Pensaments significants

L'Edèn

2011-01-07T02:24:00.008+01:00

Crec que em diràs que embull l'ombra de les paraules

per fer llums que de vegades són negres.

Biel Mesquida (1995)

Guarda’m al teu calaix d’artista i esbossa els dotze Olimps de la teva Tràcia. Profana el Verb prohibit, -el geni alat-, el dir abusiu d’estridència exacta. Sostinguda l’arbitrarietat, les interrogacions són infinites per l’idil·li que en deriva i l’orgull que les empara, i l’imminent -pel que té d’imminent- s’erigeix concret en l’artifici d’immensitat que el buit reclama. Qui té les respostes i on les amaga. Guarda’m al teu calaix d’artista i esborra la petja del crim perquè cap preludi no s’adiu al vel d’enginy que l’emmascara. De saber què té de trencador la c trencada. I de cagar dubtes i saber-se més encara.

D’Hefest (II)

2010-11-20T00:25:00.007+01:00

Llegiu D’Hefest (I).

Donar, sovint, és també desposseir-se en el sentit
més radical de la paraula. Cap bé no és nostre si la seva
possessió es manté solitària. La voluntat de posseir,
de sentir-se i dir-se possessor en lloc d’oblidar-se
d’ésser-ho, mata la possessió.

Mounier (1965)

Allò que és primordial poques vegades és tangible. La comunicació, la paraula, és l’eina per excel·lència per a l’enteniment i la convivència estrictes; i el diàleg constitueix, tot sovint, la primera materialització de l’entrega. En efecte, el saber ens fa lliures, i és el nodriment moral el qui ens proporcionarà les facultats per construir una escala de valors que ens sigui pròpia. Per tant, donar-se, de fet o de paraula, no ens resulta estrany perquè la cohesió de les relacions interpersonals parteixen de la coherència de cadascuna de les unitats, i perquè, tan bon punt la unitat no és mai un de sol, l’individu no queda realitzat fins que no interactua com un més en el seu entorn més immediat. També aquest tipus de compromís prové de la llibertat i condueix cap a la llibertat, i garanteix la satisfacció de les necessitats fora dels límits d’un mateix i, per tant, dins del marge de l’alter.

De fet, això és el que a mitjans segle XX començava a propugnar el personalisme de Mounier. Actualitzat com a moviment reaccionari, el corrent personalista francès va prendre sentit durant la crisi política i econòmica posterior al crack del ’29, en el si del qual una deguda reordendació de circumstàncies posà de manifest els trets essencials d’una crisi que no podia sinó fonamentar-se en un tergiversament dels valors. A la dècada dels 30, el déu dels pares de l’anomenada Gran Depressió eren la rapidesa i la facilitat; a les acaballes d’un 2010 immers en la immediatesa i el concepte d’utilitat, sembla que la de Mounier no és pas una filosofia gaire caducada, i que continua conduint-nos a reaccionar contra un capitalisme mancat de valors.

Però el personalisme de Mounier no fou tant una crítica al sistema econòmic, com una alternativa resoluta; i aquesta és la seva grandesa. 'Donar, sovint, és compartir, irradiar i fer més plena la pròpia possessió per la comunicació. Donar, sovint, és també desposseir-se en el sentit més radical de la paraula. Cap bé no és nostre si la seva possessió es manté solitària. La voluntat de posseir, de sentir-se i dir-se possessor en lloc d’oblidar-se d’ésser-ho, mata la possessió' (Mounier, 1965). És així com apostem per un principi de realització en l’alter, ja que cap procés d’alteritat no pot concloure’s sense que la fragmentació en l’altre i per a l’altre garanteixi la unitat, la consciència i la conseqüencia.

Desposseir-se, doncs, no presuposa la privació o el sacrifici, sinó que constitueix substancialment un acte conscient i voluntari de comunió amb l’entorn. Un dels tòpics més concorreguts a l’entorn de la infància en risc d’exclusió social és el de l’escassetat, la necessitat o, fins i tot, la mancança. Però al Raval eradicarem la pobresa i potser encara tindrem les mans buides. Les mans dels nens que creixen al Raval són palpables de la mateixa manera que ho són les teves, les nostres, però les capacitats reproductives i/o generatives d’allò que hi amaguen dins són, tot sovint, tan sols intuïbles. De vegades, olorem el buit perquè no som conscients de la immensitat que ell mateix porta dintre. Però el buit no és un decandiment, sinó una conseqüència precipitada del desig, potser fins i tot de l’enyorança d’allò a què encara no hem accedit, però que intuïm per la nostra condició d’ens social i sociable. La gratuïtat de la cooperació amb l’alter és també una manera de ser conseqüents perquè, en paraules de Mounier (1965), 'no posseïm sinó allò que donem o allò a què ens donem'.

Article publicat a Proeurope (novembre 2010).

D'Hefest (I)

2010-11-19T00:21:00.010+01:00

"Joel, enfadado y rojo como siempre, se planta ante su cometa hecha en
el Centre de la Platja con material de ‘basura’, como le dice él. Hace un
sol de justicia pero él se tira en la arena y llora, y dice que su cometa
no vuela. Yo la probé y sí que volaba. - Mira Joel, sí que vuela, mira! -.
Y llorando... -No vuela. Conmigo no vuela. Porque yo lo hago mal.
Conmigo vuela mal. No la quiero. Todo lo hago mal, y se rompe.- Y le
regala la cometa a Almil para su hermanita. Yo le digo a Joel que hay
que tener fe, que eso no vale. Y me doy cuenta de que le he dicho 'fe’...
y me intento hacer comprensible y le pregunto, ¿tú sabes qué es la fe,
Joel? Y dice que sí, rojo, llorando, a punto de explotar como siempre... -
Es la confiansa.- Y aunque no quiso su cometa, tuvo que aguantar el enfado
todo el trayecto del bus, porque un monitor nunca se da por vencido. Ni un niño.
Y menos Joel".

Anònim

Se m’estampa el jo en una de les imatges contradictòries que em dicta la consciència, enmig de la immensa riuada pluriètnica que conformen actualment les Rambles de Barcelona. Baixant en direcció cap al port, a mà esquerra, les cantonades s’erigeixen confuses pel que tenen de torbament implícit i els carrers conformen el més difús complex comercial que, com a concepte, la ciutat cosmopolita jutja indispensable. Indefectiblement, la maquinària interna d’una tal destinació turística se sotmet, a la llarga, a la pressió i l’opressió com a preus a pagar per la decència. A mà dreta, però, no pas més de deu metres enllà, les olors de la ciutat es transformen fins el punt en què sembla que ja res no vagi amb nosaltres. La dinàmica interna ja no sent l’ofec dels excessos i l’acceleració ja no consumeix teulades i finestres, però és també aquí on el preu de la decència esdevé costós de saldar. Enmig de la policromia de la ciutat cosmopolita, sembla que l’entrada a determinades realitats se’ns faci llunyana pel que suposa de trascendència dels límits socials i d’un mateix.

El barri del Raval es concebé com una annexió física a la ciutat de Barcelona i ha estat tradicionalment connotat amb l’etiqueta de barri obrer. Però de barris obrers, a Barcelona, n’hi ha hagut i n’hi ha d’altres. Què té, doncs, que el faci diferent? Actualment, se situa al bell mig del centre històric, cultural i turístic d’una de les més grans capitals europees, però continua rebent la consideració social d’annex i, en segons quines cirscumstàncies, fins i tot de marginal. Paral·lelament, però, la convicció segons la qual el Raval pot arribar a ser a dia d’avui fins i tot objecte d’inspecció turística comença a tenir probabilitats d’acte -de realitat- perquè hem començat a descobrir-ne les històries que amaga la seva gent. Som, doncs, un cop més, davant l’eterna dicotomia de l’aparença i el fons, la dualitat de la imatge com a sustentació física que trasllueix -o no- el que té de valuosa interiorment.

En termes d’heterogenitat, la mescla social, ètnica i cultural del Raval destaca per la seva profunda autenticitat. Però és precisament per això, i per la societat –denominació prestablerta per professionals- en crisi en què se situa, que no deixa d’estar exempta de risc en aquests mateixos àmbits social i cultural. Davant d’aquestes realitats, doncs, quins són els criteris que determinen allò que és fonamental? Què són les necessitats bàsiques? No són també primàries les necessitats de dignitat, afecte, salut o educació? No són drets, a l’altura de l’habitatge o el vestit, altres categories com la comunicació o el diàleg? El que actualment hi ha a la base de tot conflicte humà o material al Raval podria fonamentar-se en una qüestió d’oportunitats. Les possibilitats d’accés i d’integració social que poden oferir-se als nens del Raval van més enllà d’una formació intel·lectual i/o professionalitzadora i es concreten –si se’m permet el terme- en una inversió en cultura i en autoreconeixement socioindividual (això és, de l’individu en la societat).

