Crònica de l’eternitat efímera

res no dura per sempre tot i que en el fons sempre he cregut (en els reis) que sí i el pretèrit indefinit porta implícit que als X(x2) anys encara em casi amb aquest principi de reinvenció constant amb arguments d’estar per casa però sense tenir casa el 2009 fa massa temps que va començar amb llibretes de tapa tova i això que els nombres senars m’agraden és un ofici de risc escriure contes de fantasmes i també dir sí aquest és EL llibre 2009 és un plural sense desinència que ha trencat moltes masses? normes perquè al juliol va(ig) llogar un fragment de món de temps d’espai de mi mateix per recordar-te en versió metàfora a Barcelona els racons són menys efímers més Raval(s) i tan oblics com l’oratge que ens posem per jersei o per corbata perquè encara està tot per dir però l’any diu que encantat que ha gaudit de la vetllada però que ja marxa i al gener no deixaré de fumar(?) ni passaré a les llibretes de tapa dura i encara menys deixaré de trencar normes casolanes. Al 2010 escriuré comes.

La revolució dels sons

[A propòsit de Tocatina (2009), música a l'escenari de J. Brossa i J.M. Mestres Quadreny, portada a l’escena catalana per Lluís Solà. Al Brossa Espai Escènic].

Frenètic. Evitem d’invertir l’ordre natural dels factors i s’altera el valor real del producte. Com més predictible, més fortuït n’és l’efecte i, a la llarga, ens recreem en allò suscitat per tal com era eludible. És frenètic el compàs de la corda brossiana. Si el quartet* imposa la llei del més feble, s’encavalquen els sons com posseïts d’una febre i la ferocitat se n’apodera.

Després de posar-nos un barret, sempre ens plouen els braços. El diàleg constant en la música aleatòria del binomi Brossa-Mestres alerta els sentits i els posa en consonància. L’estranger, l’estrany, sempre té l’última paraula i, davant del no-perill, l’expectació silenciosa també trenca les absències insonores. El silenci és la cadència suspensiva que sempre improvisa, però alea iacta non est, i l’eurítmia del silenci altera el soroll però equilibra les forces.

*El Brossa quartet de corda interpreta Tocatina a l’Espai Brossa.

Els reis No són els pares

Apologia del Nadal i demolició dels detractors de les (santes) festes.


El Nadal ha estat fora durant un any, però diu que tornarà. En sentir-ho, les passions s’exalten i les febres s’enardeixen, i es tergiversa l’ordre causal de les coses. I fum, fum, fum. Tota una efemèride, doncs.

L’endequexili* del Nadal s’atenua quan les passions tenen llicència absoluta. Aleshores, l’ordinarietat dels dies perd la seva vàlua en benefici d’una il·lusió de tendència convexa i, de fet, si el desembre no és un mes còncau és perquè encara ara té tres més una setmanes. El Nadal és innocent i emana innocència. Els llums dels carrers són grotescos, prolixos, barrocs i postissos, i a més contaminen. Però fan festa. Perquè el Nadal no és un invent del Corte Inglès; i perquè cada 25 de desembre, a la matinada, els Reis s'instal·len a casa.

*exili durant onze mesos.

Ingravidesa

S’aferra al punt de conjuntura incerta.
Xiuxiueja
vers a vers; i cada mot és un prodigi
i cada so,
un sospir d’ingravidesa.

Imatge: Alfa, J. Brossa.

Arquitectura

Naïf. Es lliura a l’automatisme histèric per alliberar els fantasmes del seu món prohibit. Abstracció surrealista i cromatisme compulsiu.