L'anarquia del silenci

                                      [John Cage, in memoriam]

Poema temperamental per a mil veus a intervals aleatoris

          Induïu la conjuntura al cànon infinit.
          Les paraules ens pertanyen
                                            redimeixen l’entreacte.
                                                               Ineludible
                                                               evidència
                                                                inexacta.
           

Passar pantalla

[A propòsit de l’exposició Petits editors, grans llibres, al FAD].

O, com dèiem al 2010, passar pàgina. Al llarg dels últims trenta anys, en el món de les grans editorials, la revolució de les idees i de les formes ha tendit generalment a anar al darrere, i en un moment en què l’excés de novetats i la llista inestable de best–sellers són el pa de cada dia, els bons auguris per a tota petita editorial són lluny de qualsevol percepció de realitat. Cada any, el dia de sant Jordi, es venen a Catalunya més de la meitat dels llibres que les editorials vendran al llarg de l’any. És, doncs, davant d’afirmacions com aquesta, que he(m) de començar a acceptar que a dia d’avui la lectura és un producte de consumisme, i no pas de consum. D’altra banda, la Història de l’impressor que no va enganxar prou bé les lletres i li van caure (Aldo Manuzio, editorial Narratives 0) és inquietant pel que té d’innovadorament arrelada i, si el llibre digital vol ser la nostra realitat moderna, caldrà no oblidar que l’editor no n’és només l’intèrpret, sinó també l’inquisidor conscient que la qualitat no ha estat mai una fita barata. En efecte, la creativitat i l’enginy també fan -i són- l’objecte. A l’editorial, la pobresa –qualitativa, s’entén- crea dependència perquè els seus padrins gestionen la informació a la valenta i n’ofeguen el poc que quedava de dignitat sobrevalorada.

En el món de la lectura, els valors els estableixen els textos però els diuen els llibres. En creuar-se el llibre i el lector, per atzar o per recerca, s’estableix una dialèctica que, inconscient quan és fluïda, es fa conscient tan bon punt a l’objecte se li activa la responsabilitat d’objectar i rebatre els arguments d’un lector afectat d’una sana reticència. També d’aquesta manera els llibres parlen, i puc ben assegurar que mai no hauria esdevingut víctima de la lectura si no hagués estat capaç d’escollir els meus primers llibres pels colors de la portada o, requisit aleshores gens menyspreable, pel gruix del llom o pel seu pes a sobre del palmell d’una mà confiada.

Amb l’adveniment del format digital, perdran vigència aquests mecanismes de formació de nous lectors –infants i adults- i s’apagarà un tipus de dialèctica que dóna sentit a la continuïtat. Davant d’aquesta nova realitat, tant sols la professionalitat de l’editor retrobarà els camins perduts del lector modern. L’editor és el professional que ensenya a parlar a la coberta i a callar a la solapa, és l’artífex que sap respondre a l’estilística amb estètica i l’actor que materialitza les incessants exigències d’un lector que, no només s’enamora de la lletra per la ploma que l’engendra, sinó també per l’enginy que la fa palpable. L’editor és, en definitiva, un professional de la seducció.

Si els auguris es compleixen, les llibreries es veuran condemnades a adoptar els colors del cementiri. Es corromprà la grandesa d’uns paradissos que, com més s’exhibeixen en dimensions, exuberància i gràcia, més captiven; però que, si conserven l’essència, és perquè no de tots els arbres en pengen totes les pomes amb què podríem pecar. És innegable que, amb el format digital, es multiplicaran les fonts de coneixement a l’abast del ciutadà amb recursos, però també ho és que el paper de l’editor serà imprescindible per conduir un nou lector exposat a la confusió del cosmos on regnen l’excés i la manca de trets diferencials. I, amb tot, espero que el dia en què -literalment- s’apaguin els llums del món, no se’ns apagui, de retruc, la cultura.

El complex d'Orfeu

Suposo que Orfeu no tingué la picardia d'acaramel·lar Hades a les portes de l’Infern; fet i fet, aquestes coses a vegades ja passen. Si Orfeu no hagués tingut el permís de la seva pròpia lira per crear elixirs de món, no n’hauria creuat mai cap, de llac, ni de frontera, ni d’il·legitimitat raonada. Però, per un cop, aplaudirem perquè al final de la pel·lícula és el bo qui mor sense que això impliqui una corrupció de la trama.