'L’essencial és invisible als ulls', escrivia Saint-Exupéry per a aquell petit príncep que intentava fer-se comprensibles l’entorn i l’existència. La vàlua que progressivament han anat adquirint l’entorn material i el mateix sistema de concebre l’intercanvi ha propiciat una crisi de la humanitat, enmig de la qual no hi ha eines per sustentar la consciència materialista. Segons la bibliografía més recent, la nostra és la crisi que concerneix l’economia i el capital compartit, segons la nostra experiència més immediata, aquesta podria ser la crisi -i no pas l’auge- del materialisme, dels valors plurals no compartits. El projecte socialitzador al Raval és, abans que res, una tasca d’educació en valors que, construïda en el respecte i la tolerància, allibera les tendències prejudicials. És un ens combatiu contra la febre de tendències classificatòries que ens envaeix, això sí, subtilment.

Llegiu-ne la segona part, D'Hefest (II).

Article publicat a Proeurope (novembre 2010).

Apologia del silenci

2010-10-18T23:27:00.000+02:00

M’he de posar a escriure

perquè m’estic escrivint a sobre.

Jaume Cabré, L’Avenç 358

Diré que la set se’m beu descalça, que la lira invoca -creu- allà on el vers es pensa i se suscita inabastable. Que el dir sofista abstreu, que l’instint purista m’erosiona, que m’embrolla el dir incident, que tanta tranquil·litat m’angoixa. Diré amb el son tossut que m’estalonen les paraules, que al poeta mesurat li escau nua la corbata; llegiré tots els orgulls en clau de subtilesa sacra. Que les hores de fulletó són octubre a petita escala, simfonia d’imminència al pentagrama, pura Febus esbossada.

Fotografia: John Baldessari, I will not make any more boring art

Tableaux (parisiens)

2010-06-25T03:04:00.009+02:00

Doppelgänger.

Reclamaré l’infern per a l’home-déu més enllà de la quarta pàgina i capturaré l’udol en la deïtat llibresca de la instantània. A la plaça dels artistes, em sotmetré al vertigen dels suburbis de les paraules. Tots els jardins de (totes) les delícies s’encavalquen i es versen per estripar-ne l’assaig i aplaudir-ne l’oracle-i la veu, de tan exacta, que es beu la dansa dels immòbils i l’acata. L’acata al purgatori irònic i grotesc de la ciutat mare, a les cavernes de plata, als interlunis efervescents de volta i mitja i d’encara gràcies. En l’estol de negacions etèries i complicitats anàlogues. A la manera de Baudelaire, nines que lloguen felicitats adormides de sotamàniga, poetes d’harmòniques roents i d’embocadura agredolça cada set octaves, la plaça de ganyota concurrent i fesomia inefable. Desplaçaré el centre de la meva òrbita natal als Paradisos artificials de gel i de marbre-i després portaré el gest intoxicat d’humor, i la mateixa harmònica dels poetes de l’oracle. Colliré totes les flors del mal de la París estipulada. I doppelgänger.

Elogi dels sentits

2010-06-06T01:47:00.010+02:00

Negre.

Diuen que L.F. tenia un negre literari, sageta de foc, el negre més negre d’entre els negres. Una ombra, mitja ànima, un fantasma. Que moria cada dia una mica més si es delia una mica massa, s’obsedia una mica menys, escrivia una mica d’esma. Però el sexe del poema es diu i no s’acaba. Com quan descobríem què eren els cossos nus sense saber què era la nuesa, sucre i eternitat, cançó d’Èdip sans complexes. O com els divendres que són dimecres i els dimecres que són divendres. O viceversa. L’evidència també és negra. Que la set se’m sosté carnosa en el ple més recaragolant d’aquest idil·li de la innocència. I que els mots se’m moren a dins i jo visc en les coses*. I en els cossos negres de pupil·les negres amb mirades negres.

post scriptum: Èdip també era negre.

La rue bouleversée

2010-04-23T03:12:00.006+02:00

La meva vida és el poema que m’hauria agradat escriure.

Henry David Thoreau

Amb un whisky i una ploma, posarà fins i tot en dubte l’impost sobre el valor afegit de la distància. Paris c’est moi, c’est moi, i vol parlar i la veu li calla. M’estremeix la veu convulsa i aplaudeixo el parlar estrident de boca en boca, poupée, que vers i cos són un de sol en aquell El Caire. Des del poema em penso i en el poema em dic, garçon, quan la quinta dimensió de la musa s’instaura. Que jo sóc en les paraules i en les paraules em desfaig.

Bon sant Jordi!

L'art experimental

2010-04-01T00:42:00.007+02:00

Edito: hi ha vespres barcelonins que estan desvetllant la nuesa de l’entusiasme vitalista. Què se n’ha fet de la cadència dels manifestos de l’antiart? Davant la retòrica de Manifest Groc només vaig saber dir que sí. Que sí. Serà a l’Espai Brossa fins el 25 d’abril; n’hi ha poques de tan imprescindibles.

El poeta (en el sentit més gros de la paraula),
concebeixi la vida com la concebeixi,

sempre resulta que albira un tros del misteri

immens, del qual la més lleugera revelació

té la virtut de fer tremolar an els homes

de cap a peus sense saber gaire per què.

Joan Maragall, Nietzsche.

Article publicat a L’Avenç, el 15-VII-1893

En el si de l’art d’avantguarda, el sentit més gros de la paraula poeta inclou els conceptes de legitimitat i validesa de les produccions d’un segle que, en si mateix i com a segle, cada dia és dóna més a l'abstracció. La nova avantguarda que ens inspira és deutora alhora dels estímuls de la Història i dels instints en l’art experimental i, ara per ara, l’única condició sine qua non del progrés de la cultura artística la constitueixen la integritat moral i la sinceritat en el trasllat i la plasmació dels conceptes.

En efecte, en el seu moment, el pop art va ser dadà i revolució d’idees i també així va apostar per la contemporaneïtat, va transgredir la realitat més propera i es va immergir en aquesta concepció de l’art de les idees i de la veritat. Durant la primera meitat del segle XX, l’Art Trobat (el ready-made) de Marcel Duchamp va explorar els camins de la quotidianitat més mundana, i també així va ser avantguarda i va fer art. Duchamp no ho volia, però va acabar sent dadaista. Però el que sobretot va ser és aquell algú que es va atrevir a despullar-se davant l’espectador, aquell algú que va posar en l’art tota la seva existència, tot l’art en la seva existència, i la confiança en el seu consumidor. Duchamp va posar a prova els límits de l’expressió artística incessantment i també així li va ser impossible de no entendre-la, també així li va ser impossible de defugir-se a si mateix. Tot aquest art (experimental d’aleshores) era també una manera d’esbatanar-se, era una filosofia de vida i era un estàndard pel qual morir. Perquè viure amb un ideal artístic no és una moda; és això, una manera de viure.

No estem de tornada. El significat de l’art l’estableix la cultura i la cultura la defineix la societat, però quan ens permetem determinades llicències –com la d’establir què és i què no és art a partir d’allò que estem, o no, disposats a entendre-, perdem la capacitat de reconèixer qualsevol pessigolleig a la boca de l’estómac. És aleshores que ja no hi ha res en l’art amb què la veu ens tremoli, amb què ens suïn les mans o amb què se’ns assequin els llavis; no sabem incomodar-nos perquè ja no hi ha res en l’art que ens incomodi. Ho hem apaivagat tot, hem matat el cuc que mantenia desperta la gana i, per curar-nos amb salut, hem cobert els racons amb matarates. Pensem amb ferma convicció sóc home de naturalesa i estaquirot de creació humana, però la veu és prou dèbil perquè ni tan sols pugui sentir-nos la pròpia consciència. Sembla que ens obstinem a cultivar tabús i que, a la llarga, acabem confonent-los amb les lleis de la civilització, amb l’acatament -interpel·lable!- d’una hipotètica educació que refrena, d’una civilitat mal concebuda que, per més inri, no sap esplaiar-se. Els límits de l’autonomia artística passen pel respecte, però quan la percepció pren vida pròpia no se sap estar d’esbravar-se. En aquest sentit, no tota l’educació en l’art és artística perquè no tot li és connatural.

Al seu article de juliol de 1893, Maragall diu del pensament de Nietzsche que ‘això és un torrent de poesia’. Stricto sensu, si em diuen que els bojos mouen el món jo dic sí, els bojos. Entenem-nos. Potser Nietzsche era boig, però en una cosa tenia raó quan advertia que (aplicant-ho a l’art, afegeixo jo) ‘això que els instints han de combatre’s i domar-se és una deplorable fórmula de decadència'. La solució que ell mateix proposava –una solució fonamentada en la voluntat de poder i en l’afirmació de la vida basada en els instints més purament primaris– ni em convenç, ni em descriu, ni em designa. Però tenia raó quan deia allò de la decadència. La seva fal·lera creativa –fos en l’àmbit que fos- necessitava xocar amb la realitat i, efectivament, així ho feia; per més que se centrés en una inversió de valors que, al capdavall, em resulta contradictòria. No és aquesta la qüestió, de fet. No puc combregar amb l’heroi moral de Nietzsche –amb el seu superhome-, però Maragall no es posava pas de peus a la galleda quan afirmava que tot allò era poesia i que el pensament de Nietzsche havia quedat suspès en l’atmosfera intel·lectual. El Nietzsche escriptor s’ajustava al paradigma de l’Artista perquè feia patents la sinceritat, el xoc volgut amb la realitat i el defugiment de tota cohibició, i perquè així ho actualitzava l’ideal pel qual vivia. Entre d’altres coses, com a creador també era boig perquè es calçava les sabates de veure-hi clar i, a la seva manera, sabia reaccionar davant del món.

