu del pensament de Nietzsche que ‘això és un torrent de poesia’. Stricto sensu, si em diuen que els bojos mouen el món jo dic sí, els bojos. Entenem-nos. Potser Nietzsche era boig, però en una cosa tenia raó quan advertia que (aplicant-ho a l’art, afegeixo jo) ‘això que els instints han de combatre’s i domar-se és una deplorable fórmula de decadència'. La solució que ell mateix proposava –una solució fonamentada en la voluntat de poder i en l’afirmació de la vida basada en els instints més purament primaris– ni em convenç, ni em descriu, ni em designa. Però tenia raó quan deia allò de la decadència. La seva fal·lera creativa –fos en l’àmbit que fos- necessitava xocar amb la realitat i, efectivament, així ho feia; per més que se centrés en una inversió de valors que, al capdavall, em resulta contradictòria. No és aquesta la qüestió, de fet. No puc combregar amb l’heroi moral de Nietzsche –amb el seu superhome-, però Maragall no es posava pas de peus a la galleda quan afirmava que tot allò era poesia i que el pensament de Nietzsche havia quedat suspès en l’atmosfera intel·lectual. El Nietzsche escriptor s’ajustava al paradigma de l’Artista perquè feia patents la sinceritat, el xoc volgut amb la realitat i el defugiment de tota cohibició, i perquè així ho actualitzava l’ideal pel qual vivia. Entre d’altres coses, com a creador també era boig perquè es calçava les sabates de veure-hi clar i, a la seva manera, sabia reaccionar davant del món.

L’espectador no tremola si el poeta –l’artista- no ha tremolat abans. Però ara sembla que, en determinades circumstàncies, això ens faci vergonya. Mostrar-nos en l’art com a producte purament humà ens ruboritza perquè, en determinats àmbits puristes, l’expressió artística políticament correcta mai no es desborda. Perquè ara l’home que vol ser home no tremola, no crida, no dubta, no es desploma. Triomfa abans de permetre’s el privilegi de perdre, sàviament, els estreps. Perquè ara l’home que és home és alhora cec i cívic com no ho havia estat mai. Potser és que de vegades necessitem sentir-nos infal·libles, però no vulguem ser més home que l'Home perquè fins i tot la simplicitat de la natura és bilateral.

És també d’això que volen parlar en David Bestué i en Marc Vives quan a El mal d’escriptura. Un projecte sobre text i imaginació especulativa (al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA), escriuen: "Físicamente me percibo como un no ser, sin límites definidos, vaporoso. Me sucede también en un plano mental, aquello que soy y no soy se mezcla en un amalgama de ideas sin lograr discernir qué partes de ese todo me pertenecen y cuáles no". L’art experimental ens demana a crits la desmitificació de l’entorn més immediat i l’acceptació de la realitat en el seu estat més verge, però tot això només serà possible tan bon punt la sinceritat basteixi els únics límits que podrien ser lícits en l’expressió artística –els límits que, arran d’aquesta mateixa sinceritat, estableixen què ens pertany i què no ens pertany-, els quals ens permetran de reconèixer aquell pessigolleig a la boca de l’estómac. I per a això cal reclamar l'artista que s'exposa en estat emotivament natural.

Tota obra d’art crea una reacció en l’espectador perquè una determinada realitat, concreta o abstracta, existent o figurada, ha creat prèviament una reacció –d’un grau més o menys plasmable- en l’artista. L’emoció és intrínseca a l’espècie humana i sorgeix d’aquesta col·lisió amb una realitat -contemporània- que, tant si es reflecteix real o fictícia, al final sempre resulta versemblant, precisament perquè és en l’art i ens és pròpia. En termes d’estímuls i impulsos sensorials, l'expressió artística s’alimenta d’una mena d’irracionalitat que l’allunya de qualsevol matemàtica, i sense això no hi hauria capacitat de fer art, i tampoc de consumir-lo.

 

Carrer Valldonzella

Diré ulls de poeta d’octubre a març ara que ja fa massa nits que se’m fan les tantes. ‘Navegues sempre entre arts i fumes massa’. Passaré d’esquitllentes amb el posat greu i el tacte agut i el pes humit de suspicàcia. En la decència que he perdut i que no vull que em faci falta. Ni poc, ni massa, ni comerç just. Perquè mai cap llibre no es llegeix prou a poc a poc, ni cap paraula no es diu amb prou traça. Voldré perdre’m entre tanta (i tanta) modernitat urbana, amb cara de poema bo i deutor dels mots que em fumaré amb paper de pàgina. En ciutats de rima assonant amb carrers d’anarquia sil·làbica. Després, llibres-de-metro i llibres-de-casa.

La raó de ser

Ser sense raó de ser seria un motiu prou fort per poder respondre ‘perquè sí’ a qualsevol de les incògnites amb què topéssim i, probablement, només així acabaríem per creure que hem obtingut una resposta absoluta. Però ser essencialment i sense causa -remota o immediata- anul·laria la nostra condició de creatures i constituiria una solució solipsista que ens conduiria a percebre’ns, no només com a causa, sinó també com a efecte de nosaltres mateixos. Aleshores justificaríem –a qui?-, fins i tot, un ‘Perquè.’ com a resposta sense la corroboració de fets o paraules; però, a la llarga, ens percebríem insubstancials fins i tot com a reis de totes les substàncies. Paradoxalment.