Diuen que l’ase* només tenia set perquè havia vist el reflex de la lluna a l’aigua, però si l’autor hagués volgut una aigua enverinada, també ell hauria implorat una Eurídice a les portes de l’inframon. En tot hi ha absolució aparent, i l’ase es mereixia el Cel tant com Orfeu desitjava merèixer-lo. Però aquí rau la llavor del conflicte, el d’un era un desig irracional i el de l’altre, una necessitat deïficada. Al final resultarà que l’Olimp és ple de mortals que a casa seva també ploraven absències i regaven les plantes.

*A L'ase que es va beure la lluna

Blocaire invisible

... l'Elvira FR!

Portada del Calendari literari.

Crònica de l’eternitat efímera

res no dura per sempre tot i que en el fons sempre he cregut (en els reis) que sí i el pretèrit indefinit porta implícit que als X(x2) anys encara em casi amb aquest principi de reinvenció constant amb arguments d’estar per casa però sense tenir casa el 2009 fa massa temps que va començar amb llibretes de tapa tova i això que els nombres senars m’agraden és un ofici de risc escriure contes de fantasmes i també dir sí aquest és EL llibre 2009 és un plural sense desinència que ha trencat moltes masses? normes perquè al juliol va(ig) llogar un fragment de món de temps d’espai de mi mateix per recordar-te en versió metàfora a Barcelona els racons són menys efímers més Raval(s) i tan oblics com l’oratge que ens posem per jersei o per corbata perquè encara està tot per dir però l’any diu que encantat que ha gaudit de la vetllada però que ja marxa i al gener no deixaré de fumar(?) ni passaré a les llibretes de tapa dura i encara menys deixaré de trencar normes casolanes. Al 2010 escriuré comes.

La revolució dels sons

[A propòsit de Tocatina (2009), música a l'escenari de J. Brossa i J.M. Mestres Quadreny, portada a l’escena catalana per Lluís Solà. Al Brossa Espai Escènic].

Frenètic. Evitem d’invertir l’ordre natural dels factors i s’altera el valor real del producte. Com més predictible, més fortuït n’és l’efecte i, a la llarga, ens recreem en allò suscitat per tal com era eludible. És frenètic el compàs de la corda brossiana. Si el quartet* imposa la llei del més feble, s’encavalquen els sons com posseïts d’una febre i la ferocitat se n’apodera.

Després de posar-nos un barret, sempre ens plouen els braços. El diàleg constant en la música aleatòria del binomi Brossa-Mestres alerta els sentits i els posa en consonància. L’estranger, l’estrany, sempre té l’última paraula i, davant del no-perill, l’expectació silenciosa també trenca les absències insonores. El silenci és la cadència suspensiva que sempre improvisa, però alea iacta non est, i l’eurítmia del silenci altera el soroll però equilibra les forces.

*El Brossa quartet de corda interpreta Tocatina a l’Espai Brossa.

Els reis No són els pares

Apologia del Nadal i demolició dels detractors de les (santes) festes.


El Nadal ha estat fora durant un any, però diu que tornarà. En sentir-ho, les passions s’exalten i les febres s’enardeixen, i es tergiversa l’ordre causal de les coses. I fum, fum, fum. Tota una efemèride, doncs.

L’endequexili* del Nadal s’atenua quan les passions tenen llicència absoluta. Aleshores, l’ordinarietat dels dies perd la seva vàlua en benefici d’una il·lusió de tendència convexa i, de fet, si el desembre no és un mes còncau és perquè encara ara té tres més una setmanes. El Nadal és innocent i emana innocència. Els llums dels carrers són grotescos, prolixos, barrocs i postissos, i a més contaminen. Però fan festa. Perquè el Nadal no és un invent del Corte Inglès; i perquè cada 25 de desembre, a la matinada, els Reis s'instal·len a casa.

*exili durant onze mesos.

Ingravidesa

S’aferra al punt de conjuntura incerta.
Xiuxiueja
vers a vers; i cada mot és un prodigi
i cada so,
un sospir d’ingravidesa.

Imatge: Alfa, J. Brossa.