L’espectador no tremola si el poeta –l’artista- no ha tremolat abans. Però ara sembla que, en determinades circumstàncies, això ens faci vergonya. Mostrar-nos en l’art com a producte purament humà ens ruboritza perquè, en determinats àmbits puristes, l’expressió artística políticament correcta mai no es desborda. Perquè ara l’home que vol ser home no tremola, no crida, no dubta, no es desploma. Triomfa abans de permetre’s el privilegi de perdre, sàviament, els estreps. Perquè ara l’home que és home és alhora cec i cívic com no ho havia estat mai. Potser és que de vegades necessitem sentir-nos infal·libles, però no vulguem ser més home que l'Home perquè fins i tot la simplicitat de la natura és bilateral.

És també d’això que volen parlar en David Bestué i en Marc Vives quan a El mal d’escriptura. Un projecte sobre text i imaginació especulativa (al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA), escriuen: "Físicamente me percibo como un no ser, sin límites definidos, vaporoso. Me sucede también en un plano mental, aquello que soy y no soy se mezcla en un amalgama de ideas sin lograr discernir qué partes de ese todo me pertenecen y cuáles no". L’art experimental ens demana a crits la desmitificació de l’entorn més immediat i l’acceptació de la realitat en el seu estat més verge, però tot això només serà possible tan bon punt la sinceritat basteixi els únics límits que podrien ser lícits en l’expressió artística –els límits que, arran d’aquesta mateixa sinceritat, estableixen què ens pertany i què no ens pertany-, els quals ens permetran de reconèixer aquell pessigolleig a la boca de l’estómac. I per a això cal reclamar l'artista que s'exposa en estat emotivament natural.

Tota obra d’art crea una reacció en l’espectador perquè una determinada realitat, concreta o abstracta, existent o figurada, ha creat prèviament una reacció –d’un grau més o menys plasmable- en l’artista. L’emoció és intrínseca a l’espècie humana i sorgeix d’aquesta col·lisió amb una realitat -contemporània- que, tant si es reflecteix real o fictícia, al final sempre resulta versemblant, precisament perquè és en l’art i ens és pròpia. En termes d’estímuls i impulsos sensorials, l'expressió artística s’alimenta d’una mena d’irracionalitat que l’allunya de qualsevol matemàtica, i sense això no hi hauria capacitat de fer art, i tampoc de consumir-lo.

Carrer Valldonzella

2010-03-20T03:54:00.000+01:00

Diré ulls de poeta d’octubre a març ara que ja fa massa nits que se’m fan les tantes. ‘Navegues sempre entre arts i fumes massa’. Passaré d’esquitllentes amb el posat greu i el tacte agut i el pes humit de suspicàcia. En la decència que he perdut i que no vull que em faci falta. Ni poc, ni massa, ni comerç just. Perquè mai cap llibre no es llegeix prou a poc a poc, ni cap paraula no es diu amb prou traça. Voldré perdre’m entre tanta (i tanta) modernitat urbana, amb cara de poema bo i deutor dels mots que em fumaré amb paper de pàgina. En ciutats de rima assonant amb carrers d’anarquia sil·làbica. Després, llibres-de-metro i llibres-de-casa.

La raó de ser

2010-03-08T22:04:00.005+01:00

Ser sense raó de ser seria un motiu prou fort per poder respondre ‘perquè sí’ a qualsevol de les incògnites amb què topéssim i, probablement, només així acabaríem per creure que hem obtingut una resposta absoluta. Però ser essencialment i sense causa -remota o immediata- anul·laria la nostra condició de creatures i constituiria una solució solipsista que ens conduiria a percebre’ns, no només com a causa, sinó també com a efecte de nosaltres mateixos. Aleshores justificaríem –a qui?-, fins i tot, un ‘Perquè.’ com a resposta sense la corroboració de fets o paraules; però, a la llarga, ens percebríem insubstancials fins i tot com a reis de totes les substàncies. Paradoxalment.

Lluny de ser origen d’orígens, la creatura es projecta constantment en les realitats concretes -i creades- que constitueixen els seus semblants. Les creacions primeres s’originaren en el si d’un Absolut, la grandesa del qual rau en el fet que, després de fragmentar-se, continua actualitzant-se com el Tot i, per tant, més enllà de la confusió que suposaria el caos, es defineix com a ens harmoniosament repartit en milers de milions de petites essències humanes i humanitzades. Com pot, però, el fruit d’aquest Absolut fragmentar-se sense fer-se miques i quedar anul·lat com a ens combatent?

Com a concepte, el mínim dels mínims –és a dir, el fet de no fragmentar-se més enllà del just i necessari- no té una projecció clara –o vàlida- perquè no només s’equipara als efectes de la poca mestria, sinó que, a més, fa desembocar, al mateix anorreament, una hipotètica satisfacció de les pròpies necessitats saciades dins dels límits d’un mateix i, per tant, al marge de l’alter. En efecte, afirmar que jo sóc jo resulta una paradoxa en tant que el fruit de l’Absolut, fet a imatge i semblança de qui l’engendra, no és conceptualment global perquè és part -i no tot- i, per tant, necessita d’identificar-se en l’alter. I, si la màxima d’economia no ens és sempre amiga, és precisament perquè tant el tot com el fragment s’anihilen si s’obstinen a ser tan sols en si mateixos i per a ells mateixos.

L’Absolut, doncs, pren sentit quan es divideix fins l’eternitat sense que la seva integritat en resti afectada, i podríem determinar que el seu fruit en conserva aquestes propietats essencials. És així com apostem per un principi de realització en l’alter que està dotat d’unes capacitats expansives prodigioses i imperceptibles, ja que ens remet a un Absolut que es fragmenta sense deixar de ser tot ell harmonia. Fet i fet, la identificació de l’ego en l’alter legitima la recerca de complicitats que justifiquin respostes, i que ens permetin veure una projecció clara de nosaltres mateixos en un altre ens creat. I així poder ser amb raó per ser, com un prodigi natural.

Les coses primerenques

2010-02-15T19:02:00.003+01:00

Sense ordre ni concert, els números totals també existeixen. Més enllà de l’adjacència i l’ordinarietat, en l’harmonia més naturista, la unitat hauria de ser la substància primerenca i l’u, el número categorial. El teixit de la integritat sempre és un -i de vegades és aquest- perquè l’equilibri dels seus estrips respon a la quasi perfecció de l’oracle. I non semper Saturnalia erunt*, però avui tocava.

*No sempre serà temps de Saturnals.

Tres-cents seixanta-cinc mots

2010-02-14T08:57:00.002+01:00

Cent trenta dies més tard, a 365 contes.

Els cabells despentinats es mouen al ritme desassenyat dels meus passos, mentre se’m va eixamplant el cor a qui manca temps i espai per colpejar-me. Faig tard. M’inquieto cada cop que la busca del rellotge avança i encara m’entretinc esquivant rius de gent que flueixen en direcció contrària. Sóc a tres minuts del lloc de trobada, en passen tres més de l’hora acordada i encara m’exigeixo a mi mateixa tres segons d’intimitat, a la mateixa cantonada, per pentinar-me.

He comptat cent trenta dies des d'aquella nit en què en Gabriel va aparèixer al bar on, setmanalment, ingresso tot el que porto a la butxaca. Arribava esbufegant, amb la seva meitat de la promesa complerta i amb dues entrades pel Liceu, una a cada mà, humides i una mica arrugades. Em tremola la veu mentre assajo una i una altra vegada l’explicació que fa tantes hores que porto pensada; de fet, són les paraules que em repeteixo, en veu baixa, des que vaig tacar d’alcohol el vestit que em va fer prometre que estrenaria aquesta mateixa vesprada. Veig en Gabriel de lluny, em planxo la faldilla amb les mans i col·loco el somriure nerviós que també he assajat durant la tarda. Li brillen el ulls, fixa la mirada en el rellotge, perd la paciència, fa el cor fort, espera que pronunciï alguna paraula. I decidim entrar al vestíbul del teatre.

En sortir, hi haurà minuts en què les hores no seran sinó fragments d’espai en el temps, trossos d’un tu que ompliran un instant en el jo. Potser l’avui serà massa aviat perquè l’ahir va ser massa tard. En Gabriel em mirarà com si hagués vestit, expressament i per a ell, una brusa de brodats daurats i botons dels anys seixanta. Soparem, demanaré el de sempre i mantindré la mirada fixa i la copa intacta. Ell en demanarà una altra, i una altra. I assaborirà aquestes petiteses fins fer-les insípides, perquè, sense poder evitar un mig somriure, també voldrà fer seu aquell segon amarg. Jo trauré la llibreta i, sense deixar de mirar-nos, hi escriuré unes paraules. “Quan fa cent trenta dies que ell complí la promesa, i que jo vaig trencar-la”. Fins beure’m la nit.

