Pàgines

dilluns, 8 de març del 2010

La raó de ser


Ser sense raó de ser seria un motiu prou fort per poder respondre ‘perquè sí’ a qualsevol de les incògnites amb què topéssim i, probablement, només així acabaríem per creure que hem obtingut una resposta absoluta. Però ser essencialment i sense causa -remota o immediata- anul·laria la nostra condició de creatures i constituiria una solució solipsista que ens conduiria a percebre’ns, no només com a causa, sinó també com a efecte de nosaltres mateixos. Aleshores justificaríem –a qui?-, fins i tot, un ‘Perquè.’ com a resposta sense la corroboració de fets o paraules; però, a la llarga, ens percebríem insubstancials fins i tot com a reis de totes les substàncies. Paradoxalment.

Lluny de ser origen d’orígens, la creatura es projecta constantment en les realitats concretes -i creades- que constitueixen els seus semblants. Les creacions primeres s’originaren en el si d’un Absolut, la grandesa del qual rau en el fet que, després de fragmentar-se, continua actualitzant-se com el Tot i, per tant, més enllà de la confusió que suposaria el caos, es defineix com a ens harmoniosament repartit en milers de milions de petites essències humanes i humanitzades. Com pot, però, el fruit d’aquest Absolut fragmentar-se sense fer-se miques i quedar anul·lat com a ens combatent?

Com a concepte, el mínim dels mínims –és a dir, el fet de no fragmentar-se més enllà del just i necessari- no té una projecció clara –o vàlida- perquè no només s’equipara als efectes de la poca mestria, sinó que, a més, fa desembocar, al mateix anorreament, una hipotètica satisfacció de les pròpies necessitats saciades dins dels límits d’un mateix i, per tant, al marge de l’alter. En efecte, afirmar que jo sóc jo resulta una paradoxa en tant que el fruit de l’Absolut, fet a imatge i semblança de qui l’engendra, no és conceptualment global perquè és part -i no tot- i, per tant, necessita d’identificar-se en l’alter. I, si la màxima d’economia no ens és sempre amiga, és precisament perquè tant el tot com el fragment s’anihilen si s’obstinen a ser tan sols en si mateixos i per a ells mateixos.

L’Absolut, doncs, pren sentit quan es divideix fins l’eternitat sense que la seva integritat en resti afectada, i podríem determinar que el seu fruit en conserva aquestes propietats essencials. És així com apostem per un principi de realització en l’alter que està dotat d’unes capacitats expansives prodigioses i imperceptibles, ja que ens remet a un Absolut que es fragmenta sense deixar de ser tot ell harmonia. Fet i fet, la identificació de l’ego en l’alter legitima la recerca de complicitats que justifiquin respostes, i que ens permetin veure una projecció clara de nosaltres mateixos en un altre ens creat. I així poder ser amb raó per ser, com un prodigi natural.

6 comentaris:

Ramon ha dit...

No m'extranya que hagis trigat gairebé un mes a actualitzar el bloc. Quanta reflexió filosòfica!

Mentre llegia, no sabia si estaves parlant de ciència (Univers fins a àtom), sociologia, ...

Molt interessant. Dens i complex, però amb una gran conclusió.

Elisenda ha dit...

Alguns creuran que parlo de ciència; d’altres, de ciència-ficció. De l’inconcebible; d’identitats; del sense-resposta; de l’equilibri més indescriptible. De les formigues. Fins i tot del Big Bang. De totes i de cap d’aquestes coses; i tot (em) serà lícit. Perquè, com sempre, el text és vostre.

Però si vols saber de què parlo, hauré d’al·ludir a l’Absolut i als trossos d’un tu que omplen un instant en el jo, tot i que això últim en uns termes diferents d’aquella última vegada. Potser a la humanitat. I a la Humanitat. Potser a un calaix. O potser a tot allò que vulguis proposar-me. Una persona a qui admiro molt va dir-me un dia: “jo sóc els altres”. Em sembla que també volia parlar d’això. Tot i que sense l’ “em sembla”.

Moltes gràcies per les paraules, Ramon! I per llegir-me. De debò :).

Elfreelang ha dit...

cert el text , tots els textos es transformen segons la mirada dels lectors, del seu context, moment, etc...a mi m'ha fet pensat en Parmènides amb l'u, la unitat que és tot i indivisible, que és el ser i el no -ser no és i per tant no pot ser pensat ni imaginat ni dit....tot és l'u....i tots el fragments hi estan dins i per altra banda també em recorda Berkeley que deia ser ser percebut...quan no sóc percebut, mirat, no sóc....i fins i tot un altre àntic savi Hermes trimegisto que venia a dir que tot és abaix i és dalt...o dels qui diuen que no som res més que fruit de l'interacció amb l'altre....L'altre sóc jo i l'altre sóc jo mateix

Elisenda ha dit...

Diu Parmènides que el ser és, és unitat i és etern (ergo no té ni principi ni final), el ser és pensament i (afegeixo jo) és pensant que es fragmenta. Doncs, possiblement, aquest seria el meu L’Absolut. No havia pensat en aquesta concepció de la unitat de Parmènides!

A Berkeley sempre me l’he llegit amb ulls plens de respecte. No sé si podem dir que és solipsista, però aquest seu ser és ser percebut de vegades m’incomoda una mica en el sentit de la percepció dels nostres semblants: des del meu humil punt de vista, un possible “tu ets perquè jo sóc” condueix inevitablement a una nova solució solipsista… Però comença a escapar-se’m de les mans el pensament de Berkeley que es refereix a l’inconcebible (un paral·lelisme d’aquell Absolut, potser), del qual, si ser és ser percebut, se'n deriva que no en som una causa. Però diuen que callar és de savis.

A Hermes no el conec, en tens alguna introducció per recomanar-me? :)

De vegades, tinc la sensació que hi ha determinats pensaments que que tendeixen a anul·lar-nos, (i d’aquí sorgeix la pregunta amb què cloc el segon paràgraf). El "jo sóc en mi mateix" és possible perquè, de la mateixa manera que la individualitat té uns límits cap enfora i, per tant, traspassar-los suposaria combregar amb aquell concepte del mínim dels mínims; també en té uns de cara endins perquè els seus límits són molt fràgils i la nostra definició com a ens passa, indefectiblement, per aquesta individualitat. És per això que m’ha agradat la teva sentència segons la qual som el fruit de la interacció amb l’altre. Aquesta és una de les lectures del "jo sóc els altres", és l’alter en qui m’identifico, em projecto i em realitzo (sense que deixi de ser ell el centre del procés). I, amb el permís de Descartes, afegiria: et penso, aleshores sóc capaç d’existir amb els cinc sentits. Però tot això ja forma part de la vessant de les (meves) aportacions anònimes.

Moltíssimes gràcies per aquestes aportacions, Elvira! M’aclapara llegir lectures infinites d’un mateix text. Gràcies! :)

Elfreelang ha dit...

Hola Elisenda el tal Hermes Trimegist ( tres vegades gran) de fet pertany al terreny de l'hermetisme i l'esoterisme , durant una època em vaig llegir una pila de llibres d'aquests temes ...el seu llibre Kybalion recull allò essencial del que que va dir i no quedar clar si va ser ell o uns deixebles seus...com que l'he trobat per la xarxa ( jo el tinc en paper) te l'envio per correu i el pots llegir si vols...per mi és un llibre filosòfic!

Elisenda ha dit...

Moltes gràcies, Elvira!