Lluny de ser origen d’orígens, la creatura es projecta constantment en les realitats concretes -i creades- que constitueixen els seus semblants. Les creacions primeres s’originaren en el si d’un Absolut, la grandesa del qual rau en el fet que, després de fragmentar-se, continua actualitzant-se com el Tot i, per tant, més enllà de la confusió que suposaria el caos, es defineix com a ens harmoniosament repartit en milers de milions de petites essències humanes i humanitzades. Com pot, però, el fruit d’aquest Absolut fragmentar-se sense fer-se miques i quedar anul·lat com a ens combatent?

Com a concepte, el mínim dels mínims –és a dir, el fet de no fragmentar-se més enllà del just i necessari- no té una projecció clara –o vàlida- perquè no només s’equipara als efectes de la poca mestria, sinó que, a més, fa desembocar, al mateix anorreament, una hipotètica satisfacció de les pròpies necessitats saciades dins dels límits d’un mateix i, per tant, al marge de l’alter. En efecte, afirmar que jo sóc jo resulta una paradoxa en tant que el fruit de l’Absolut, fet a imatge i semblança de qui l’engendra, no és conceptualment global perquè és part -i no tot- i, per tant, necessita d’identificar-se en l’alter. I, si la màxima d’economia no ens és sempre amiga, és precisament perquè tant el tot com el fragment s’anihilen si s’obstinen a ser tan sols en si mateixos i per a ells mateixos.

L’Absolut, doncs, pren sentit quan es divideix fins l’eternitat sense que la seva integritat en resti afectada, i podríem determinar que el seu fruit en conserva aquestes propietats essencials. És així com apostem per un principi de realització en l’alter que està dotat d’unes capacitats expansives prodigioses i imperceptibles, ja que ens remet a un Absolut que es fragmenta sense deixar de ser tot ell harmonia. Fet i fet, la identificació de l’ego en l’alter legitima la recerca de complicitats que justifiquin respostes, i que ens permetin veure una projecció clara de nosaltres mateixos en un altre ens creat. I així poder ser amb raó per ser, com un prodigi natural.

Les coses primerenques

Sense ordre ni concert, els números totals també existeixen. Més enllà de l’adjacència i l’ordinarietat, en l’harmonia més naturista, la unitat hauria de ser la substància primerenca i l’u, el número categorial. El teixit de la integritat sempre és un -i de vegades és aquest- perquè l’equilibri dels seus estrips respon a la quasi perfecció de l’oracle. I non semper Saturnalia erunt*, però avui tocava.

*No sempre serà temps de Saturnals.

Tres-cents seixanta-cinc mots

   

Cent trenta dies més tard, a 365 contes.

Els cabells despentinats es mouen al ritme desassenyat dels meus passos, mentre se’m va eixamplant el cor a qui manca temps i espai per colpejar-me. Faig tard. M’inquieto cada cop que la busca del rellotge avança i encara m’entretinc esquivant rius de gent que flueixen en direcció contrària. Sóc a tres minuts del lloc de trobada, en passen tres més de l’hora acordada i encara m’exigeixo a mi mateixa tres segons d’intimitat, a la mateixa cantonada, per pentinar-me.

He comptat cent trenta dies des d'aquella nit en què en Gabriel va aparèixer al bar on, setmanalment, ingresso tot el que porto a la butxaca. Arribava esbufegant, amb la seva meitat de la promesa complerta i amb dues entrades pel Liceu, una a cada mà, humides i una mica arrugades. Em tremola la veu mentre assajo una i una altra vegada l’explicació que fa tantes hores que porto pensada; de fet, són les paraules que em repeteixo, en veu baixa, des que vaig tacar d’alcohol el vestit que em va fer prometre que estrenaria aquesta mateixa vesprada. Veig en Gabriel de lluny, em planxo la faldilla amb les mans i col·loco el somriure nerviós que també he assajat durant la tarda. Li brillen el ulls, fixa la mirada en el rellotge, perd la paciència, fa el cor fort, espera que pronunciï alguna paraula. I decidim entrar al vestíbul del teatre.

En sortir, hi haurà minuts en què les hores no seran sinó fragments d’espai en el temps, trossos d’un tu que ompliran un instant en el jo. Potser l’avui serà massa aviat perquè l’ahir va ser massa tard. En Gabriel em mirarà com si hagués vestit, expressament i per a ell, una brusa de brodats daurats i botons dels anys seixanta. Soparem, demanaré el de sempre i mantindré la mirada fixa i la copa intacta. Ell en demanarà una altra, i una altra. I assaborirà aquestes petiteses fins fer-les insípides, perquè, sense poder evitar un mig somriure, també voldrà fer seu aquell segon amarg. Jo trauré la llibreta i, sense deixar de mirar-nos, hi escriuré unes paraules. “Quan fa cent trenta dies que ell complí la promesa, i que jo vaig trencar-la”. Fins beure’m la nit.

Blanc

                               Si dic mut
                               es desvetllen les hores discretes.

                               Amb dit agut
                               les paraules dins de les paraules
                               amb vestits estrets
                                                          i la veu diserta.
                               Més enllà del vers, la creació inerta.

Fotografia: Porto (2009)