Blanc

2010-02-08T00:21:00.008+01:00

                               Si dic mut
                               es desvetllen les hores discretes.

                               Amb dit agut
                               les paraules dins de les paraules
                               amb vestits estrets
                                                          i la veu diserta.
                               Més enllà del vers, la creació inerta.

Fotografia: Porto (2009)

L'anarquia del silenci

2010-01-25T20:37:00.010+01:00

[John Cage, in memoriam]

Poema temperamental per a mil veus a intervals aleatoris

          Induïu la conjuntura al cànon infinit.
          Les paraules ens pertanyen
                                            redimeixen l’entreacte.
                                                               Ineludible
                                                               evidència
                                                                inexacta.

Passar pantalla

2010-01-16T03:26:00.007+01:00

[A propòsit de l’exposició Petits editors, grans llibres, al FAD].

O, com dèiem al 2010, passar pàgina. Al llarg dels últims trenta anys, en el món de les grans editorials, la revolució de les idees i de les formes ha tendit generalment a anar al darrere, i en un moment en què l’excés de novetats i la llista inestable de best–sellers són el pa de cada dia, els bons auguris per a tota petita editorial són lluny de qualsevol percepció de realitat. Cada any, el dia de sant Jordi, es venen a Catalunya més de la meitat dels llibres que les editorials vendran al llarg de l’any. És, doncs, davant d’afirmacions com aquesta, que he(m) de començar a acceptar que a dia d’avui la lectura és un producte de consumisme, i no pas de consum. D’altra banda, la Història de l’impressor que no va enganxar prou bé les lletres i li van caure (Aldo Manuzio, editorial Narratives 0) és inquietant pel que té d’innovadorament arrelada i, si el llibre digital vol ser la nostra realitat moderna, caldrà no oblidar que l’editor no n’és només l’intèrpret, sinó també l’inquisidor conscient que la qualitat no ha estat mai una fita barata. En efecte, la creativitat i l’enginy també fan -i són- l’objecte. A l’editorial, la pobresa –qualitativa, s’entén- crea dependència perquè els seus padrins gestionen la informació a la valenta i n’ofeguen el poc que quedava de dignitat sobrevalorada.

En el món de la lectura, els valors els estableixen els textos però els diuen els llibres. En creuar-se el llibre i el lector, per atzar o per recerca, s’estableix una dialèctica que, inconscient quan és fluïda, es fa conscient tan bon punt a l’objecte se li activa la responsabilitat d’objectar i rebatre els arguments d’un lector afectat d’una sana reticència. També d’aquesta manera els llibres parlen, i puc ben assegurar que mai no hauria esdevingut víctima de la lectura si no hagués estat capaç d’escollir els meus primers llibres pels colors de la portada o, requisit aleshores gens menyspreable, pel gruix del llom o pel seu pes a sobre del palmell d’una mà confiada.

Amb l’adveniment del format digital, perdran vigència aquests mecanismes de formació de nous lectors –infants i adults- i s’apagarà un tipus de dialèctica que dóna sentit a la continuïtat. Davant d’aquesta nova realitat, tant sols la professionalitat de l’editor retrobarà els camins perduts del lector modern. L’editor és el professional que ensenya a parlar a la coberta i a callar a la solapa, és l’artífex que sap respondre a l’estilística amb estètica i l’actor que materialitza les incessants exigències d’un lector que, no només s’enamora de la lletra per la ploma que l’engendra, sinó també per l’enginy que la fa palpable. L’editor és, en definitiva, un professional de la seducció.

Si els auguris es compleixen, les llibreries es veuran condemnades a adoptar els colors del cementiri. Es corromprà la grandesa d’uns paradissos que, com més s’exhibeixen en dimensions, exuberància i gràcia, més captiven; però que, si conserven l’essència, és perquè no de tots els arbres en pengen totes les pomes amb què podríem pecar. És innegable que, amb el format digital, es multiplicaran les fonts de coneixement a l’abast del ciutadà amb recursos, però també ho és que el paper de l’editor serà imprescindible per conduir un nou lector exposat a la confusió del cosmos on regnen l’excés i la manca de trets diferencials. I, amb tot, espero que el dia en què -literalment- s’apaguin els llums del món, no se’ns apagui, de retruc, la cultura.

El complex d'Orfeu

2010-01-06T01:39:00.007+01:00

Suposo que Orfeu no tingué la picardia d'acaramel·lar Hades a les portes de l’Infern; fet i fet, aquestes coses a vegades ja passen. Si Orfeu no hagués tingut el permís de la seva pròpia lira per crear elixirs de món, no n’hauria creuat mai cap, de llac, ni de frontera, ni d’il·legitimitat raonada. Però, per un cop, aplaudirem perquè al final de la pel·lícula és el bo qui mor sense que això impliqui una corrupció de la trama.

Diuen que l’ase* només tenia set perquè havia vist el reflex de la lluna a l’aigua, però si l’autor hagués volgut una aigua enverinada, també ell hauria implorat una Eurídice a les portes de l’inframon. En tot hi ha absolució aparent, i l’ase es mereixia el Cel tant com Orfeu desitjava merèixer-lo. Però aquí rau la llavor del conflicte, el d’un era un desig irracional i el de l’altre, una necessitat deïficada. Al final resultarà que l’Olimp és ple de mortals que a casa seva també ploraven absències i regaven les plantes.

*A L'ase que es va beure la lluna

Blocaire invisible

2010-01-06T01:11:00.001+01:00

... l'Elvira FR!

Portada del Calendari literari.

Crònica de l’eternitat efímera

2009-12-31T21:12:00.003+01:00

res no dura per sempre tot i que en el fons sempre he cregut (en els reis) que sí i el pretèrit indefinit porta implícit que als X(x2) anys encara em casi amb aquest principi de reinvenció constant amb arguments d’estar per casa però sense tenir casa el 2009 fa massa temps que va començar amb llibretes de tapa tova i això que els nombres senars m’agraden és un ofici de risc escriure contes de fantasmes i també dir sí aquest és EL llibre 2009 és un plural sense desinència que ha trencat moltes masses? normes perquè al juliol va(ig) llogar un fragment de món de temps d’espai de mi mateix per recordar-te en versió metàfora a Barcelona els racons són menys efímers més Raval(s) i tan oblics com l’oratge que ens posem per jersei o per corbata perquè encara està tot per dir però l’any diu que encantat que ha gaudit de la vetllada però que ja marxa i al gener no deixaré de fumar(?) ni passaré a les llibretes de tapa dura i encara menys deixaré de trencar normes casolanes. Al 2010 escriuré comes.

La revolució dels sons

2009-12-27T03:03:00.008+01:00

[A propòsit de Tocatina (2009), música a l'escenari de J. Brossa i J.M. Mestres Quadreny, portada a l’escena catalana per Lluís Solà. Al Brossa Espai Escènic].

Frenètic. Evitem d’invertir l’ordre natural dels factors i s’altera el valor real del producte. Com més predictible, més fortuït n’és l’efecte i, a la llarga, ens recreem en allò suscitat per tal com era eludible. És frenètic el compàs de la corda brossiana. Si el quartet* imposa la llei del més feble, s’encavalquen els sons com posseïts d’una febre i la ferocitat se n’apodera.

Després de posar-nos un barret, sempre ens plouen els braços. El diàleg constant en la música aleatòria del binomi Brossa-Mestres alerta els sentits i els posa en consonància. L’estranger, l’estrany, sempre té l’última paraula i, davant del no-perill, l’expectació silenciosa també trenca les absències insonores. El silenci és la cadència suspensiva que sempre improvisa, però alea iacta non est, i l’eurítmia del silenci altera el soroll però equilibra les forces.

*El Brossa quartet de corda interpreta Tocatina a l’Espai Brossa.

Els reis No són els pares

2009-12-19T02:47:00.004+01:00

Apologia del Nadal i demolició dels detractors de les (santes) festes.

El Nadal ha estat fora durant un any, però diu que tornarà. En sentir-ho, les passions s’exalten i les febres s’enardeixen, i es tergiversa l’ordre causal de les coses. I fum, fum, fum. Tota una efemèride, doncs.

L’endequexili* del Nadal s’atenua quan les passions tenen llicència absoluta. Aleshores, l’ordinarietat dels dies perd la seva vàlua en benefici d’una il·lusió de tendència convexa i, de fet, si el desembre no és un mes còncau és perquè encara ara té tres més una setmanes. El Nadal és innocent i emana innocència. Els llums dels carrers són grotescos, prolixos, barrocs i postissos, i a més contaminen. Però fan festa. Perquè el Nadal no és un invent del Corte Inglès; i perquè cada 25 de desembre, a la matinada, els Reis s'instal·len a casa.

