Pàgines

dissabte, 20 de novembre de 2010

D’Hefest (II)


Donar, sovint, és també desposseir-se en el sentit
més radical de la paraula. Cap bé no és nostre si la seva
possessió es manté solitària. La voluntat de posseir,
de sentir-se i dir-se possessor en lloc d’oblidar-se
d’ésser-ho, mata la possessió.
Mounier (1965)

Allò que és primordial poques vegades és tangible. La comunicació, la paraula, és l’eina per excel·lència per a l’enteniment i la convivència estrictes; i el diàleg constitueix, tot sovint, la primera materialització de l’entrega. En efecte, el saber ens fa lliures, i és el nodriment moral el qui ens proporcionarà les facultats per construir una escala de valors que ens sigui pròpia. Per tant, donar-se, de fet o de paraula, no ens resulta estrany perquè la cohesió de les relacions interpersonals parteixen de la coherència de cadascuna de les unitats, i perquè, tan bon punt la unitat no és mai un de sol, l’individu no queda realitzat fins que no interactua com un més en el seu entorn més immediat. També aquest tipus de compromís prové de la llibertat i condueix cap a la llibertat, i garanteix la satisfacció de les necessitats fora dels límits d’un mateix i, per tant, dins del marge de l’alter.

De fet, això és el que a mitjans segle XX començava a propugnar el personalisme de Mounier. Actualitzat com a moviment reaccionari, el corrent personalista francès va prendre sentit durant la crisi política i econòmica posterior al crack del ’29, en el si del qual una deguda reordendació de circumstàncies posà de manifest els trets essencials d’una crisi que no podia sinó fonamentar-se en un tergiversament dels valors. A la dècada dels 30, el déu dels pares de l’anomenada Gran Depressió eren la rapidesa i la facilitat; a les acaballes d’un 2010 immers en la immediatesa i el concepte d’utilitat, sembla que la de Mounier no és pas una filosofia gaire caducada, i que continua conduint-nos a reaccionar contra un capitalisme mancat de valors.

Però el personalisme de Mounier no fou tant una crítica al sistema econòmic, com una alternativa resoluta; i aquesta és la seva grandesa. 'Donar, sovint, és compartir, irradiar i fer més plena la pròpia possessió per la comunicació. Donar, sovint, és també desposseir-se en el sentit més radical de la paraula. Cap bé no és nostre si la seva possessió es manté solitària. La voluntat de posseir, de sentir-se i dir-se possessor en lloc d’oblidar-se d’ésser-ho, mata la possessió' (Mounier, 1965). És així com apostem per un principi de realització en l’alter, ja que cap procés d’alteritat no pot concloure’s sense que la fragmentació en l’altre i per a l’altre garanteixi la unitat, la consciència i la conseqüencia.

Desposseir-se, doncs, no presuposa la privació o el sacrifici, sinó que constitueix substancialment un acte conscient i voluntari de comunió amb l’entorn. Un dels tòpics més concorreguts a l’entorn de la infància en risc d’exclusió social és el de l’escassetat, la necessitat o, fins i tot, la mancança. Però al Raval eradicarem la pobresa i potser encara tindrem les mans buides. Les mans dels nens que creixen al Raval són palpables de la mateixa manera que ho són les teves, les nostres, però les capacitats reproductives i/o generatives d’allò que hi amaguen dins són, tot sovint, tan sols intuïbles. De vegades, olorem el buit perquè no som conscients de la immensitat que ell mateix porta dintre. Però el buit no és un decandiment, sinó una conseqüència precipitada del desig, potser fins i tot de l’enyorança d’allò a què encara no hem accedit, però que intuïm per la nostra condició d’ens social i sociable. La gratuïtat de la cooperació amb l’alter és també una manera de ser conseqüents perquè, en paraules de Mounier (1965), 'no posseïm sinó allò que donem o allò a què ens donem'.