*exili durant onze mesos.

Ingravidesa

2009-12-12T02:37:00.005+01:00

S’aferra al punt de conjuntura incerta.
Xiuxiueja
vers a vers; i cada mot és un prodigi
i cada so,
un sospir d’ingravidesa.

Imatge: Alfa, J. Brossa.

Arquitectura

2009-12-05T04:06:00.003+01:00

Naïf. Es lliura a l’automatisme histèric per alliberar els fantasmes del seu món prohibit. Abstracció surrealista i cromatisme compulsiu.

Ecce homo

2009-11-28T21:48:00.003+01:00

Odi et amo. Quare id faciam,
fortasse requiris. Nescio.*
Gai Valeri Catul

De vegades, predicar amb l’exemple suposa cavar-li una fossa a l'intel·lecte i alhora violar l’espai vital del fer, tot i que els pols oposats tendeixen a la reciprocitat i s’emmirallen. L’odi i l’amo s’estalonen i es desconcerten perquè les individualitats són sempre de mal perdre. I perquè tenir una filosofia de vida no és el mateix que prendre’s la vida amb filosofia. Ecce homo.

*Odio i estimo. Per què ho faig, això, segurament et preguntaràs. No ho sé.

Categoritzacions temporals

2009-11-24T20:46:00.002+01:00

Els fragments de temps són personals però transferibles, i per als relativismes cronològics tots els moments són bons. L’etimologia de les percepcions estacionals és subjectiva. La casuística de les hores és cadascun dels seus segons. I etcètera en el temps.

Sèrbia

2009-11-19T09:13:00.003+01:00

Lligaria el seny a les cadenes d’un paradís poc estàndard. De Belgrad ençà, el gest es delata i s’emmiralla en la ciutat d’harmonies atemporals i compassades. Avui les úniques fronteres reals són imaginàries. Quilòmetres enllà, intento copsar-ne el record en un núvol d’instants i filagarses cromàtiques.

Fotografia: Belgrad (novembre de 2009)

Ficció, utilitat i inspiració artístiques

2009-11-09T21:45:00.016+01:00

Tots sabem que l’art no és veritat.
L’art és una mentida
que ens fa adonar de la veritat.
Pablo Picasso

En l’era de la tecnologia i la informació on tot és cada cop més previsible, l’opció de desafiar la quotidianitat resulta més senzilla com més ens allunyem de la complexitat. Una de les concrecions d’aquesta teoria -que no deixa de ser vastament genèrica- s’origina tan bon punt la utilitat de la realitat corpòria més primària [dels objectes] comença a tenir efectes emotius. És en aquestes circumstàncies que a la dualitat de l’home –al real i al passional, en paraules de J. Carner- li costa trobar una harmonia, i que acció i pensament es complauen en la instauració d’un vincle contradictori i desconcertant. Per altra banda, sembla que últimament la utilitat d’aquests objectes sigui, per definició, materialista i interessada; i sembla també que acceptar la paraula útil a manera d’inferència no només afecti el context funcional en què l’adjectiu pren sentit, sinó que també enfosqueixi la imatge de qui idea una conclusió tan bàsica com imprescindible pel seu caràcter instrumental. I en efecte, la paradoxa rau en el fet que la connotació significativa de la utilitat deixa d’estar sotmesa a la subjectivitat –això és, al passional-, per ser ara controlada per un pretès pensament global, extern i sovint excessivament paradigmàtic de què disposa tot grup social. És una connotació regida per la societat i, per tant, externa a l’ésser individual, la qual esdevé denotativa per efecte d’aquesta alienació.

Però a les antípodes de les concepcions vitalicoespirituals que puguin imperar en aquest nostre segle XXI, sembla que tot ens sigui favorable per poder relativitzar el valor real de la corporeïtat -sempre en funció de la ment perceptora- i, anant una mica més enllà, per defensar la utilitat artística que pot emmenar fins i tot l’objecte més banal i rudimentari. Perquè la fórmula segons la qual tot allò que envolta l’individu és Y i és rutinari queda estroncada quan, sense cap mena d’indici previ que l’anunciï, apareix Z. I aleshores, en tant que només existeix Z, l’entorn és buit i alhora extraordinari. I Z esdevé motiu d’expressió artística.

Un matí imaginava que un home amb corbata era tan sols un punt més d’una gran avinguda plena d’anonimats que avançaven en direccions oposades, i els edificis eren alts i amb parets grises, i les persianes semblava que tinguessin alguna cosa per amagar; i imaginava que, de sobte, enmig d’aquell garbuix de ‘coses’ estrafetes, apareixia una porta petita, vella i mig oberta. Era una porta feta a la mida dels pensaments de l’home de la corbata i per la qual, curiosament, tot just hi passava ell. No cal dir que aquesta porta va ser una inclusió fictícia i que, si vaig creure-ho així, és perquè les convencions i el nostre desenvolupat sentit de l’equilibri racional no ens permeten acceptar fenòmens aparentment il·lusoris o entitats aparentment prodigioses que trenquin la sistematització social. Però potser també per això és en aquest més enllà, en aquesta terra de la imaginació, on neix la raó pura de l’artista.

Escrivia Montserrat Roig (1991), en unes notes sobre el seu univers literari: - Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida. Li va demanar Johnny Guitar a Joan Crawford. I ella li va contestar que l’estimava encara que fos mentida. Però, mentre mentia, li deia la veritat. La mentida, és a dir la literatura, és una droga. I, si ens en falta, anem una mica penjats. És aquesta mentida, doncs, el tipus de ficció que crea l’artista, és la que li permet evocar espais remots i traslladar-se en el temps i fingir objectes (in)existents. És aquesta mentida delatadora que, de tant punyent com és, esdevé veritat fins i tot davant els ulls d’altri. Una ficció que és una droga i que neix de la corporeïtat més accessible. Perquè no és que en la ment de l’artista tot sigui possible, sinó que senzillament tot existeix.

Un matí, en un punt insubstancial d’una gran avinguda, hi havia un home amb corbata que avançava en direcció contrària a la multitud, i enmig d’un garbuix de ‘coses’ estrafetes un altre algú buscava la inspiració. I, en trobar-la, la va identificar amb Z; i Z va captivar l’home de la corbata, el va impregnar, li seduí el jo i li fascinà el pensament fins que la raó va cedir... i fou útil als seus sentits. I aleshores va dir en veu alta que “voldria ser com ell”. I tothom el mirà perquè, paradoxalment i enmig de pautes i racionalitats, el fet de reconèixer-se en un patró resultava discutible, i la delectança en l’evasió de la realitat perdia tota utilitat. Però, admirant-la i encisant-se de l’avantguardisme que pot suposar l’aparent monotonia, l’home va decidir desfer-se de tot paradigma i vetllar la quotidianitat. I també allò va ser el principi de l’art.

Fotografies: teulades de Porto (2009)

Brainstorming

2009-11-06T22:50:00.010+01:00

Coses difícils. Dempeus. Escull. Hi ets? Sense –ismes. Per sempre. Respon. Toca de peus a terra. El cel. Perquè ho dic jo. A l’hora. Alhora. Dilluns. D’acord. Sense mi. Depèn. Mai més. Puja les escales. Adéu.

De tots els colors. L’infinit. Mantén-ho. Però. Punt.

Novembre

2009-11-02T22:15:00.004+01:00

Bocins d’absolut; flors de novembre.

La metamorfosi artística

2009-10-25T21:07:00.006+01:00

[A propòsit de La forma de les coses (2001), una peça de Neil Labute portada a l’escena catalana (2008) per Julio Manrique. Teatre Capitol].

A les fronteres de la metàfora, la versemblança del llenguatge hiperbòlic no sempre és clara, i la qüestió és encara més perplexa en la mesura que no totes les preguntes tenen una resposta, i que tampoc a totes les respostes els pertany una pregunta. Aquestes darreres són reaccions ja existents, per més que encara òrfenes; i la satisfacció fora mesura que experimentem en trencar les normes d’aquell lloc estricte, en aquell precís instant i, per sobre de tot, amb aquell algú que fins el moment ens semblava inflexible, podria ser una d’aquestes tendències reaccionàries. És aleshores que ens sentim irrevocablement realitzats perquè, en determinades circumstàncies, l’abast significatiu del coneixement adquireix el seu punt culminant en el domini de la pròpia consciència. Potser és així com fem honor a una certa disposició rebel de la nostra condició humana, i potser també per això no puc deixar de trobar un cert paral·lelisme conductivista entre el llegat classicocultural d’Adam i Eva, i els personatges de La forma de les coses (que, lluny del que seria una vaga coincidència, es diuen Adam i Evelyn). Fins quin punt, doncs, són lícits els remordiments de consciència de l’artista, que no sap cercar la Veritat si no és a través d’aquesta rebel·lia?

En el seu procés d’engendrament, l’expressió artística no és una declaració de principis ni coherent ni emocionalment endreçada, sinó més aviat un manifest contemporani de dubtes que, si bé conté alguna certesa, encara no pot considerar-se exempta de ser destituïda del tron de la veritat. De vegades em costa de creure que els artistes siguin gent convencional, però els arguments se m’afebleixen des del moment en què l'artista frueix d’aquesta condició dins l’únic cosmos conegut i compartit, i en el punt en què les fases del seu procés de maduració com a entitat són les habituals. Però, aleshores, d’on sorgeix aquesta peculiar manera d’interaccionar amb la realitat? I on se situen els límits de la seva moral ‘professional’? Potser és quan l’artista es regeix per unes lleis ètiques que restringeixen l’exercici d’introspecció en l’altre [un dels tipus d’interacció amb la realitat en la recerca de la Veritat], és aleshores que la seva esdevé una declaració de principis insatisfeta.

A La forma de les coses, l’artista busca la perfecció i topa amb l’obstacle que, entesa com a finalitat, tradicionalment ha estat mal plantejada. Sembla que des de l’antiguitat clàssica ens hàgim obstinat a inhibir-nos amb l’arbitrarietat, però tinc la convicció que el fragment que es contraposa a la integritat pot acostar-se a la perfecció, i que l’escultura canònica sovint és menys virtuosa que aquella que trenca esquemes. Partint d’aquesta consigna, doncs, podem establir que tampoc l’home prototipificat és el més perfecte. I és que, de fet, la perfecció és percebuda en funció dels estàndards personals de cadascú i, paral·lelament, la subjectivitat s’encarrega de malinterpretar-la en la justa mesura perquè deixin de qualificar-se com a idònies les seves qualitats. Perquè, desenganyem-nos, la perfecció té data de caducitat i, quan sonen les campanes, la lluita interna de qui la indaga torna a començar. La perfecció és temporal en tant que ‘la forma de les coses’ respon a ella i es deixa manipular.

De vegades, l’art ateny el primer dels seus sentits com a engranatge que vol i dol canviar el món. Les ganes de revolta i la fe en una possible metamorfosi constitueixen els fonaments d’una declaració de principis que a res no atén més enllà de la voluntat de desafiar la data de caducitat de la perfecció.

Clamava en veu baixa

2009-10-18T21:09:00.011+02:00

A propòsit de Febre de carrer (2005), de Mercè Ibarz.

Ho vaig saber allà mateix. Vaig cridar
a les fosques que duia el lladre a dintre,
que ningú més que jo, ell, m’estava furtant la calma.

En actitud purament contemplativa, hi ha matinades i ciutats adormides en què m’autoconvenço que aquests instants pertanyen tan sols als bohemis i als embriacs. Hi ha qui en diu hores petites i aquesta és, des del meu humil punt de vista, una adjectivació pragmàticament poc afortunada. Després vénen els matins en què em desperto i em sorprenc a mi mateixa tancant molt fort els ulls perquè s’escapa el que estava somniant. Potser una mica a l’embrancada, m’atreviria a dir que el de Mercè Ibarz és un d’aquells matins en què obrí els ulls i s’adonà que ahir era el dia que tant havia estat esperant. I més enllà encara, que el seu recull de secretismes és tot ell un matí, un d’aquells que es vesteixen de diumenge i de nuvoloses plenes d’històries i de distàncies, però que en el calendari no estan assenyalats.

Febre de carrer és la història de les històries que han unit morals i ànimes, de la mateixa manera que uneixen persones les converses de bar. Perquè també en aquests llocs s’assimila l’angoixa i alhora s’apaivaga la sospita, i perquè de vegades els secrets deixen de ser-ho fins i tot quan els compartim amb introspecció accelerada. I si els personatges de Mercè Ibarz tenen ‘febre de carrer’ -perquè en tenen, i deixaré en mans de la subjectivitat del lector l’enigmàtica labor de desglossar i interpretar la seqüència-, és perquè, per més que tot autor es guarneixi d’altres miralls que no pas les seves paraules, no per això deixa d’impregnar els seus personatges de les essències vitals amb què segon rere segon, com tu i com jo, i com a entitat emotiva, entra en contacte. I això és lluny de voler ser un oxímoron conceptual. Generalment, dins dels límits en què una obra és (o no) el reflex dels vestigis personals de l’artista, l’escriptor construeix personalitats i no pas una successió d’alter ego farcits de simetries, d’antítesis, de paral·lelismes o de tot-allò-que-jo-no-voldria-ser. Gens paradoxalment, doncs, i sense cap mena d’ambició antropològica, podríem establir que la vida de l’ens universal no és en ell mateix, sinó en tots els qui l’envolten; i si la Història dissimula secrets, Febre de carrer es dóna a explicar els secrets que Mercè Ibarz ha confessat prèviament als seus personatges. Perquè perdonin la confusió, però vostès ja saben que tot sovint cridem cap endins, i ben alt, i ben fort.

I ell havia comentat que, contrastos a banda, Barcelona li semblava una ciutat indecisa. Però tot i així, de matí la devorava amb la moral exaltada. Hi ha també matinades en què jo voldria conèixer Gaudí i fer molts viatges en trens amb àngel; i en què tan sols viuria una guerra per poder després explicar-la. També seuria al racó més remot d’un banc i esperaria que un desconegut dotat d’un aire d’eternitat vingués a parlar-me. Voldria aprendre de memòria les imprudències d’adolescent dels meus pares. I perdre’m pel carrer i creuar una porta i no tornar-ne. Jo voldria llevar-me un matí i tancar els ulls molt fort i que el somni decidís quedar-se. Tot i que si hagués nascut personatge, segurament tindria ‘febre de carrer’ i aleshores voldria ser humana.

Metaliteratura o De l’art per l’art

2009-10-10T01:26:00.032+02:00

[A propòsit de l’article Control narratiu i versatilitat, de Lluís Muntada; aparegut al número 350 de L’Avenç (octubre de 2009)].

La conclusió és que, de vegades, quan el nostre instint metafísic es desperta i ens sorprèn en un minut existencialment nihilista, podria ser que escriguéssim llibres com el de Vicenç Pagès, Els jugadors de whist (2009). Però aquesta no és més que una conclusió precipitada i instintiva extreta en un moment, això sí, no nihilista. L’altre dia vaig sentir una actriu per la ràdio que es preguntava com seria el món sense amor. Que com seria? Doncs tal com és. O no. Perquè l’art és fill de la gratuïtat sorgida de la vessant més celestial del pensament (o del cor) humà. Perquè, posats a fer metaliteratura, el poder de transmissió en mans de l’ésser comença a ‘ser’ tan bon punt l’home comparteix amb ell els detalls més plurilaterals, els batecs més significants i els minuts més irrevocablement terminants. – O ella, o jo. – L’art- respon. Allà hi caben totes i encara sobra lloc.

I, sobretot, perquè la producció artística és posterior a l’experiència de l’amor per l’art.

- Quin camí més llarg, doncs, i diuen que qui espera pot arribar a desesperar. No pas en un univers on, prèviament a la producció artística física, n’hi ha una de moral, de sublim, d’íntimament egotista (i no per això egòlatra). Una d’aquelles que fan suar les mans, fan fer comptes enrere i provoquen tremolors de veu (això últim, però, quan no desdibuixen de la ment qualsevol capacitat emissora suficientment reeixida). En definitiva, ningú desespera en un univers on, abans de concebre la producció artística físicament entesa, cal que augmenti la quantitat de feniletilamina al cervell davant de l’obra d’altri. “Un escriptor és, abans que res, lector”. Doncs per això et llegim, Muntada!

Sorgeix en comptades ocasions que, sense haver llegit un llibre, la seva crítica en faci fruir tant o més del que s’esdevindria en altres circumstàncies. Potser és aquí on entren en joc els processos imaginatius i creatius que comporta la voluntat indeliberada d’omplir mentalment cadascun dels buits que, intencionadament per part de l’autor, i inherentment en honor al gènere, la crítica va originant. Pel que fa a Els jugadors de whist, però, i malgrat haver experimentat tals sensacions llegint-ne l’article, constitueix un petit pecat personal i intel·lectual el fet de no poder corroborar les paraules de Muntada. Possiblement perquè, aleshores, la lectura de les seves tres planes a L’Avenç hauria estat equiparable a un d’aquests actes d’enamorament de l’art.

I ara no sé a qui he de donar les gràcies, si a Vicenç Pagès o a Muntada. Però podria ser que fos cosa de tots dos. I això no obstant, aquest cop em reconec presa de l’encantament i de la matèria en potència.

El pes de l'atracció

2009-10-05T00:11:00.005+02:00

Supeditava el pes de les ombres
a l’angle que les siluetes traçaven
amb els ulls.

Perquè la gravetat no en sabia tant de masses,
però més de cossos que anhelaven
l’absolut.

Quan les fulles ja no són caduques

2009-09-29T00:54:00.013+02:00

Sobre Ningú ha escombrat les fulles (2008), de Jordi Llavina.