Article publicat a Proeurope (novembre 2010).

divendres, 19 de novembre de 2010

D'Hefest (I)

"Joel, enfadado y rojo como siempre, se planta ante su cometa hecha en
el Centre de la Platja con material de ‘basura’,  como le dice él. Hace un
sol de justicia pero él se tira en la arena y llora, y dice que su cometa
no vuela. Yo la probé y sí que volaba. - Mira Joel, sí que vuela, mira! -.
Y llorando... -No vuela. Conmigo no vuela. Porque yo lo hago mal.
Conmigo vuela mal. No la quiero. Todo lo hago mal, y se rompe.- Y le
regala la cometa a Almil para su hermanita. Yo le digo a Joel que hay
que tener fe, que eso no vale. Y me doy cuenta de que le he dicho 'fe’...
y me intento hacer comprensible y le pregunto, ¿tú sabes qué es la fe,
 Joel? Y dice que sí, rojo, llorando, a punto de explotar como siempre... -
Es la confiansa.-  Y aunque no quiso su cometa, tuvo que aguantar el enfado
todo el trayecto del bus, porque un monitor nunca se da por vencido. Ni un niño.
Y menos Joel".
Anònim

Se m’estampa el jo en una de les imatges contradictòries que em dicta la consciència, enmig de la immensa riuada pluriètnica que conformen actualment les Rambles de Barcelona. Baixant en direcció cap al port, a mà esquerra, les cantonades s’erigeixen confuses pel que tenen de torbament implícit i els carrers conformen el més difús complex comercial que, com a concepte, la ciutat cosmopolita jutja indispensable. Indefectiblement, la maquinària interna d’una tal destinació turística se sotmet, a la llarga, a la pressió i l’opressió com a preus a pagar per la decència. A mà dreta, però, no pas més de deu metres enllà, les olors de la ciutat es transformen fins el punt en què sembla que ja res no vagi amb nosaltres. La dinàmica interna ja no sent l’ofec dels excessos i l’acceleració ja no consumeix teulades i finestres, però és també aquí on el preu de la decència esdevé costós de saldar. Enmig de la policromia de la ciutat cosmopolita, sembla que l’entrada a determinades realitats se’ns faci llunyana pel que suposa de trascendència dels límits socials i d’un mateix.

El barri del Raval es concebé com una annexió física a la ciutat de Barcelona i ha estat tradicionalment connotat amb l’etiqueta de barri obrer. Però de barris obrers, a Barcelona, n’hi ha hagut i n’hi ha d’altres. Què té, doncs, que el faci diferent? Actualment, se situa al bell mig del centre històric, cultural i turístic d’una de les més grans capitals europees, però continua rebent la consideració social d’annex i, en segons quines cirscumstàncies, fins i tot de marginal. Paral·lelament, però, la convicció segons la qual el Raval pot arribar a ser a dia d’avui fins i tot objecte d’inspecció turística comença a tenir probabilitats d’acte -de realitat- perquè hem començat a descobrir-ne les històries que amaga la seva gent. Som, doncs, un cop més, davant l’eterna dicotomia de l’aparença i el fons, la dualitat de la imatge com a sustentació física que trasllueix -o no- el que té de valuosa interiorment.

En termes d’heterogenitat, la mescla social, ètnica i cultural del Raval destaca per la seva profunda autenticitat. Però és precisament per això, i per la societat –denominació prestablerta per professionals- en crisi en què se situa, que no deixa d’estar exempta de risc en aquests mateixos àmbits social i cultural. Davant d’aquestes realitats, doncs, quins són els criteris que determinen allò que és fonamental? Què són les necessitats bàsiques? No són també primàries les necessitats de dignitat, afecte, salut o educació? No són drets, a l’altura de l’habitatge o el vestit, altres categories com la comunicació o el diàleg? El que actualment hi ha a la base de tot conflicte humà o material al Raval podria fonamentar-se en una qüestió d’oportunitats. Les possibilitats d’accés i d’integració social que poden oferir-se als nens del Raval van més enllà d’una formació intel·lectual i/o professionalitzadora i es concreten –si se’m permet el terme- en una inversió en cultura i en autoreconeixement socioindividual (això és, de l’individu en la societat).

'L’essencial és invisible als ulls', escrivia Saint-Exupéry per a aquell petit príncep que intentava fer-se comprensibles l’entorn i l’existència. La vàlua que progressivament han anat adquirint l’entorn material i el mateix sistema de concebre l’intercanvi ha propiciat una crisi de la humanitat, enmig de la qual no hi ha eines per sustentar la consciència materialista. Segons la bibliografía més recent, la nostra és la crisi que concerneix l’economia i el capital compartit, segons la nostra experiència més immediata, aquesta podria ser la crisi -i no pas l’auge- del materialisme, dels valors plurals no compartits. El projecte socialitzador al Raval és, abans que res, una tasca d’educació en valors que, construïda en el respecte i la tolerància, allibera les tendències prejudicials. És un ens combatiu contra la febre de tendències classificatòries que ens envaeix, això sí, subtilment.

Llegiu-ne la segona part,  D'Hefest (II).

Article publicat a Proeurope (novembre 2010).