Viure, heus aquí el més atraient dels traços que l’home dibuixa al llarg de la seva existència. Ningú ha escombrat les fulles és, essencialment, un reflex de les vivències a què s’enfronta l’home i, concretament, una acumulació d’èxits i fracassos que es vesteixen d’obsessió. I és que Jordi Llavina no pren la totalitat de cada experiència, sinó que observa minuciosament aquells instants que, com fulles caigudes d’un arbre, semblen predestinats a l’oblit.

'Ningú ha escombrat les fulles'... de moment. Perquè amb Llavina les situacions més ordinàries s’allunyen de l’habitual, i les minúcies de la quotidianitat ja no passen desapercebudes. Res més definidor que descobrir que, sota l’aparença d’un recull de 18 narracions sorprenentment lligades les unes de les altres, s’hi amaga l’essència de 18 realitats humanes; o potser millor, la captació de 18 instants que, lluny de ser la culminació sensorial d’una experiència, s’omplen de transcendència. I és que ara allò més insignificant esdevé extraordinari.

De fet, és allunyant-se de qualsevol tendència a la idealització que Llavina troba un lloc per a tots els colors de què pot vestir-se la vida als ulls de l’ésser humà; i és que l’autor demostra ser conscient de la diversitat de tonalitats d’aquestes 'fulles caigudes' i del caràcter únic de cadascun dels instants que representen. Inevitablement, doncs, presenta una acumulació de vivències físicament irrepetibles, però la ploma les transporta al paper amb uns personatges essencialment humans que, en el seu intent de satisfer les necessitats fisiològiques i emocionals bàsiques, poden veure’s abocats al fracàs. I és així com la convencionalitat i el realisme eleven el recull fins a la categoria de ‘mirall de la vida’.

Però l’univers d’emocions que crea Llavina no acaba aquí, sinó que aquests instants emotius esdevenen tan significatius que es converteixen en petites obsessions, en detalls observats i fins i tot experimentats amb una extraordinària minuciositat. Es tracta, doncs, de la captació de l’obsessió per l’instant i de la seva posterior plasmació que, lluny de ser quelcom fotogràfic, dibuixa un lloc per a la interpretació, tot bastint l’atmosfera idònia perquè el lector intervingui en la concepció del text, l’impregni amb el record de les seves experiències vitals personals i, en definitiva, s’hi identifiqui.

En efecte, és quan l’autor pretén copsar aquells instants que contenen l’essència dels èxits i fracassos de l’home, que els reté, els plasma i els converteix en records. Les fulles que cauen de l’arbre són fugisseres de la mateixa manera que ho són cadascun d’aquests instants: tots ells semblen condemnats a l’oblit; però la magnitud amb què els narra Llavina permet una parada en el temps i en l’espai per tal de cercar incessantment l’essència de cadascun d’ells. Un cop llegit, no puc evitar preguntar-me per què encara 'ningú ha escombrat les fulles'.

Pretèrit

2009-09-08T12:23:00.005+02:00

Trontolla el record d’una vetllada seca
digna, insoluble, tendra;
torben les olors que evoquen nit inquieta
sonora, mera, plena.

Desvetlla la nostàlgia d’un delit de tempesta
el pensament del que deixàrem enrere.

Les nits trencades

2009-09-02T22:23:00.013+02:00

I de vegades les nits són trencades. L’hora és blanca i el sentit ja no és en les paraules. Aleshores és misteri la platja, i m’agrada. Parlen els sons, en les nits trencades.

Nouvelle Vague - In a Manner Of Speaking

Analogia

2009-08-18T16:57:00.008+02:00

Seqüència muda de confessions premeditades, silencis vestits de secrets i mirades, dicció que desballesta, desbanca; dicció desbocada. Paraules al combat ja lliurades. Cúmul de moments inoportuns per fer aquella trucada, telèfon desconnectat quan és data assenyalada, excés de cartes per obrir sobre el prestatge. Simbiosi d’idees desordenades, sensacions per les quals voldria crear noves paraules. Pel·lícula muda i d’imatges estranyes. Instants en què la ploma és el meu únic llenguatge.

Un segon de temps

2009-08-08T16:15:00.006+02:00

El d’aleshores era un segon amarg. El precedent podria haver tingut arrels dubtoses, i el minut podria haver estat de perfil humit; però aquell només era un segon amarg. Hi havia minuts en què les hores no eren sinó fragments d’espai en el temps, trossos d’un tu que omplien un instant en el jo. Potser l’avui era massa aviat perquè l’ahir havia estat massa tard. Demanaria el de sempre i mantindria la copa intacta i la mirada fixa, fins beure’s la nit. Perquè també assaboria aquelles petiteses fins fer-les insípides, i perquè, sense poder evitar un mig somriure, també volia fer seu aquell segon amarg.

L'essencial és invisible als ulls

2009-08-03T12:59:00.008+02:00

Insinua que durant unes hores la lluna fou de foc, xiuxiueja arran d’uns ulls que aleshores foren ardents i del més profund reflex dels pensaments. Gronxa’t assegut a cadascuna de les estrelles del meu firmament, que existiren les hores de sucre, els batecs inconscients, la meva imatge en el rostre del més innocent.

Parla’m avui de mans menudes que s’alcen i endolceixen, d’il·lusions emfàtiques i incessants, de complicitats anònimes i alhora anomenades, de cors d’infant.

Recorda’m demà els somriures que colpeixen, les mirades que confessen el que no sabríem explicar, els silencis que parlen a batzegades, les distàncies a desafiar.

En presència de l’absència palpo avui allò que és més abstracte i m’aferro a l’essència del que ja no és estrany, faig un nus enmig de l’ordre i començo a escriure pel punt i a part. Essències de temps.

*L’essencial és invisible als ulls: cita extreta d’El Petit Príncep, de Saint-Exupéry (capítol XXI).

Grisos, negres i blancs

2009-07-14T00:00:00.005+02:00

Sense pensar que la vida és un cercle
que tot comença i acaba
al mateix lloc.
Ara ja són massa nits de vetlla
decidint si creure al cap o al cor.

Un mar de somnis, un instant fugaç,
la llum encara encesa, minuts
que gotegen
al llit estant; i saber que res
és utòpic i que tot és estrany.

Calendaris de grisos, negres
i blancs; l’armari que guarda els dies,
sense clau; llibres
plens d’històries sense un final
per poder sempre tornar a començar.

I escriuré versos que llançaré al mar
de lletres obliqües i d’olors;
i, al capvespre,
podré mirar enrere i provaré
de compondre la meva cançó.

Quan cada imatge és un espectre
i cada so és somriure i és plor
quan entenc
que el meu món té dos gustos
i que tastar sal i sucre és el millor.

Moments per tot. Instants de tot.

Bitllet d'anada

2009-07-02T09:03:00.002+02:00

- Innsbruck -llegeix en Gabriel en veu alta. Som a poc més de 1800 quilòmetres de Kodyma. Tot això em remou les entranyes. No li passa, a vostè, de vegades, que no desitja res més que ser espectador, i que la finestra es converteix en la més subtil de les pantalles? I aleshores part del viscut pren vida i apareix escrit al peu de cada imatge, a manera de subtítols i seguint el ritme maldestre de les rodes d’un tren de càrrega. Viatja gaire sovint, vostè? De fet, li pregunto si construeix la seva història a partir de bitllets d’anada. Jo sempre he cregut que, de tantes destinacions, només l’origen esdevé punt d’inflexió irrevocable. Hi pensa, vostè, en aquestes coses? És per això que els trens m’agraden. Perquè penso en ahir, en enllà, en potser, en per què, en gent com vostè, en l’amor, en el cel... i també en l’etern. Sí, en l’etern també hi penso. S’ha enamorat mai de veritat, vostè? O potser preferiria que em digués si ha aconseguit desenamorar-se.

No sé per què li faig tantes preguntes, potser l’estic atabalant. O potser sóc jo, qui s’està atabalant ara. Sap? Quan era petit em feien por els viatges llargs, quan no era més que un marrec i en les hores de trajecte tan sols hi llegia la nostàlgia de sentir-me lluny de casa. Ara m’agraden. M’agrada arribar massa aviat a l’estació i sentir aquell pessigolleig a la boca de l’estómac en pensar que potser el tren marxarà sense esperar-me, m’agrada descobrir quina és la meva butaca, m’agrada el somriure amb què un senyor amable m’ajuda a pujar la maleta fins el prestatge del portaequipatges, m’agrada el ‘bon dia’ eufòric del revisor de passatges, m’agrada ser espectador i que la finestra sigui la meva pantalla.

Però vostè no hi pensa, en la tornada? Miri, jo no em presentaré com el seu company de viatge, ni li preguntaré a quina estació baixa. No li negaré que m’encurioseix saber què l’ha portat a marxar tan lluny de casa, i per la cara que fa podria assegurar que no se’n va pas de vacances. Però el que jo vull preguntar-li, senyor, és quan tornarà a casa. I per què ho farà. I amb quins ulls es mirarà el bitllet de tornada, i de quin color portarà la corbata, i si carregarà més o menys equipatge. I també si, ara que no ha fet més que marxar, si ja ha pensat en la tornada.

No recordo si ja li he explicat que, quan era petit, em feia por marxar de viatge. Avui, però, temo més aviat pensar que, quan torni, les coses hauran canviat massa. O potser em fa més por saber que res haurà canviat encara. Però després hi penso i veig que les coses són i que de vegades no cal pensar-les. I que cauen les hores, i les hores fan l’any, però que el temps no en sap, d’escriure un punt i final. I de vegades també penso que jo tampoc vull saber-ne i que tot seria massa igual si aquest viatge no fos un dibuix a milratlles.

El somni d’una nit d’estiu

2009-06-21T09:18:00.009+02:00

Els peus nus i el rostre ardent, closos els ulls i aquesta sola imatge. La finestra oberta i l’olor de la calor que em desvetlla, que m’abraça, que si li parlo em contesta. El millor d’un tu, el tot d'un jo; l’acord més simple de cada so. El fugaç més etern, la veu més flamant, el seny i el batec per a cada gesta. Xiuxiueja l’oreig, perfuma els instants que basteixen el vespre. Els peus nus i els ulls tancats, però la mirada atenta. I l’hora distreta. Discreta. Avui és l’instant i tots dos ens busquem i no ens trobem mai i alhora ens trobem sempre. Els peus nus i el rostre humit i una nit de vetlla.

Fotografia: París, des de Notre Dame

Equipatges

2009-06-11T22:19:00.014+02:00

Viatger solitari. El temps que corre, el fluir que transcorre, l’amor que plora i el desig que fuig; el tu invisible, el jo encongint-se i l’escac i mat que l’humor fa al buit; el record de la pluja, el regust d’un somriure, i el sol que surt.

Amagat a la darrera vagoneta del tramvia dels meus dies, tot germina i desapareix al meu entorn. Els segons s’escolen agermanats amb el coratge de desafiar l'estrany, de creure en la grandesa dels petits detalls. Les hores floreixen i quan vull admirar-les el temps ja me’n parla en passat. L’infant té un dolç somni i quan vull escoltar-lo ja s’ha fet gran. La vagoneta no avança i, per contra, el meu dia és pres de l’ “anar tirant”.

Bitllet d’anada. El temps que corre, el fluir que transcorre, l’amor que consola i el desig que és foc; el tu alible, el jo sargint-se i el rei que escolta del mar la remor; el soroll de la pluja, el gust d’un somriure i el tot que es compon.

Motor en marxa. I també un company de viatge. La paraula, en la mirada. I un llibre com a equipatge.

El vestit d'aquella vesprada

2009-06-03T13:23:00.019+02:00

Amb els cabells despentinats i movent-se al ritme desassenyat dels meus passos, se’m va eixamplant el cor a qui manca temps i espai per colpejar-me. Faig tard. M’inquieto cada cop que la busca del rellotge avança i encara m’entretinc esquivant rius de gent que flueixen en direcció contrària. Sóc a tres minuts del lloc de trobada, en passen tres més de l’hora acordada, i encara m’exigeixo a mi mateixa tres segons d’intimitat, a la mateixa cantonada, per pentinar-me.

He comptat cent trenta dies des d'aquella nit en què en Gabriel va aparèixer al bar on, setmanalment, ingresso tot el que porto a la butxaca. Arribava esbufegant, amb la seva meitat de la promesa complerta i amb dues entrades pel Liceu, una a cada mà, humides i una mica arrugades. Em tremola la veu mentre assajo una i una altra vegada l’explicació que fa tantes hores que porto pensada; de fet, són les paraules que em repeteixo, en veu baixa, des que vaig tacar d’alcohol el vestit que em va fer prometre que estrenaria aquesta mateixa vesprada. Veig en Gabriel de lluny, em planxo la faldilla amb les mans i col·loco el somriure nerviós que també he assajat durant la tarda. Li brillen el ulls, fixa la mirada en el rellotge, perd la paciència, fa el cor fort, espera que jo pronunciï alguna paraula. I decidim entrar al vestíbul del teatre.

En Gabriel és un sac de bonança i, instants més tard, ja em mira com si hagués vestit, expressament i per a ell, una brusa de brodats daurats i botons dels anys seixanta. Quan fa cent trenta dies que ell complí la promesa, i que jo vaig trencar-la, ja som dins la sala d’actes.

De quan em perdona abans que no hagi tingut temps de disculpar-me...

L'equilibrista (II)

2009-05-15T11:28:00.010+02:00

El traç de la direcció
L’alter i l’ego pengen de cadascun dels dos extrems de la corda. A banda i banda, la densitat sonora de l'abisme es gronxa.
L’incert s’ensenyoreix de la decisió presa a cada passa, però la quietud s’instal·la al pols tossut de la mirada. Protagonista i amb destí a l’infinit, l’equilibrista avança.
El blanc és l’aquí i és l’ara, és l’avui encasellat dins d’una ombra blanca. Pinta l’espai del color dels somriures l’harmonia de cadascun dels moviments que el cos traça. Que al blanc només la passió el venç, i la tinta neix de la ment més blanca. L’ego era al primer dels dos extrems del fil, l’alter a poc a poc s’atansa. I l’equilibrista avança.

Evolució social

2009-05-13T20:38:00.013+02:00

Punt de partença: Social adj. [LC] Relatiu o pertanyent a la societat humana, a les relacions entre els individus pertanyents a diferents classes de la societat.

(!) Societat f. [LC] [SO] Reunió permanent de persones que viuen segons uns valors i sota unes lleis comuns.

(!) Societat mesclada [LC] Societat composta de gent de diferent rang, mena, etc.

(?) Societat de massa [SO] Societat amb una participació anònima, impersonal i aïllada dels seus membres, una industrialització a gran escala i una omnipresència de l’Administració.

(?) Societat de consum [ECT] [LC] [PO] [CO] Etapa del desenvolupament de la societat capitalista que es caracteritza per la creació de necessitats fictícies per superar la saturació de la producció.

Conclusió: Humanitat <---> (?)

L'equilibrista (I)

2009-05-03T15:01:00.008+02:00

L’aposta pel risc
Fixa la mirada a la paret del fons; amb la pupil·la, de tan fixa, veu dibuixat el reflex de la mirada. Introspecció. L’equilibrista voldria fusionar-se amb l’entorn quan tot al seu voltant no és més que silenci, però aleshores és tan sols un esperit abstret pel tic-tac de la seva respiració nerviosa. I és quan es balanceja més del compte, que beu d’un sospir extern al seu cos, i que és dolç com l’angoixa materna; i és si desvia els ulls vers l’abisme, que és fill del poder de l’encant, com Ulisses ho fou del cant de les sirenes. Rodalies poetitzades.
El fil és recte, per més que estret; però només al lateral esquerre l’abisme és fet de núvols. Sembla irònic de tant contradictori. Però és tot plegat una qüestió d’oïda, de tacte i d’olfacte, per aquest ordre i cadascú en la seva mesura. És tot plegat una qüestió de riscs pintats d’una essència agradable als sentits. Com la vida mateixa.
És un joc d’equilibris i són equilibris en joc.

De rerefons, paraules

2009-04-30T12:03:00.019+02:00

A l’alba: silenci; cap al migdia: inici; al capvespre: aigua. Primera gota: de paraula, però en veu alta. I que siguin les diccions cada vegada més altes.

Abstracció. I de rerefons, paraules. Paraules.

"Silencis, inicis, aigües

No hi ha, a la matinada,

cap primavera sense aire.

Les fulles de les paraules

cauen, arremolinant-se,

de la meva boca baixa.

Silencis, inicis, aigües.

El vent demana una flama

i polsa els dits de la flauta.

Paraules encar, paraules;

cada vegada més blanques,

cada vegada més aire,

cada vegada més altes".

J. Palau i Fabre, Paraules (cerquen música)

(dins Poemes de l'Alquimista)

(fotografia: portada de La pell freda, d'A. Sánchez Piñol)

Carta a la Utopia

2009-04-29T19:07:00.004+02:00

Ara sec al pedrís i gronxo les cames. Darrere meu, el tot més buit de tu que puguis imaginar-te. Dins meu, l’anhel més ple de tu que gosaria explicar-te. Davant meu, nens que parlen fort tot buscant la mare, amb la mirada: la innocència i el saber que l’abraçada vindrà sense ni tan sols demanar-la. Saps? Va haver-hi un dia en què jo també vaig gosar pensar; i pensar que vindries a buscar-me. Saps? Avui goso sortir a buscar-te. Perquè ara ja puc pensar-te.

Fotografia: Indian children playing, Matthieu Aubry

I per un instant tot s'haurà aturat

2008-06-25T18:26:00.010+02:00

I si pogués l'home aturar el temps en alguna de les estones de cel del dia a dia... No en totes, i potser només durant un parell de segons..., però suficient per sentir que no s'escapa de les mans. Per sentir, potser, que hi ha instants que poden ser nostres; teus. El món és fet de poesia.

"Ell no dirà res / només somriurà / i per un instant / tot s'haurà aturat. / I per uns breus moments una estona de cel". [Els Pets]